Federalisme "dels catorze i la gallina"
(Publicat al bloc d'en Joan Costa-Font a indirecte!cat)
No és extrany que la majoria de gent demòcrata cregui en les bondats del federalisme (e.g., federalisme europeu). El federalisme vol dir identificar que en algunes matèries cal ( és més eficient) un govern compartit federal (e.g., per determinar el tipus de canvi de l’euro), mentre que en altres és més eficient un govern a escala estatal (e,g., per determinar programes de prevenció contra el càncer) o local (e.g., on localitzar un parc infantil). Així, allò que millor defineix el federalisme és la idea de “govern compartit” verticalment ( federació, estats i ens locals). Federalisme és una estructura institucional per satisfer a més gent que un estat unitari, per millorar la democràcia. En aquest sentit, algú podria dir que Espanya té un govern compartit, però com miro d'explicar a aqui, aquest no és ni de bon tros un model federal, ni pot evolucionar sense una reforma constitucional radical (totalment impossible avui en dia) cap a aquest model.
El federalisme és l'opció més clara allà on hi ha diversitat de preferències o de necessitats, on una opció uniforme (“one size fits all”) deixaria a una part de la població o una comunitat sistemàticament insatisfeta. Ara bé per existir cal superar un seguit de criteris: (a) una divisió de poders on hi hagin competències exclusives (incloent en finançament) entre molts estats ( no dos o tres sino si pot ser cinquanta tres), (b) la impossibilitat de que l’estat recuperi l’autonomia cedida ( ja que és una estructura de baix a dalt), (c) l'establiment d'un federalisme fiscal que ha d'incloure la possibilitat de participar en tots els impostos, (d) un sistema de solució de conflictes realment independent i (e) última instancia judicial estatal. I és clar, el reconeixement – encara que sigui implícit - del dret a l’autodeterminació, amb el risc que suposa per la federació de que s'exerceixi.
A Espanya el que hi ha és una mena d'estat unitari (amb una elevada descentralització política però no pas fiscal). Tampoc no hi ha una clara divisió de poders polítics, la constitució deixa el moll de l'ós a la interpretació. L'estat central pot constitucionalment suspendre l'autonomia, i de fet ja es va plantejar per exemple amb el cas basc en el període Aznar. No hi ha federalisme fiscal i el Tribunal Constitucional no és pas independent com ja ha mostrat en diverses ocasions . El model esta fet per donar un feeling d’autogovern (en algunes àrees com ara sanitat i educació ) tant els de fora com els de dins, però no vol ser res més.
No només Espanya no és (ni vol seguir) un model federal, sino que tampoc no és pas clar que pogués mai funcionar ja que a les comunitats autònomes (e.g., Extremadura, Madrid, la Rioja i les Castilles etc) són invents administratius i no són pas entitats equivalents o equiparables. La seva conducta esta guiada cap el manteniment de la uniformitat. Per exemple, en la discusió de la proposta d’estatut de Catalunya, fins i tot Andalusia, una comunitat en teoria amiga i progre ( on “els senyoritos” no se sap per què s’han fet sociates) ha estat tant bel·ligerant o més que no pas el País Valencià del PP. No és extrany doncs que les propostes catalanes es trobin amb l'oposició de "catorze comunitats autònomes i la gallina-estat" . L’error d’Espanya doncs - avui ja irrecuperable- , resta en el seu disseny institucional. A diferència d’un model de solució del veritable del problema de reconeixement nacional (a l’estil del que proposa el politòleg Daniel J. Elazar que seria d’una Espanya unida amb dos o tres “federacies” o estats associats), es va optar per un “cafè para todos” on s'aigualeix tota possibilitat de distinció.
(Una curiositat pel que parlen d’idearis d’igualtat territorial i de model federal. Mentre que al Regne Unit, Bèlgica o a Canadà, els escocesos, flamencs o quebequesos han vist con “un dels seus” podria arribar a ser president de govern federal o prèmier, a Espanya això no seria pas possible per un català - tal com em recordava un ministre socialista, possiblement el català que més lluny ha arribat a un càrrec estatal . Així doncs, els catalans no som ni serem pas iguals en aquest estat espanyol).
Als vells federalistes, només els queda la independència, com a sortida. I als encara federalistes d’avui, paciència amb els catorze i la gallina.
Joan Costa-Font, professor d'economia polítca a la London School of Economics and Political Science
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada