Videos i presentació de diapositives de la conferència d'Ibarretxe a Barcelona

24.01.2008
Videos i presentació de diapositives de la conferència d'Ibarretxe a Barcelona

Sobirania i Progrés us ofereix la possibilitat de descarregar-vos la presentació de diapositives que el lehendakari Ibarretxe utilitzà com a base de la conferència que oferí el passat dijous a Barcelona. Així mateix, aquí teniu una selecció de vídeos de la conferència (així com el vídeo de l'entrevista del lehendakari al programa La Nit al Dia) apareguts al popular servei de videodifusió YouTube. Tots els vídeos han sigut recollits del bloc del nostre membre promotor Miquel Strubell.

Ovació d'un minut en entrar l'Ibarretxe a la sala AXA el 17 de gener de 2008


Parlament inicial en català


Aplaudiments finals


Entrevista a La Nit al Dia

Sobirania i Progrés participa al Fòrum Social Català

23.01.2008
Sobirania i Progrés participa al Fòrum Social Català

La Plataforma Sobirania i Progrés participarà, el proper dissabte 26 de gener, a la conferència sobre l'autodeterminació organitzada pel Fòrum Social Català, conferència a la que assistiran igualment la Fundació Josep Irla i el CIEMEN, i on l'Elisenda Paluzie, economista promotora de la nostra plataforma, oferirà una xerrada sobre el context econòmic de la independència. El Fòrum, que es defineix a si mateix com "un espai d’intercanvi d’experiències, de debat, de mobilització i d’articulació d’entitats i de moviments socials que rebutgen el model actual de desenvolupament dels pobles i que es troben en un procés permanent de recerca i construcció d’alternatives", ha organitzat aital conferència en el marc de les seves jornades centrals d'enguany, a les que ja s'han adherit gairebé 200 entitats.

Aquest és el programa de la jornada:

12:00 - PRESENTACIÓ
Aureli Argemí, CIEMEN
Isabel Pallarès, Sobirania i Progrés
Josep Vall, Fundació Josep Irla

12:15 - QUÈ ÉS EL DRET A DECIDIR?
Josep Maria Aguirre, professor de Dret Administratiu de la UdG

12:15 - PROCESSOS D'AUTODETERMINACIÓ REALS
Enric Pujol, professor d’Història de la UAB

13:15 - UN CONTEXT ECONÒMIC FAVORABLE PER A LA INDEPENDÈNCIA
Elisenda Paluzie, professora d’Economia de la UB

13:45 - APUNT FINAL
Verena Graf, jurista suïssa col·laboradora de l’ONU
Carles Riera, vicepresident del CIEMEN

Podeu trobar més informació aquí.

Fotos de la conferència d'Ibarretxe

22.01.2008
Fotos de la conferència d'Ibarretxe

Us oferim aquí una selecció de fotos de la conferència que el passat dijous oferí el lehendakari Ibarretxe a l'Auditori AXA de Barcelona, i que fou organitzada per la nostra plataforma, per la Plataforma pel Dret de Decidir i per la Fundació Cercle d'Estudis Sobiranistes.

Properament penjarem, així mateix, diversos videos de la conferència, així com la presentació de diapositives que el lehendakari emprà durant la mateixa i que resumeix el seu contingut.

Èxit aclaparador de la conferència pública d'Ibarretxe a Barcelona

18.01.2008
Èxit aclaparador de la conferència pública d'Ibarretxe a Barcelona

Ahir, a les 19:00 hores, el lehendakari Juan José Ibarretxe dugué a terme la conferència que, sota el títol “Ara més que mai, iniciativa política”, vam organitzar a Barcelona la Plataforma Sobirania i Progrés conjuntament amb la Plataforma pel Dret de Decidir i la Fundació Cercle d'Estudis Sobiranistes. L'acte, celebrat a l'auditori AXA, fou un èxit desbordant d'assistència, que no eclipsà tanmateix la brillant intervenció d'Ibarretxe. El públic, que omplí de gom a gom la sala (fins al punt que s'hagueren d'habilitar sales annexes) interrompé diversos cops, amb els seus aplaudiments, el discurs del president del govern basc. A l'acte assistiren diverses i destacades personalitats del món polític, periodístic i cultural del país, així com una nodrida representació de la societat civil catalana.

Ibarretxe agraí la possibilitat de pronunciar una conferència d'aquest caire a Catalunya, tot afirmant que “em sento com a casa meva. És un plaer ser a Catalunya, a la que tan a prop em sento". El lehendakari s'afermà en la defensa dels drets dels bascos a decidir lliurement el seu futur i, en particular, la seva relació amb l'Estat espanyol. "Hem de poder decidir viure junts", perquè "el dret a decidir és la base d'una convivència moderna i democràtica". Respecte de les pors a la pressumpta divisió social que una consulta popular originaria al País Basc, Ibarretxe va recordar que "malgrat que els països no es construeixen 51% contra 49%, tampoc no és lícit que aquest 49% impedeixi el projecte del 51%".

El lehendakari es manifestà igualment ferm en el seu rebuig a l'activitat i la mateixa existència d'ETA. "La banda terrorista no només va trencar la treva sinó la capacitat de fer política a Batasuna", afirmà, tot afegint que "volem un futur diferent on ETA només sobra, destorba i no ens representa en cap negociació política". En aquest sentit, Ibarretxe va assegurar que “és un error seguir mirant a Madrid o a ETA”, tot recordant la seva voluntat de tornar-li la paraula a la ciutadania basca per a que sigui ella la que decideixi el seu futur: "vaig dir a la societat que els demanaria la seva opinió a la consulta i ho faré".

Ibarretxe plantejà la idoneïtat de que el procés de consulta es faci d'acord amb el govern espanyol, però també afirmà que si tal acord manca, el procés no es detindrà pas. “No acceptaré cap més cop de porta”, sentencià el lehendakari. Per aquesta fermesa en la defensa del dret de decidir dels pobles, Joel Joan, president de Sobirania i Progrés, afirmà en acabar l'acte que “Ibarretxe és un exemple per a tots nosaltres”, tot donant les gràcies al lehendakari “per ser aquí, per portar llum a les nostres vides i per portar esperança”. Les paraules de Joel Joan van ser llargament aplaudides, tot donant per conclòs un acte que finalitzà amb repetits crits a favor de la independència per part del públic.

Tot a punt per a la visita del lehendakari

16.01.2008
Tot a punt per a la visita del lehendakari

Tot fa preveure que la conferència que aquest dijous oferirà el lehendakari Ibarretxe a Barcelona serà un èxit rotund. La conferència, organitzada com sabeu per la Plataforma Sobirania i Progrés, la Plataforma pel Dret de Decidir i el Cercle d'Estudis Sobiranistes, ja ha rebut un allau de confirmacions d'assistència. Així mateix, la notícia de l'acte i la roda de premsa de presentació del mateix han aparegut ja a diversos diaris. Us n'oferim aquí el següent recull:

- Vilaweb

- El Punt

- Avui

- E-notícies

- Deia

- EuropaPress

El sobiranisme civil porta el lehendakari a Barcelona

14.01.2008
El sobiranisme civil porta el lehendakari a Barcelona

Com ja sabreu, la Plataforma Sobirania i Progrés, juntament amb la Plataforma pel Dret de Decidir i la Fundació Cercle d'Estudis Sobiranistes, durà a terme una conferència pública amb un ponent d'excepció: el lehendakari Juan José Ibarretxe. L'acte, que portarà per títol “Ahora más que nunca iniciativa política”, té per objectiu donar a conèixer entre el públic català les bases i el desenvolupament del procés sobiranista basc, d'innegable interès per a l'independentisme català. La conferència tindrà lloc el proper dijous 17 de gener a les 19:00 hores a l'Auditori AXA (antic Winterthur) de Barcelona, a l'avinguda Diagonal 547 prop de la parada de metro de Maria Cristina. Des de Sobirania i Progrés us convidem a confirmar la vostra assistència a l'acte enviant un missatge a coordinacio@sobiraniaiprogres.cat i a participar en la difusió d'aquest important acte organitzat pel sobiranisme civil català. Recordeu que les places son molt limitades, i que caldrà que porteu còpia impresa del vostre missatge de confirmació d'assistència.

La llengua dels paquistanesos com a exemple

10.01.2008
La llengua dels paquistanesos com a exemple

(Publicat al bloc d'en Vicent Partal a Vilaweb)

"Qualsevol usuari habitual dels mitjans de la CCRTV (TV3, C33, Catradio, etc) pot constatar com es de curiosament difícil per als seus periodistes trobar gent que parli en catala". Mirant el telenotícies d'ahir vaig quedar sorprès però ja no pensava ni parlar-ne. Aquest matí però he rebut un correu d'un lector que m'ha fet reviure la indignació que vaig sentir després de veure l'informatiu de "la nostra", així que ho explicaré ara.

Dos fets del Telenotícies d'ahir. Primer entrevisten una representant de la comunitat paquistanesa arran la mort de Buttho i aquesta persona s'expressa en espanyol. El comentari del lector es pregunta encuriosit com és que VilaWeb TV en canvi entrevista un representant de la comunitat paquistanesa -de fet el més conegut de tots ells- i aquest parla en català. La diferència és simple d'explicar: o tens al cap el paper de televisió nacional o no el tens. I TV3 fa temps que ha deixat de tenir-lo. No es tracta d'anar a cercar l'únic paquistanés que parle català, això seria contrari a l'exercici del periodisme. És molt més senzill. És que resulta que el més conegut dels portaveus de la comunitat paquistanesa parla en català -com fan molts paquistanesos al Raval, d'una manera incipient però ferma. Triar-lo a ell era la tria més senzilla de totes però segurament, com diu, el correu del lector, per als periodistes de TV3 sembla que és molt difícil trobar algú que parle català.

Dit això, però, el fet que em va indignar no va ser aquest sinó un altre encara més gros. En el mateix Telenotícies es va parlar de l'aparició del nou llibre de Ken Follet "Un món sense fi" i a l'hora de donar pas a la notícia el presentador va dir que era l'autor de "Els pilars de la terra" però en canvi va afirmar que ara publicava "Un mundo sin fin". Caram! De primer vaig pensar que no l'haurien traduït al català el llibre però immediatament em va sobtar veure que a les imatges del reportatge la portada del llibre estava en català. I aleshores, em pregunte, si el llibre està en català quin sentit té referir-s'hi amb el títol en castellà?

Vicent Partal, periodista i director del diari Vilaweb

Federalisme "dels catorze i la gallina"

08.01.2008
Federalisme "dels catorze i la gallina"

(Publicat al bloc d'en Joan Costa-Font a indirecte!cat)

No és extrany que la majoria de gent demòcrata cregui en les bondats del federalisme (e.g., federalisme europeu). El federalisme vol dir identificar que en algunes matèries cal ( és més eficient) un govern compartit federal (e.g., per determinar el tipus de canvi de l’euro), mentre que en altres és més eficient un govern a escala estatal (e,g., per determinar programes de prevenció contra el càncer) o local (e.g., on localitzar un parc infantil). Així, allò que millor defineix el federalisme és la idea de “govern compartit” verticalment ( federació, estats i ens locals). Federalisme és una estructura institucional per satisfer a més gent que un estat unitari, per millorar la democràcia. En aquest sentit, algú podria dir que Espanya té un govern compartit, però com miro d'explicar a aqui, aquest no és ni de bon tros un model federal, ni pot evolucionar sense una reforma constitucional radical (totalment impossible avui en dia) cap a aquest model.

El federalisme és l'opció més clara allà on hi ha diversitat de preferències o de necessitats, on una opció uniforme (“one size fits all”) deixaria a una part de la població o una comunitat sistemàticament insatisfeta. Ara bé per existir cal superar un seguit de criteris: (a) una divisió de poders on hi hagin competències exclusives (incloent en finançament) entre molts estats ( no dos o tres sino si pot ser cinquanta tres), (b) la impossibilitat de que l’estat recuperi l’autonomia cedida ( ja que és una estructura de baix a dalt), (c) l'establiment d'un federalisme fiscal que ha d'incloure la possibilitat de participar en tots els impostos, (d) un sistema de solució de conflictes realment independent i (e) última instancia judicial estatal. I és clar, el reconeixement – encara que sigui implícit - del dret a l’autodeterminació, amb el risc que suposa per la federació de que s'exerceixi.

A Espanya el que hi ha és una mena d'estat unitari (amb una elevada descentralització política però no pas fiscal). Tampoc no hi ha una clara divisió de poders polítics, la constitució deixa el moll de l'ós a la interpretació. L'estat central pot constitucionalment suspendre l'autonomia, i de fet ja es va plantejar per exemple amb el cas basc en el període Aznar. No hi ha federalisme fiscal i el Tribunal Constitucional no és pas independent com ja ha mostrat en diverses ocasions . El model esta fet per donar un feeling d’autogovern (en algunes àrees com ara sanitat i educació ) tant els de fora com els de dins, però no vol ser res més.

No només Espanya no és (ni vol seguir) un model federal, sino que tampoc no és pas clar que pogués mai funcionar ja que a les comunitats autònomes (e.g., Extremadura, Madrid, la Rioja i les Castilles etc) són invents administratius i no són pas entitats equivalents o equiparables. La seva conducta esta guiada cap el manteniment de la uniformitat. Per exemple, en la discusió de la proposta d’estatut de Catalunya, fins i tot Andalusia, una comunitat en teoria amiga i progre ( on “els senyoritos” no se sap per què s’han fet sociates) ha estat tant bel·ligerant o més que no pas el País Valencià del PP. No és extrany doncs que les propostes catalanes es trobin amb l'oposició de "catorze comunitats autònomes i la gallina-estat" . L’error d’Espanya doncs - avui ja irrecuperable- , resta en el seu disseny institucional. A diferència d’un model de solució del veritable del problema de reconeixement nacional (a l’estil del que proposa el politòleg Daniel J. Elazar que seria d’una Espanya unida amb dos o tres “federacies” o estats associats), es va optar per un “cafè para todos” on s'aigualeix tota possibilitat de distinció.

(Una curiositat pel que parlen d’idearis d’igualtat territorial i de model federal. Mentre que al Regne Unit, Bèlgica o a Canadà, els escocesos, flamencs o quebequesos han vist con “un dels seus” podria arribar a ser president de govern federal o prèmier, a Espanya això no seria pas possible per un català - tal com em recordava un ministre socialista, possiblement el català que més lluny ha arribat a un càrrec estatal . Així doncs, els catalans no som ni serem pas iguals en aquest estat espanyol).

Als vells federalistes, només els queda la independència, com a sortida. I als encara federalistes d’avui, paciència amb els catorze i la gallina.

Joan Costa-Font, professor d'economia polítca a la London School of Economics and Political Science

El referent de Macià, el llast de Duran i les manipulacions del PSC

04.01.2008
El referent de Macià, el llast de Duran i les manipulacions del PSC

(Publicat al bloc d'en Xavier Mir)

Avui fa 74 anys que Francesc Macià va morir. Si més no, es va estalviar tot el que va venir després. Macià, malgrat algunes controvèrsies sobre els tres dies justos que va durar la república catalana, és un referent evident. I no ho és únicament per haver estat president de la Generalitat, EL president si tenim en compte el període excepcional que va protagonitzar. També és un referent per la seva trajectòria personal, perquè era un coronel que creia en l'exèrcit espanyol i va haver de plegar perquè la seva idea d'Espanya topava frontalment amb una realitat nacionalista excloent. La pel·lícula que avui passarà TV3 (la crosta contraataca, Ferran!) ho explica molt bé. El passat 7 de maig, després de veure-la, ja vaig penjar un apunt amb algunes reflexions. Mig any després, sembla clar que Montilla no vol saber res de Macià. Ha triat l'altre camí, la direcció contrària. Vol passar a la història com el president més mediocre, com el president que demana calma i optimisme i que és incapaç de reaccionar. Avui, a la plaça de Catalunya de Barcelona, Macià hi té un monument. Però em costa imaginar que Montilla passi a la història.

És clar que els temps que corren són ben diferents. Mireu, sinó, els vídeos de precampanya que han posat en funcionament PSC i CiU. Veient el de CiU tinc la impressió que estic veient el del PP o, encara pitjor, el de la Plataforma per Catalunya. No entenc com la militància està aguantant el que Duran està fent amb el partit. Veig el vídeo i penso en la gent de CiU que conec i alguna cosa no lliga. La inseguretat i la immigració, l'estrebada de la bossa... Quanta gent de CiU comparteix l'ideari que Duran expressa en aquest vídeo? Té cap sentit mantenir aquest home de cap de llista perquè ell parli d'inseguretat al més pur estil de la dreta mentre la militància parla de les relacions Catalunya-Espanya? CiU l'ha tornada a pifiar, i de valent, amb aquest vídeo.

El PSC n'ha fet un altre que és força més llarg. Massa i tot, potser, perquè jo diria que cansa, que satura de dades. És modernet i dinàmic i en aquest sentit, com a espot publicitari, dóna mil voltes al de CiU. Si us agrada la publicitat, oblideu-vos del producte que es vol vendre (cosa que passa sovint, d'altra banda, quan mirem la publicitat amb criteri estètic i no de consum) i mireu el concepte. Ara bé, com que els del PSC són els mestres de la mentida i la manipulació, aquest vídeo no n'és una excepció. Per molt ben fet que estigui, el que s'hi diu i s'hi veu clama al cel. El més divertit és una senyera amb cinc barres vermelles en lloc de quatre. Els de La Trinca deien que no ve d'un pam, i ara hi podríem afegir que no ve d'una barra; com que els en sobra, n'han posat una de més. També té nassos que parlin de sobirania. Dir que el nou Estatut reconeix la sobirania del poble català, a més de ser mentida, és una broma de mal gust. Si el poble català fos sobirà no tindria un estatut d'autonomia per al qual s'ha de demanar permís a un estat, sinó que tindria una constitució pròpia. És indignant. Què es pot fer contra la mentida i la manipulació? Més enllà de denunciar-les, poca cosa. El que farà la gent, però, és evident: engegar les eleccions a pastar fang. Aquest és un dels efectes buscats, potser, emprenyar la gent amb mentides perquè no vagin a votar. Al panorama és ben galdós.

Xavier Mir

Iceta i Zapatero, qüestió de "frames"

03.01.2008
Iceta i Zapatero, qüestió de "frames"

(Publicat al bloc d'en Saül Gordillo)

La paraula de moda en política és "frame". Dius "frame" en una conversa i quedes la mar de bé. Fas patxoca. Si algú et pregunta què vol dir, llavors aprofites per explicar-li que "frame" vol dir marc, el marc del llenguatge i de la ideologia en el joc polític. Llavors li deixes anar que el pare de la criatura és George Lakoff [wiki], autor d'aquest llibre exitós titulat No pensis en un elefant. Lakoff (a la foto) és l'assessor polític de moda dels demòcrates dels Estats Units, i Zapatero l'acaba d'incloure en la nòmina internacional de savis del PSOE per a aquesta campanya electoral. L'elefant és la icona dels republicans nordamericans, i l'adaptació de Lakoff de cara als comicis del 9-M és recomanar-li a Zapatero que no pensi pas en un albatros, que és l'ocellot símbol del PP. Llàstima que el factòtum nordamericà arribi tard. Zapatero porta tota la legislatura pensant en el PP i quan no ho feia mirava de reüll els més immobilistes del PSOE. I així ens ha anat la legislatura que ara s'esgota.

La legislatura accidentada del 14-M va començar amb la promesa de l'Espanya plural, amb el talante i tal i tal, i ja veieu com acaba: amb l'Estatut retallat a La Moncloa a dins de l'escorxador del Tribunal Constitucional a punt de ser sacrificat, amb el TGV que no arriba a Sants però sí ho fa a Màlaga i Valladolid, i, en clau estatal, amb l'assumpte del País Basc sense resoldre i més descontrolat que abans. El que prometia tan ha esdevingut una enganyifa considerable. En clau territorial i catalana, eh! Que de fer política d'esquerres i retirar les tropes d'Iraq sí que en sap! No siguem injustos ara. Molt pitjor hauria resultat Rajoy i el tripartit que conforma amb Acebes i Zaplana. Ai las!

La metàfora de la legislatura és aquesta. De l'obertura al tancament. De la il·lusió al pragmatisme centralista que acaben adoptant tots els inquil·lins de La Moncloa. Quina diferència hi hauria si ara et diguessin que el president espanyol no és Zapatero sinó Bono? Menys la gomina, ben poca. I la metàfora es completa aquesta mateixa setmana. El dia abans que Zapatero faci balanç triomfalista de la seva (primera) legislatura, i mentre Castells i Puigcercós fan esforços per difondre els números que té el Govern, el nostre, sobre les balances fiscals que l'avi Solbes amaga a pany i forrallat en un acte de desafiament, el dia abans deia, el número dos del PSC, Miquel Iceta [bloc], reconeixia que Zapatero en té ben poc de federalista. No té la gomina de Bono ni segurament una visió tan recalcitrantment centralista, però... a Iceta li costa reconèixer que el projecte del PSC de Montilla —empès per federalistes de vella fornada, catalanistes de pota negra i zona alta i, molt probablement, per l'experiència pròpia de President— i el projecte del PSOE del lleonès Zapatero o del manxec Bono, tant li fa, vagin en la mateixa direcció.

Falten dos mesos per a les eleccions. El PSC i el PSOE mesuren forces, fan un pols en públic. Diguem que el pols el fan el Govern, el nostre, i l'executiu espanyol, el seu. A veure cap a on condueix tot plegat. Perquè no m'acabo de creure que tot plegat es tracti que a aquestes alçades la descoberta d'Iceta —que s'ho creu— sigui que el seu "frame", o el del PSC per a ser generosos, no coincideix amb el "frame" de Zapatero, o del PSOE, també per a ser generosos. Que els "frames" territorials d'uns i altres no són els mateixos ni encaixen ja fa dies que ho sabem.

(Per cert, Iceta diu que el seu "frame", que no és independentista, coincideix amb el "frame" de Duran Lleida [bloc]. A veure si els propers dies veiem les "vuit diferències".)

(El meu seguiment de la campanya a Eleccions 2008. A la columna de la dreta, a dalt, he creat una categoria d'enllaços de blocs i webs d'interès per a aquests comicis. Ara hi tinc els blocs de tres dels principals caps de llista per Barcelona. L'aniré farcint.)

Saül Gordillo, periodista i director de l'Agència Catalana de Notícies

Catalunya a l'exterior

02.01.2008
Catalunya a l'exterior

(Publicat al diari Avui el 15 de desembre de 2007)

Els darrers anys, el procés d'internacionalització de l'economia catalana ha avançat considerablement. Així, el darrer any del qual tenim dades, el 2005, les empreses catalanes repartien les seves vendes de la manera següent: un 40% es va vendre al mercat dels Països Catalans (de fet, el País Valencià és el primer client comercial de Catalunya), un 29% al mercat de la resta de l'Estat, i un 31% a la resta del món, mentre que el 1995 aquest darrer percentatge era només del 22%.

Però la globalització no tan sols implica la internacionalització dels fluxos comercials, sinó que també implica una nova divisió internacional del treball caracteritzada per la separació geogràfica de les activitats empresarials. Les empreses de les economies desenvolupades estan ampliant o desplaçant part de la seva capacitat productiva cap a països de baix cost, però mantenen les activitats de valor afegit en el país d'origen; el tèxtil n'és un cas paradigmàtic. Així, les exportacions es fan des del país productiu, es conquereixen nous mercats i els beneficis tornen a les empreses matriu en forma de dividends.

Catalunya ha passat de ser un territori receptor d'inversió estrangera directa a esdevenir un territori inversor net a l'exterior. Però els nivells absoluts són encara molt baixos. La ràtio d'inversió estrangera directa sortint respecte al PIB a la Unió Europea dels Quinze és aproximadament del 40%, mentre que a Catalunya és només del 15%. Sense grans empreses amb fàbriques arreu del món, Catalunya tindrà un rol secundari en el mercat global.

Elisenda Paluzie, professora d'Economia a la Universitat de Barcelona

Vergonya catalana en l'accés a la informació pública

31.12.2007
Vergonya catalana en l'accés a la informació pública

(Publicat al bloc de Joan Costa-Font a indirecte!cat)

Aquestes dies he descobert - sense voler- una àrea on els espanyols estan molt millor que no pas nosaltres: l’accés a la informació pública (especialment informació d’opinió pública). En particular, em refereixo al cas penós del que havia de ser el CIS català, anomenat Centre d’Estudis d’Opinió (CEO).

Per testar la consistència d'algunes teories en ciències socials, els que fem recerca quantitativa, sovint necessitem accedir a microdades d'enquesta, i aplicar determinants controls estadístics (per veure si expliquen determinats comportaments, etc). Així, si hom vol les microdades d'Espanya només cal escriure al CIS i pagar 10€ , i aquestes es fan accessibles en cosa d’hores. A Anglaterra el Economics and Social Research Council juntament amb la Universitat d’Essex fa accessible gratuïtament via el seu data archive (http://www.data-archive.ac.uk/) totes les enquestes públicament finançades del país. Un procediment similar segons em diuen col·legues, és el que segueixen en els casos alemany i holandès.

A Catalunya en canvi, si hom demana les microdades d’una enquesta del CEO , el que obté és una resposta primer dient que "lamentablement no les poden facilitar" , i que si hom vol, pot anar a la seu del CEO a consultar-les (a un lloc fora de Barcelona). Així, es dona la paradoxa de que per exemple: mentre jo vaig tenir accés a dades Australianes (en cosa d'una setmana més o menys), si un investigador australià vol tenir accés a microdades catalanes ha de venir a Barcelona, anar a on estigui la seu del CEO, i després de tot, no se les pot ni endur! Al no acceptar un simple “ pues serà que no!” - per resposta, vaig demanar comunicar-me amb el director del CEO, qui molt amablement es va excusar en lleis de proteccions de dades, com si els britànics que ens porten una avantatge enorme en el respecte dels drets individuals, no les respectessin!

Lamentablement a Catalunya hi ha un dèficit inacceptable pel que fa l’accés a informació pública que paguem tots! Per millorar la situació fora nó que tots plegats ens queixem del que és un ús inadequat dels diners públics, pel bé de la recerca en ciències socials a Catalunya, i per la seva salut democràtica. Una proposta seria que que tot plegats escrivim al CEO per demanar aquelles microdades que us interessin (ceo@idescat.cat) i denunciar aquesta situació absolutament penosa . Als grups polítics de tots els colors, els emplaço a que per dignitat, proposin una revisió en profunditat d’aquesta qüestió.

Joan Costa-Font, professor d'Economia Política a la London School of Economics and Political Science

De 21 a 21

28.12.2007
De 21 a 21

Si Zapatero hagués de passar a la Història amb un número, aquest seria el 21. Com a mínim, si de la Història de la que parlem és la del poble català. Zapatero va despertar amples simpaties i esperances entre no pocs catalans i catalanes. Catalans i catalanes que creien que, per fi, arribava a la presidència del Govern espanyol algú disposat, si més no, a escoltar les seves reivindicacions nacionals. Reivindicacions que anaven des d'aspectes simbòlics i culturals (com el ple reconeixement de l'oficialitat de les seleccions esportives catalanes) fins a afers de caràcter econòmic (com la publicació de les balances fiscals i la creació d'un model de finançament similar al concert econòmic). Reivindicacions que, mal que bé, es van condensar en l'Estatut aprovat el 30 de setembre de 2005 pel Parlament de Catalunya, Estatut que Zapatero, en campanya electoral, havia promès recolzar. Ja des d'un primer moment, va quedar clar que la voluntat de Zapatero era ben diferent, i que no estava disposat a acceptar un Estatut que definia Catalunya com a nació i li atorgava un ample grau d'autonomia fiscal. Amb la funesta complicitat de Convergència i davant la inacció d'ERC, el 21 de gener de 2006 Zapatero, juntament amb Artur Mas, segellava la mort de l'Estatut del 30 de setembre, que quedà mutilat i convertit en un text que, políticament, amb prou feines anava més lluny del de l'any 79. Un enorme desgast polític patit pel catalanisme, per a res. I un bon torrent d'il·lusions abocades a les escombraries. El 21 de gener de 2006 es produí, doncs, el més gran incompliment de paraula de Zapatero vers el poble català. I no ha sigut l'únic.

Sense anar més lluny, aquest 21 de desembre hem pogut comprovar dos nous incompliments que afecten al que ara és possiblement el problema econòmic més visible del país: el patètic estat de les infrastructures catalanes. Segons Zapatero, el 21 de desembre arribaria el TGV a Barcelona. Un TGV que no era el que Catalunya realment necessitava, ja que el TGV òptim per a nosaltres serà aquell que ens uneixi amb València i ens connecti directament amb Europa, no aquell que ens faci passar primer per Madrid. Però un TGV, malgrat tot. Doncs bé: el 21 de desembre ja ha passat i el TGV encara està lluny d'arribar a Barcelona. Un altre exemple: Zapatero va prometre posar sobre la taula una proposta de consens per a la gestió de l'aeroport del Prat abans que acabés la tardor. La tardor va acabar el 21 de desembre i sobre la taula només hi ha les darreres gotes de la paciència dels i les catalanes.

La precampanya del PSC per a les eleccions espanyoles, certament ben trobada des d'un punt de vista estètic, porta per lema “La Catalunya optimista”. El problema, i és un problema que sens dubte el ciutadà d'a peu percebrà sense necessitat que li expliquin, és que una cosa és ser optimista i una altra autoenganyar-se. I és una diferència que no només té implicacions terminològiques sinó, sobretot, pràctiques. Creure que les coses van bé quan difícilment poden anar pitjor és la via més segura i efectiva al fracàs. L'”optimisme” de creure'ns excepcionalment sans quan en realitat estem malalts no ens porta a viure millor, sinó a no medicar-nos. Exactament el mateix passarà si insistim en veure amb “optimisme” la política seguida per Zapatero envers el poble català. Una política caracteritzada per la covardia i la decepció de gairebé totes les expectatives, per les mitges tintes, per voler-li caure bé a tothom (és a dir, per voler caure-li bé a la dreta nacionalista espanyola). Una política que s'ha dut a terme mirant a la dreta abans de donar un sol pas. Una política que, en fi, queda exemplificada en els incompliments de dos dies 21: el 21 de gener de 2006 i el 21 de desembre de 2007. De 21 a 21, Zapatero incompleix perquè li toca. I és això el que ens ha de fer ser optimistes?

Podem insistir en no veure la realitat, com ja fa molt de temps que fan els que encara busquen l'encaix dins Espanya. Podem ignorar que els trens no arriben a la hora, que l'habitatge segueix sent inaccessible, que les desigualtats no es corregeixen (perquè no hi ha diners ni poder polític per a fer-ho), que els alumnes estudien a barracons, que els preus pugen i els salaris reals no, que la llengua catalana és menyspreada, que les sentències franquistes continuen vigents i que els papers de la vergonya segueixen a Salamanca. Podem insistir en l'”optimisme” de l'autoengany, de que leibnizianament vivim en la millor de les Catalunyes possibles. Però la realitat, bé que ho sabem, sempre acaba trucant a la porta. Només és qüestió de temps. Potser que sigui, de nou, un dia 21. La Història és molt aficionada a aquesta mena de bromes. Aviam si aleshores fins i tot el PSC la capta.

Lluís Pérez, estudiant de Sociologia

La caiguda de Caprabo

27.12.2007
La caiguda de Caprabo

(Publicat al diari El Singular Digital)

L'espanyolització de Caprabo és un fet constatable que comença molt abans del seu esfondrament. D'aquella empresa altament valorada per la seva sensibilitat lingüística, amb un servei d'atenció al públic -caixeres i personal de secció- que emprava per sistema la llengua catalana, ja fa anys que només en quedaven les escorrialles. A poc a poc, de manera silenciosa, tots aquells productes etiquetats en català i que eren un dels elements distintius de l'empresa han anat desapareixent dels prestatges i cedint el seu lloc a d'altres etiquetats en espanyol. En citaré sis de molt recents: l'aigua destil·lada, el lleixiu, el netejavidres, el neteja llar, el fregaterres i el sabó de rentavaixelles. Ara, en el seu lloc, hi ha agua destilada, lejía, limpiador multiusos, limpia hogar, friegasuelos i lavavajillas.

Aquesta és la resposta que m'ha donat Caprabo: "A causa de la important expansió que ha tingut Caprabo a l'Estat espanyol en els darrers anys, ens veiem obligats, en alguns casos, a etiquetar els nostres productes en castellà. Això es deu al fet que alguns proveïdors, cada vegada més, ens exigeixen i ens exigiran uns tiratges industrials mínims d'etiquetes per tal d'aconseguir que el cost dels nostres productes sigui raonable i competitiu i així poder oferir als nostres clients la millor relació qualitat/preu, objectiu prioritari de Caprabo. Per tant, únicament en els casos en què no és possible etiquetar en les dues llengües, ho fem en castellà, encara que el nostre desig seria fer-ho al 100% en català. No obstant, Caprabo és l'única empresa que manté el doble etiquetatge segons el punt de venda dels seus productes, amb tots els costos i dificultats logístiques que això comporta".

En altres paraules, encara els hem d'estar agraïts pel seu desig. I és que es veu que l'obligatorietat d'etiquetar en espanyol per poder vendre a Espanya o en francès per fer-ho a França, esdevé una imposició intolerable quan es tracta d'etiquetar en català per vendre a Catalunya. És la diferència que separa les llengües d'autoritat de les de bona voluntat. Ho veiem en el cinisme ofensiu de la resposta de Caprabo quan ens diu que la renúncia a la nostra llengua revertirà en la qualitat dels productes que comprem. El cert, però, és que parlar de Caprabo és parlar d'una cadena vulgar, profundament anodina i mancada del carisma que li donava la catalanitat inicial. Ara ja no hi ha cap raó diferencial per ser-ne client. Quin sentit té comprar en espanyol a Caprabo allò que pot ser comprat en català a Bonpreu? La vida, en tot cas, els ha donat una lliçó: creien que la renúncia a la llengua catalana els obriria les portes de l'univers i, al final, han acabat estavellats a la galàxia d'Eroski.

Víctor Alexandre, escriptor i periodista

Immersió!

26.12.2007
Immersió!

(Publicat al bloc de l'Albert Medran a indirecte!cat)

Ahir al Parlament, els vots dels partits de l'Entesa i CiU, van servir per tombar la iniciativa legislativa popular presentada per Convivència Cívica Catalana que demanava l'ensenyament bilingüe. L'associació dirigida per Caja va presentar 50.000 signatures en contra de la immersió lingüística tan necessària al nostre sistema educatiu.

El mateix dia, s'iniciavia a Madrid les jornades de l'òrgan superior de l'ensenyament a la comunitat que presideix Esperanza Aguirre. Una de les propostes estrella és la de becar a estudiants que no puguin aprendre en espanyol a comunitats on hi hagi immersió lingüística. Una mesura totalment demagògica i que busca fantasmes on no n'hi ha.

Per què clar, per a aquestes 50.000 persones, i tantes més enllà de Catalunya, creuen que els infants catalans no saben ni una paraula en castellà. Aquests infants que pateixen la diabòlica immersió estan alineats i no saben dir ni "buenos días", tant és que gaire bé la totalitat de les pel·lícules que veuen al cinema o la televisió siguin en castellà, que la majoria de dibúixos animats també ho siguin. O els videojocs, o les joguines que els reis o el tió els hi duran. No importa que quan siguin més grans els llibres que comprin en castellà siguin més barats que en català, que la música sigui majoritàriament en castellà o anglès. Que quan arribin a la universitat moltes classes seran en castellà o que els manuals que utlitizin en la majoria dels casos seràn en castellà.

La immersió és tan i tan dolenta que la majoria dels catalans no entenem quan ens parlen en castellà. Tot culpa d'aquesta immersió de submarí groc que permet que a molts barris del nostre país la quitxalla parli en català a les aules i en castellà al pati.

Aquesta immersió tan negativa que s'ha de combatre amb beques.

Si aquesta és la seva manera per ajudar-nos a tenir menys despesa pública... millor agafar-s'ho així.
Albert Medran, estudiant de Màrqueting Polític

Sobirania i Progrés us desitja bones festes

25.12.2007
Sobirania i Progrés us desitja bones festes

Sobirania i Progrés, la plataforma sobiranista nascuda ara fa un any, vol desitjar els seus adherits i simpatitzants unes bones festes nadalenques i una feliç entrada d'any, estant convençuts i convençudes com estem que aquest any 2008 serà un bon any per a l'avenç del sobiranisme català. Un any que nosaltres començarem amb un desig l'assoliment del qual és més possible que mai, i que de ben segur que compartiran els nostres adherits i simpatitzants: la independència del nostre país.

Bon Nadal, doncs, i Feliç 2008!

Català motivat

24.12.2007
Català motivat

(Publicat al diari Avui)

Vaig anar amb tota la família i amb molts amics a la manifestació de dissabte passat a Barcelona amb il·lusió i motivació. D’una banda, amb il·lusió perquè intuïa que hi hauria molta gent,molta més del que voldrien aquells que esperaven que amb el nou Estatut s’acabés tota reclamació catalana. Tot i que jo em proclamo part de la crosta nacionalista que cal extirpar dels mitjans públics catalans, el fet cert és que TV3 va passar de puntetes sobre la manifestació i es va limitar a comptades i escasses imatges, fins al punt que al Telenotícies de diumenge al vespre la manifestació ja no era ni tan sols esmentada. Però això no em treu el bon gust de boca que tinc, ja que la manifestació ha alimentat la confiança i l’autoestima dels catalans que volem un tracte més just, al mateix temps que recupera una part de la dignitat perduda en les successives fractures que va generar el llarg procés estatutari.

D'altra banda, vaig anar a la manifestació amb un gran motivació. El món global ofereix als catalans en aquest nou i trepidant segle que vivim unes oportunitats fabuloses, malgrat l’implacable centralisme d’Estat que l’any 2007 encara patim en la gestió de les infraestructures i en els seus dèficits clamorosos de provisió a casa nostra. De fet, els catalans tenim aquestes oportunitats de progrés molt més a l’abast del que pensem, gràcies als vents d’eficàcia que bufen al món i a les oportunitats de negoci que genera. Els catalans podrem comptar amb futures complicitats empresarials globals per superar els models de gestió encara implacablement centralitzats de l’Estat espanyol, per més reforçats i modernitzats que estiguin. ¿Algú s’imagina la reacció de la xinesa Hutchinson, una de les primeres empreses del món en tràfic marítim i que gestionarà els nous molls ampliats al port de Barcelona, quan vegi que estaran enllestits el 2010 però que el tren de mercaderies que les ha de dur cap a França no està acabat per “manca de diligència” dels alts funcionaris del ministeri de Foment? El victimisme dels catalans de l’era Pujol serà superat amb escreix, tal com va passar amb l’acte de l’IESE sobre els aeroports. I és que avui alguns grans operadors logístics globals veuen en els ports catalans i valencians, i als territoris que tenen darrere seu, un potencial semblant al que tenien Flandes i Holanda tot just abans del pla Marshall de després de la Segona Guerra Mundial i no entenen segons quins dissenys radials i centralitzats més propis del segle XIX que del segle XXI. De fet, només caldria aconseguir de l’Estat espanyol que simplement deixés operar els mecanismes de mercat: per què s’impedeix que una empresa privada construeixi a l’aeroport del Prat, via concessió, una pista de vols de 4,2km de llargada per acollir vols intercontinentals, que no costaria ni un euro a les administracions públiques?

Sóc un català motivat també després d’escoltar, la setmana passada, un dels principals assessors del president escocès Alex Salmond, el jove Stephen Noon. Convidat pel Club FNEC en el 75è aniversari de la fundació d’aquest sindicat nacionalista d’estudiants universitari, Noon va parlar de la proposta de país que l’SNP vol per a Escòcia. L’èxit electoral d’aquest partit rau a haver sabut explicar les oportunitats que la creixent integració econòmica global ofereix als escocesos. Noon va explicar-nos com l’actual situació de dependència financera i tributària de Londres no permet a Escòcia desplegar amb eficàcia tot el seu potencial de creixement econòmic. De fet, Escòcia en els darrers anys presenta un dels creixements econòmics més baixos de la UE, en contrast amb el gran dinamisme econòmic de països veïns secularment més pobres com Noruega, Irlanda, Islàndia o Dinamarca.

L’SNP ha desplegat un missatge en positiu que ha superat la campanya de la por dels partits unionistes. El partit nacional escocès integra sensibilitats diverses, des de liberals fins a socialdemòcrates, que ara al govern s’han repartit les àrees d’influència: per als primers la promoció econòmica i per als segons les polítiques socials. Tots, però, advoquen per assolir en aquesta legislatura pel cap baix la sobirania fiscal per a Escòcia, atès que al referèndum de 2010 molt possiblement es farà una pregunta amb tres possibles respostes: independència (minoritària avui), sobirania fiscal (les enquestes ja el situen en el 75% dels escocesos) o statu quo (escasses competències i 85% del pressupost escocès que prové de transferències de Londres).

Stephen Noon va explicar alguns dels detalls del document Let Scotland lourish (www.snp.org) en el qual l’SNP proposa, en cas d’administrar l’impost de societats, una rebaixa del seu tipus impositiu de fins al 20% i la seva supressió per a 120.000 pimes, competint fiscalment amb Londres per captar seus globals de grans empreses resseguint el model irlandès. Curiosament, sembla que el partit laborista escocès aviat s’afegirà a la sobirania fiscal d’Escòcia: Noon va dir que els socialistes escocesos havien hagut de passar a l’oposició per fer-la seva ja que des del govern, després de cinquanta anys concentrats en la gestió com estaven, no havien sentit ni tingut mai cap necessitat de reclamar-la. És per tot plegat que estic deixant de ser un català decebut (mai no m’he sentit emprenyat) per esdevenir un català motivat.

Ramon Tremosa, professor d'Economia a la Universitat de Barcelona

Visita del lehendakari Ibarretxe a Barcelona

22.12.2007
Visita del lehendakari Ibarretxe a Barcelona

Sobirania i Progrés es complau de poder convidar els seus adherits i simpatitzants, i tot el públic en general, a la conferència pública que oferirà el lehendakari Juan José Ibarretxe el 17 de gener a les 19:00 a Barcelona. La conferència, organitzada conjuntament per Sobirania i Progrés, el Cercle d'Estudis Sobiranistes i la Plataforma pel Dret de Decidir, té per objectiu donar a conèixer al públic català el procés sobiranista engegat al País Basc (comptant per a tal fi amb el relat del seu màxim impulsor), així com convidar a la reflexió sobre la pròpia agenda política del sobiranisme català en un moment en que aquest viu un auge mai vist en la història catalana recent.

Properament comunicarem el lloc i altres informacions de l'acte, a mesura que es vagin precisant.

'Chapeau', Àgora

21.12.2007
'Chapeau', Àgora

(Publicat al diari e-notícies)

Els factors que fan que un programa de televisió esdevingui prestigiós no provenen només del seu contingut i de les formes respectuoses dels seus convidats, hi ha també un altre element molt important: la qualitat humana de les persones que en són responsables. L'ètica, per exemple, és una d'aquestes qualitats, i un dels seus principals atractius és que no sovinteja. Un exemple de programa prestigiós, que aplega tots aquests factors, és el programa Àgora del Canal 33. Dic això, arran de la reflexió que han fet després del meu article de dies enrere, titulat "L'incompliment de la normativa interna de TV3", en què em preguntava per què no es traduïen al català els correus electrònics rebuts en espanyol quan, a més del que diu la norma, és evident que l'emissor entén perfectament el català; altrament, no podria opinar sobre el que es diu al plató.

Doncs bé, la resposta d'Àgora ha estat d'una elegància exquisida. El programa ha demostrat en les darreres edicions que, certament, no té cap sentit llegir els correus en espanyol sense traduir-los al català, i ha donat per bones les raons adduïdes: l'idioma de l'emissora és el català i ningú no intervé en un debat la llengua del qual li resulta incomprensible. Tampoc no tindria sentit que Tele5, posem per cas, no traduís a l'espanyol els correus rebuts en català. L'espanyol és la llengua de Tele5 i qui participi en algun dels seus programes ho ha de saber. Al capdavall, els espanyols no tenen cap obligació de saber català. I el mateix podem dir dels espectadors nord-catalans de Televisió de Catalunya, però a l'inrevés: ells tampoc no tenen cap obligació de saber espanyol.

Hi havia una raó, això no obstant; una raó comprensible i molt ben argumentada, per part del programa, en el sentit que, de vegades, la traducció d'un correu determinat pot confondre l'espectador sobre la ideologia del seu autor o fins i tot suavitzar-la. Però, és clar, també és cert que un correu d'aquestes característiques no pot acabar condicionant-ne la resta. La decisió de respectar la llengua de l'emissora, per tant, honora el programa Àgora i tot l'equip de persones que el fan possible. No és freqüent –de fet, és insòlit- que un programa o una cadena de televisió reflexionin sobre una crítica adversa. És més fàcil desqualificar-ne l'autor i continuar com si res. Àgora no és d'aquests. Això explica el seu prestigi i els molts anys que fa que és en antena. Em trec el barret i li expresso públicament el meu respecte.

Víctor Alexandre, periodista i escriptor

Fotos del bloc de SiP a la manifestació de l'1-D

20.12.2007
Fotos del bloc de SiP a la manifestació de l'1-D

Oferim aquí als nostres lectors i lectores quatre noves fotografies del bloc de Sobirania i Progrés a la històrica manifestació de l'1 de desembre d'enguany, convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir a reivindicar el dret de decidir i per a protestar el caos infrastructural que pateix el nostre país. La manifestació, recordem-ho, aplegà més de 700.000 persones segons els organitzadors i congregà el gruix de la societat civil catalana, la ciutadania i els principals partits polítics catalans (tret del PSC). Sota el lema comú de "Som una Nació i diem prou", Sobirania i Progrés també hi fou present. Podeu clicar sobre les imatges per a veure-les ampliades.

Patriotisme constitucional

19.12.2007
Patriotisme constitucional

(Publicat al bloc d'en Lluís Pérez)

Al món del nacionalisme espanyol circula des de fa diversos anys la idea i el terme del “patriotisme constitucional”. Malgrat que va saltar a la palestra mediàtica del Regne d'Espanya a partir de l'adopció del terme per part del Partit Popular, la veritat és que l'origen tant del terme com de la idea que expressa es troben en un autor que raonablement pot considerar-se d'esquerres: Jürgen Habermas. El problema que se li plantejava a Habermas era el de com poder justificar la lleialtat i fins i tot l'amor patriòtic cap a l'Estat i la nació alemanyes sense caure en el pendent relliscós d'un nacionalisme d'arrel identitaria-cultural que, segons ell, constituïa l'ànima intel·lectual del nazisme, gran dimoni de l'Alemanya democràtica post-Segona Guerra Mundial. La resposta de Habermas vènia a ser aquesta: allò definitori de l'ésser alemany no eren ni la llengua, ni els costums, ni la Història compartida, ni de bon tros la raça, sinó el compromís mutu de ser lleials a una Constitució comuna que garantia la llibertat de tots.

Els nacionalistes espanyols (de dreta, però també d'esquerra) van veure clara la jugada: es tractava d'una manera ideal de justificar el nacionalisme d'Estat (espanyol, vull dir) sense apel·lar al dret de conquesta, que a l'Europa moderna encara servia de fet però vestia malament de paraula. De manera que a la tradicional resposta que es donava a les demandes sobiranistes arribades de la perifèria (“això és Espanya per collons, us agradi o no”) se li va sobreposar una altra que semblava mes civilitzada (“això és Espanya perquè tenim una Constitució que garanteix les nostres llibertats ciutadanes, també les vostres, i això és l'important. La resta són sentiments privats”). L'argument era molt més sòlid i les conseqüències per al sobiranisme català, basc o gallec eren les mateixes: ahir no es podia perquè Espanya tenia més collons, avui no es pot perquè Espanya té una Constitució democràtica.

No entraré en fins que punt els nacionalistes espanyols de dreta o d'esquerra han respectat realment el projecte que diuen defensar (per exemple, des d'un punt de vista d'estricte patriotisme constitucional no s'entén la seva habitual obsessió per l'annexió de Gibraltar, a part de moltes altres coses). Suposem que prenem seriosament el patriotisme constitucional. El primer que crida l'atenció és la sacralització de l'status quo que suposa una perspectiva així: si la meva qualitat de patriota i àdhuc el meu dret de pertinença a la comunitat política es mesuren per la meva conformitat amb la Constitució de l'Estat en el qual visc, aleshores els republicans (per exemple) queden esborrats d'un cop de ploma d'un possible patriotisme espanyol i fins i tot de la ciutadania espanyola, tenint en compte que la Constitució espanyola consagra la Monarquia constitucional com a forma de govern. Així, passem d'una possible intolerància ètnica o cultural (“els bons espanyols parlen espanyol”) a una possible intolerància ideològica (“els bons espanyols són monàrquics”). És un mal negoci arrencar la llavor d'Hitler per a plantar la de Pinochet o la de Stalin.

Una possible solució a aquest problema és plantejar que el patriotisme constitucional no es refereix exactament a la Constitució i a tots i cadascun dels seus articles, sinó més aviat als valors en els què aquesta s'inspira, jutjats per descomptat com a positius. És a dir, el que distingeix a un patriota d'un no-patriota és que aquest últim no subscriu determinats valors que es consideren la clau de la Constitució de la pàtria; un anti-patriota, d'altra banda, seria algú que no solament no subscriu aquests valors, sinó que a més s'oposa a ells. Això disminuïx el marge per a la intolerància ideològica, ja que si suposem que els valors que inspiren la Constitució són els de llibertat i igualtat davant la llei (per exemple), llavors un republicà en l'Estat espanyol no solament s'inclouria dintre del camp del patriotisme sinó que, a més, podria fer les seves reclamacions sobre la base d'aquest, denunciant que tal o qual punt de la Constitució (la Monarquia, per exemple) entra en contradicció, segons la seva opinió, amb els valors que la inspiren. No obstant això, aquesta és una idea un pel estranya: la defensa a ultrança de la propietat privada (per posar un exemple de valor que podria estar en la base d'una Constitució) distingeix un liberal d'un socialista, però no un “espanyol” d'un “francès”. A banda, per descomptat, de que segueix havent un generós marge per on es pot colar la intolerància ideològica. I aquests dos problemes no són els més greus: entendre que el bon patriotisme és aquell que es deu a una Constitució inspirada en bons valors ens introdueix en un pendent relliscós que ben bé pot dur-nos a la justificació de l'imperialisme. Al cap i a la fi, un sempre pot dir que està envaint un país per a “democratitzar-lo”. Els hi sona?

Queda no obstant això una darrera sortida pel patriotisme constitucional, que segons tinc comprovat és la preferida per molts nacionalistes espanyols: la de considerar la Constitució com una norma que s'ha de respectar sempre que hagi estat votada pel poble. Atès que la Constitució espanyola va ser votada pel poble, diuen aquests nacionalistes, hem de ser lleials a ella i a la pàtria per ella configurada. Però si volem prendre'ns seriosament aquest principi, hem de fer-nos per descomptat la pregunta immediata: què és “el poble”? Quin és aquest poble del que sóc membre i els dictats del qual he d'obeir? La resposta natural és afegir un gentilici: es tractaria del "poble X", el “poble espanyol” en aquest cas. Al marge que això ens retorna amb les mans buides a tot tipus de qüestions que se suposava que el patriotisme constitucional resoldria (“qui forma part del poble espanyol?”, i coses per l'estil), existeix una altra pregunta que ens sorgeix amb la mateixa immediatesa que l'anterior: i jo per què he de fer cas del que digui el “poble espanyol”? Per què el “poble espanyol” si i el “poble català” no? La resposta habitual d'un nacionalista espanyol sol ser “perquè és al poble espanyol on resideix la sobirania nacional sobre el territori de l'actual Regne d'Espanya”. Però no obstant això se'ns segueix plantejant una molesta pregunta: i per què la sobirania nacional recau en el “poble espanyol” i no en els pobles català, basc, gallec i els qui es vulgui que habiten al territori de l'actual Regne d'Espanya? Si arribat a aquest punt passem a considerar que a totes aquestes gents les uneix en algun sentit una identitat cultural i històrica compartida que constituïx el fonament d'una sobirania nacional igualment compartida, aleshores tornem a un patriotisme identitari d'allò més normalet, amb la qual cosa no ens queda més remei que abjurar del patriotisme constitucional. La resposta dels nacionalistes espanyols, que es resisteixen a acceptar l'abandonament d'un invent que retòricament els hi funciona tan bé, sol ser la següent: “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol perquè ho diu la Constitució”. I aquí acaba tot.

Devem lleialtat a la Constitució perquè la va votar el poble espanyol, el que voti el poble espanyol mereix lleialtat perquè és al poble espanyol on resideix la sobirania nacional, i la sobirania nacional resideix al poble espanyol perquè ho diu la Constitució. Un matusser exercici de lògica circular que no es distingeix en res de dir que cal obeir a Espanya perquè ho diu Espanya, la qual cosa finalment ens retorna a l'autèntic nucli intel·lectual del nacionalisme espanyol d'ahir i d'avui: “això és Espanya per collons”.

I és també en aquest mateix exercici de lògica circular on es revela la inconsistència analítica mare del patriotisme constitucional, de la qual es desprenen totes les seves altres contradiccions i problemes, a saber: la pretensió de fundar la sobirania nacional d'un poble sobre la seva Constitució, oblidant que una Constitució sempre es vota en el benentès que l'està votant un poble sobirà. La sobirania nacional és, doncs, un fenomen pre-constitucional que s'ha de justificar sense apel·lar a la Constitució ni a cap altra llei que emani d'aquesta sobirania. I no està de mes recordar que no tenim cap garantia que aquesta justificació pre-constitucional existeixi en tots els casos que un nacionalisme (l'espanyol, en aquest cas) demanda respecte per a la sobirania nacional d'un conjunt de gent al que qualifica de "poble" o "nació".

És possible que existeixin bones raons per a defensar la unitat d'Espanya, i fins i tot per a impugnar un possible procés d'autodeterminació a Catalunya, al País Basc o a qualsevol altre territori sota control de l'Estat espanyol, encara que un servidor encara no ha descobert aquestes raons (per alguna cosa és independentista). No obstant això, els nacionalistes espanyols, especialment els d'esquerres, farien bé en deixar de buscar aquestes raons en el patriotisme constitucional de Habermas, que en el millor dels casos ens submergeix en una irresoluble lògica circular i, en el pitjor, ens enfila en camins de molt mala destinació.

Lluís Pérez Lozano, estudiant de Sociologia

Pitàgores, Rajoy i Zapatero.

18.12.2007
Pitàgores, Rajoy i Zapatero.

(Publicat al bloc de l'Albert Medrán a indirecte!cat)

Ni Rajoy ni Zapatero s’haurien imaginat mai que la trigonometria els pogués servir per a tant. Cap dels dos, quan estudiaven als seus respectius centres educatius religiosos, podien arribar a creure que anys més tard farien servir tant la divina figura geomètrica i que invocarien a Pitàgores en les seves propostes polítiques.

Dick Morris, estratega de Bill Clinton, va teoritzar sobre la utilització dels arguments del contrincant polític per a ús dels pròpis objectius de l’estratègia política i electoral. Això és possible perquè tots tenim en ment quins són els temes i arguments que defensa cada partit o corrent política, tots tenim clar (bé, a vegades més o menys clar) quines són les cartes amb les que cadascú juga la partida política. És el què es coneix com a triangulació dels temes, i consisteix precisament en això, en apropiar-se dels temes del contrari per tal de maximitzar els vots en un terreny advers.

I això és precisament el què estem començant a viure. I un dels intercanvis de cromos té molt a veure amb el nostre país. De moment, en la campanya espanyola hem vist una apropiació de temes del contrari als dos grans partits espanyols; una d’elles amb Catalunya com a protagonista. Fa unes setmanes José Bono va acceptar tornar a la política i a més, es perfila com a possible president del Congrés en cas que els socialistes revalidin al govern. Es tracta de donar notorietat a una persona de conegudes idees nacionalistes espanyoles per agafar el tema que els populars han fet utilitzat més en aquesta legislatura: Espanya. Si a més fem cas a alguns experts que afirmen que l’eix Espanya-Perifèria serà decisiu en aquestes eleccions, la jugada estratègica de Zapatero i el PSOE és clara. I si li acabem de sumar les indenciàries declaracions del dirigent socialista fa uns dies en la conferència de Mas a Madrid, la triangulació està feta. Quin atac més frontal a la nació catalana es podia fer a Madrid que el què va dir Bono?

Per als qui no estiguin familiaritzats amb el fet, Bono va intervenir en la conferència que Mas va fer a Madrid al Fòrum Nova Economia. El manxec va parlar i va deixar a més d’un amb la boca oberta, encara que no fos per sorpresa sinó per veure de forma tan flagrant la triangulació socialista. Bono afirmà que les nacions eren un invent i que l’Estatut no el volien ni els seus pares. De fet, va fer servir el símil d’una criatura que ni els pares volen, ni els convidats van anar al bateig. Catalunya, moneda de canvi.

Suposo que això del bateig també anava pel referèndum que el govern espanyol, quan ell era ministre de defensa, va organitzar per aprovar la Constitució Europea i que va experimentar una elevada abstenció…

L’altra triangulació ha vingut de mans del PP. Ahir Rajoy va afirmar que pujaria 150€ les pensions mínimes i de víduetat. La triangulació, si estàs a la dreta, l’has de fer prometent accions socials. I el PSOE fa uns dies va prometre també la desparició de l’impost del patrimoni; si estàs a l’esquerra has de proposar polítiques de dretes. Així funciona la triangulació.

Clar que hi ha certes coses que millor no tocar. Si l’augment de les pensions amb una baixada d’impostos com la que proposava el PP és bastant irrealitzable, encara manté un cert vel místic que podria embaladir a alguns. Ara bé, si el PP es posés a prometre el desplegament de l’Estatut seria ja per tancar la paradeta. I és que això de la triangulació té certs límits.

Però està de moda.

Albert Medrán, estudiant de Màrqueting Polític

Un país en negatiu

17.12.2007
Un país en negatiu

(Publicat al diari Avui)

Ara fa una setmana, dilluns 29 d'octubre, vaig participar en l'esquifida manifestació en protesta pel desgavell ferroviari causat per les obres del tren d'alta velocitat, la suspensió dels serveis de Rodalies i, en general, pel col·lapse sense precedents dels serveis públics a Catalunya que es manifesten amb una intensitat exasperant des de l'estiu. Més enllà de les raons polítiques globals que em van impulsar a sortir al carrer, en el meu cas, com a persona resident al sud de la capital que no disposa de vehicle propi, hi havia la condició d'afectat directe per l'esvoranc físic i mental que travessa els responsables de la gestió del servei ferroviari i d'una bona colla de prestacions bàsiques al nostre país. No obstant això, si una mena de regust amarg va planar sobre l'aplec concentrat a la plaça Sant Jaume, fou perquè es va constatar de manera fefaent l'absència del gruix de persones afectades pel dèficit d'infraestructures. Hi havia la gent que s'oposa al pas del TGV per l'Eixample, els representants habituals del catalanisme de xoc, algun oportunista regidor del PP, però de residents a Gavà o a Viladecans usuaris dels Rodalies no n'hi havia gaires. Les condicions socials han de ser molt deplorables (alguns prou feina tenien en aquella hora per tornar a casa seva) perquè l'agressió constant al benestar d'una bona part de la comunitat no susciti cap mena de reacció organitzada. Però el més inquietant des de l'òptica del catalanisme és que, a diferència dels moviments socials de finals del XIX i de principis del XX, hem fracassat a l'hora d'aconseguir que els sectors més vulnerables de la societat identifiquin la seva precarietat amb una situació de dominació política.

Al meu parer, aquesta és la conseqüència encoberta i perversa de l'actual Govern d'Entesa constituït per una força majoritària (el PSC) que vertebra l'eix de la seva acció política en la negació del conflicte nacional: que s'ensordeixen els instruments que permeten associar la crisi a una situació de dependència. Amb el drama afegit que aquells, com ERC, que haurien de col·locar altaveus per tal de transmetre a la ciutadania les raons de la crisi (la dominació econòmica derivada de la pertinença a Espanya i expressada en el dèficit fiscal i l'erosió del sistema d'infraestructures) són arrossegats per les servituds del pacte de coalició. Aquesta conjuntura ni els permet reparar els greuges en camps que no són competència de la Generalitat, ni els proporciona les condicions per desplegar, malgrat els recursos que tinguin com a organització, una activitat de denúncia i propaganda que atregui la majoria social trinxada pels dèficits en els serveis. Ara més que mai cal fer pedagogia, però no la pedagogia mel·líflua perquè Espanya comprengui les raons de la víctima apallissada, sinó "pedagogia de l'enfrontament" que convenci els nostres, utilitzar els ressorts públics i privats per fer palesa la situació de discriminació que pateix la nostra comunitat, tota la nostra comunitat amb independència del seus orígens i dels seus sentiments d'identitat, una iniciativa que esborrona prendre a gran part dels actors polítics per bé que alguns haguessin estat anys teoritzant sobre com dur a terme aquesta empresa abans que tinguessin responsabilitats de govern. Si busquem una majoria sobiranista val a dir que la primera oportunitat d'aconseguir-la, atiant una estratègia que canalitzi el descontentament social i que el presenti com a problema nacional, està fent aigües per tot arreu i, cosa més trista, està naufragant amb independentistes al consell executiu.

L'espervent del TGV, de les Rodalies i de l'escanyament de la mobilitat a Catalunya és responsabilitat del govern espanyol tant en l'època del PP com en època socialista, però la desmobilització social, l'apatia, la insolidaritat, la indiferència i, per dir-ho en termes clàssics, l'alienació, és una responsabilitat exclusiva de la societat catalana amb la classe política al capdamunt que l'ha adobada i l'ha ensinistrada tant sota el pujolisme com sota la saga tripartida, un esperit de resignació extremadament greu quan es tracta d'un país sense prou capacitat de decisió política i de disposició dels propis recursos, sotmès a un sabotatge constant i que, si no té prou empenta per resoldre d'una vegada els problemes pendents, es trobarà ben bé al caire de la desintegració. Perquè totes les sirenes d'alarma se'm disparen quan, malgrat els vaticinis sinistres que s'han confirmat aquests darrers mesos i les perspectives ombrívoles que s'estenen davant nostre, des de la classe política, amb alguns apòstols de l'esquerra estètica al capdavant, encara s'esforcen per donar una imatge autocomplaent de les nostres possibilitats cada cop més malmeses, encara tenen la barra de provar de convèncer-nos que al nostre país "es viu molt bé", cosa que per a algú que s'ha de llevar a quarts de sis per guanyar poc més de mil euros al mes i restar una bona part del dia atrapat dins un autobús en algun punt del Baix Llobregat, voreja la indecència. Quan es proclamarà d'una maleïda vegada que a Catalunya cada cop vivim pitjor, que una gran part de la societat suporta condicions laborals i socials que fa temps que han estat superades fins i tot en alguns països de l'Europa de l'Est, i que això només s'arreglarà amb una batzegada de coratge polític que, en la generació actual de dirigents, ningú no està en condicions de precipitar?

Hèctor López Bofill, escriptor i professor de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra

Entre el cinisme i la renúncia

14.12.2007
Entre el cinisme i la renúncia

(Publicat al diari e-notícies)

Les paraules de la vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, dient que la manifestació pel Dret de Decidir es va fer "el mateix dia que es restablia el servei de rodalies", recorden les que va pronunciar, ara fa uns anys, l'aleshores president del F.C. Barcelona, Josep Lluís Núñez quan, referint-se a Barcelona, va dir: "aquesta ciutat que porta el mateix nom que el nostre club". Va ser una frase lamentable, no hi ha dubte, atès que no és el Barça qui ha donat nom a la ciutat sinó que és la ciutat qui ha donat nom al Barça. Però Núñez no ho va fer amb mala fe. El seu, va ser un lapsus com els que té Joan Clos cada 24 hores. Res més. Fernández de la Vega, en canvi, no va cometre cap lapsus. Les seves paraules van ser molt meditades i estaven carregades amb tot el cinisme que, de sempre, ha caracteritzat el Partit Socialista, tant l'espanyol com el seu apèndix català. La manifestació pel Dret de Decidir no es va fer el mateix dia que es restablia el servei de rodalies, sinó que el servei de rodalies es va restablir el mateix dia que es feia la manifestació pel Dret de Decidir. És molt diferent. Bàsicament, perquè si la manifestació s'hagués convocat per al 8 de desembre el servei s'hauria restablert el 8 de desembre. Per tant, com si d'una cadena de televisió es tractés, el Partit Socialista va practicar la contraprogramació per mirar d'afeblir el poder de convocatòria de la manifestació. Aquesta és la veritat. Pensaven que som idiotes i que mossegaríem l'ham en el sentit que, com que ja ens haurien restablert el mateix servei tercermundista de trens, ja no ens caldria sortir al carrer a manifestar-nos. Quin cinisme.

És un cinisme marca de la casa socialista, és clar. El cinisme de Rodríguez Zapatero o de la seva ministra de Foment, Magdalena Álvarez, quan se'n foten públicament dels catalans, o de José Montilla, quan diu que el dret de decidir ja s'exerceix cada quatre anys, o del conseller Joaquim Nadal, quan diu que si el Partit Popular governés a Espanya sí que s'hauria manifestat. Déu meu, i pensar que aquesta gent remena les cireres del poder. Tenia raó Jordi Pujol quan va apel·lar a la dignitat dels catalans per mobilitzar la ciutadania i fer-la sortir al carrer. Llàstima que es guardés la dignitat a la butxaca quan donava suport a Felipe González i a José María Aznar i ens mostrés com a gestes gegantines pactes fiscals plens de renúncies, uns pactes que són indestriables del raquitisme infraestructural que patim actualment. Doncs bé, l'atzucac en què es troba avui Catalunya és fruit d'aquest cinisme i d'aquelles renúncies.

Víctor Alexandre, escriptor i periodista

Escòcia ja té estratègia econòmica per a la independència

13.12.2007
Escòcia ja té estratègia econòmica per a la independència

(Publicat al bloc d'en Xavier Solano)

"Seria molt mes fàcil si tinguéssim tots els poders d'un país independent"..."Per tant, espero que ens trobarem en aquesta posició al 2017" (Alex Salmond, Primer Ministre d'Escòcia). The Guardian, 14th November 2007

El govern independentista escocès continua avançant i ho continua fent de manera decidida. Un mes desprès de presentar l'economia escocesa als Estats Units, el proppassat dimarts 13 de novembre el nou executiu va publicar la nova estratègia econòmica que te com a objectiu igualar la taxa de creixement d'Escòcia a la del Regne Unit pel 2011 i a la dels petits estats europeus pel 2017.

El Primer Ministre, Alex Salmond, va destacar a la presentació de l'estratègia econòmica 2007-2017 que Escòcia te tot el necessari per esdevenir el nou Lleó Celta de l'economia (en referència al 'Tigre Celta' - nom pel qual es coneix el ràpid creixement econòmic de la República d'Irlanda que feu que aquest estat passes de ser un dels països mes pobres d'Europa a un dels més rics en poc més de 16 anys).

El Govern d'Escòcia reconeix que aquests objectius son ambiciosos i gens fàcils d'aconseguir. Sobretot si es te en compte que ara per ara Escòcia, per no ser Estat, no compta amb les eines necessàries. El Primer Ministre va comentar que només la independència donaria al govern escocès la llibertat de reduir els impostos ara controlats per Londres -l'impost de les societats, concretament- i la possibilitat de crear un nou 'Lleó Celta' per igualar les economies d'altres petites nacions europees com Irlanda i Noruega.

Mentrestant a Catalunya el Professor Ramon Tremosa ens comenta, arrel del seu nou llibre - Catalunya serà logística o no serà - que les grans infraestructures es decideixen a Madrid en clau madrilenya i estatal. Que aquest disseny radial no contempla ni te en compte ni a Catalunya ni als catalans, que, per cert, ni tenim diners ni competències. Finalment també ens recorda que "Si Catalunya no és capaç de dotar-se d'unes infraestructures pensades en clau global...perdrem oportunitats de creixement i anirem aprofundint en aquesta lenta i dolça decadència que alguns indicadors ja apunten des de fa pocs anys".

Escòcia ens ha passat al davant políticament en tan sols 8 anys, ara ens passarà al davant econòmicament i és que Escòcia cada dia veu més clar que no hi ha ningú millor en aquest món per a prendre les decisions i gestionar els seus impostos que els escocesos. Catalunya necessita avançar i la millor via per fer-ho és, ara per ara, la que practica Escòcia: caminar ambiciosament cap al model que ha dut Noruega, Irlanda o Finlàndia a esdevenir tres dels països independents més rics, competitius i envejats del món.

Xavier Solano, politòleg i analista polític de l'SNP

Els blocs i la internacionalització del procés de secessió

12.12.2007
Els blocs i la internacionalització del procés de secessió

(Publicat al bloc d'en Xavier Mir)

Dimecres passat presentàvem a Òmnium la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Tribuna Catalana se'n va fer ressò. També han escrit sobre la trobada alguns dels assistents: David Figueres, Marcús (també aquí), la blocaire Calaix de Sastre o jo mateix. Hi havia força blocaires: l'Èric Bertran, en David Navarrete, en Jordi Carbonell, en Toni Sellas, en Lluís Soler, la Lídia Pelejà, l'Enric Canela, i un llarguíssim etcètera. Entre tots, i amb la participació dels qui érem a la taula (Saül Gordillo, Víctor Alexandre, Guillem Salas i l'equip de la XBS) vam fer un debat sobre les possibilitats de la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Una de les qüestions que van sortir va ser els podcast. En Toni Sellas, que ja n'ha fet alguns, ens convidava a fer-ne més, perquè troba que és un recurs poc emprat i que dóna força possibilitats. També es va parlar de la importància d'incloure la versió en anglès dels textos que publiquem. Es van esmentar diverses eines de traducció, però també es va comentar que tenen els seus límits. Cal un espai des del qual el món pugui seguir el procés de secessió que està vivint el nostre país. En anglès i en altres llengües, però sí, sobretot en anglès. I com que les eines de traducció automàtica no són suficients, jo apostaria per una xarxa de blocs que es dediquessin a aquesta tasca.

Es tracta d'aplegar-los en un directori al qual puguem enllaçar des dels nostres blocs. Tenim periodistes professionals que escriuen articles de política i tenim blocaires arreu del món que poden escriure, potser sense tanta professionalitat, en diverses llengües. Segur que trobem casos en què aquests dos perfils coincideixin. Cal crear un referent per a la internacionalització del procés des de la xarxa. Pot ser una empresa o pot ser un grup de col·laboradors afeccionats, però segur que tenim gent que pugui fer aquesta feina. Tenim el Catalonia Today, però cal ser-ne subscriptor. Tenim moltes contribucions aïllades en aquesta línia, però cal aglutinar-les. Si algú fa una entrevista telefònica amb alguna emissora de ràdio o de televisió de qualsevol punt del món, ens n'hauríem de poder assabentar per enllaçar-ho des dels blocs i anar fent xarxa.

No sé exactament quina és la millor manera d'enfocar-ho, però potser a partir d'aquest apunt i de les vostres contribucions a través dels comentaris podrem engegar alguna cosa. No crec que la feina sigui de crear coses noves de gran complexitat. Més aviat cal crear l'espai que ho aglutini, ho mantingui i ho potenciï. Ens anirà molt bé tenir una eina d'aquestes característiques. Us convido a reflexionar-hi.

Quant a la XBS, els nostres plans els vam anunciar a la presentació que podeu trobar al bloc d'en Marc Roca i passen per crear una associació, fer el primer congrés virtual per la sobirania i dur a terme un programa d'alfabetització digital que permeti que més persones s'informin a través de la xarxa, que hi aboquin continguts i que participin del web 2.0. Tots i totes hi esteu convidats.

PS: una setmana després de la presentació, ja en som 549. Gràcies a tothom, perquè això no para de créixer. I si algú ens vol ajudar econòmicament, podeu fer aportacions al compte número 2013/0616/85/0201119759 de Caixa Catalunya. Ens anirà molt bé tenir una mica de coixí per poder engegar tots aquests projectes.

Xavier Mir

Sobirania i Progrés arriba a les 20.000 adhesions

11.12.2007
Sobirania i Progrés arriba a les 20.000 adhesions

La Plataforma Sobirania i Progrés, que es presentà al públic ara fa un any i escaig, ha superat aquesta setmana la xifra de 20.000 adherits i adherides. Un èxit assolit en un espai tan curt de temps que només fa que reforçar la nostra confiança i il·lusió en el projecte que vam posar en marxa el 4 d'octubre de 2006, i que feliçment arriba una setmana i escaig després de l'èxit de la manifestació sobiranista del passat 1 de desembre, recolzada per la nostra Plataforma.

Aquest és sens dubte un premi a la feina ben feta, encara que som conscients que el moment polític i social ha anat al nostre favor. El fracàs de la reforma estatutària, la ràpida revelació de les insuficiències del nou Estatut i l'espectacular esclat de les deficiències infrastructurals al Principat de Catalunya (producte de la deixadesa dels successius Governs espanyols en aquesta matèria) han resultat en un augment de la presència sobiranista sense precedents a la història més recent del nostre país. Tant al carrer, com als mitjans, com a la premsa, com fins i tot als cercles econòmics, constatem que el debat a l'entorn de la sobirania i de les oportunitats que aquesta ofereix ha passat en menys d'un any a ocupar un lloc central. La independència, per primera vegada en segles, és a l'agenda política d'aquest país. Sobirania i Progrés s'emmarca dins aquesta eclosió del sobiranisme català. Les 20.000 adhesions rebudes durant aquest any d'ascens de l'independentisme la confirmen com un actor central del procés en l'àmbit de la societat civil.

Des de Sobirania i Progrés volem agrair els nostres adherits i adherides, doncs, la confiança dipositada en nosaltres i assegurem que durant el proper any 2008 ens seguirem mantenint ferms i fermes en els compromisos que hem contret amb ells i amb la nació en conjunt. Així mateix, ens felicitem del creixement general del sobiranisme al si de la societat catalana i de la paulatina creació d'una societat civil sobiranista, representada per organitzacions amigues com la Plataforma pel Dret de Decidir o el Cercle d'Estudis Sobiranistes, així com per la mateixa Sobirania i Progrés. I és que des de Sobirania i Progrés creiem que un país lliure només podrà ser construït per ciutadanes i ciutadans lliures i organitzats.