Sobirania i Progrés, amb l´enquesta de majoria independentista

Fa setmanes enrere, va tenir lloc xerrada de presentació a Manresa , per part de l´entitat Sobirania i Progrés, de la que en formo part, presentant interesant estudi de l´UOC,de la mà de Miquel Strubell, en relació a la voluntat d´exercir l´autodeterminació amb resultats positius sorprenents. A continuació teniu els diferents videos de la xerrada i l´enriquidor debat posterior, amb diferents estratègies per bastir una majoria social autodeterminista ferma:

Dissabte, tothom a l'Arc del Triomf

Des de Sobirania i Progrés venim donant suport des de fa setmanes a les iniciatives del grup Acte de Sobirania, que per mitjà d'un seguit de mobilitzacions i actes carregats de simbolisme pretén visualitzar l'enterrament de la via autonomista i exigir els governants i representants de Catalunya que encetin un procés d'autodeterminació. El primer acte, en que simbòlicament es van enterrar l'Estatut i la Constitució, es va dur a terme la el passat 11 de juny. El proper acte tindrà lloc el proper dissabte 27 de juny a les 17:00 a l'Arc del Triomf, i consistirà en una marxa fins el Parlament de Catalunya al final de la qual es demanarà els nostres representants electes que expliquin si estan disposats o no a dur a terme l'acte de sobirania que les actuals circumstàncies exigeixen. És necessari que tothom hi assistim i, en especial, que hi hagi el màxim nombre de voluntaris per atendre el públic. Podeu apuntar-vos aquí. Així mateix, si voleu organitzar transport des del vostre poble o ciutat, truqueu al 692047183, que us posarà en contacte amb d'altra gent que ja n'està organitzant.
Us hi esperem!

Independentista i del PP

24.06.2009

Independentista i del PP
(Publicat al diari La Vanguardia)En tots els països democràtics del nostre entorn ens trobem amb la presència d'un espectre polític que va de dreta a esquerra, passant per ambdós extrems i pel centre. En alguns governen uns o altres, depenent de la sobirania popular manifestada a les urnes, o tenen més o menys pes uns extrems o altres. Per tant, el funcionament de l'eix esquerra-dreta és força evident. N'hi ha, però, situacions particulars que fan que, a banda de la lògica esquerra-dreta funcionin també altres eixos. En el cas català, juga un paper molt fort l'eix nacionalista-no nacionalista. Tot i que opino que aquesta expressió és francament millorable ja que, depenent de la banda on un es situï sempre es veurà com a nacionalista el de l'altre extrem. Així que per a ser més precisos, jo optaria per anomenar-lo eix independentista-no independentista, i així queda més clar de què estem parlant i a quina banda es situa cadascú. És evident que la dicotomia independentista està adquirint cada dia més força en detriment de la tradicional dreta-esquerra. Així s'explica la situació que viu l'independentisme a Catalunya: uns partidaris de participar en un govern d'esquerres perquè prioritzen l'eix esquerra-dreta i d'altres que no són partidaris de formar un govern d'esquerres perquè prioritzen la independència per sobre de la definició del model social. La idea que si Catalunya fos independent tots viuríem millor, s'ha estés com una taca d'oli en poc temps. Si fa uns anys només uns quants "frikis" proposaven la independència de Catalunya, avui dia trobem gent de tots els sectors i ideologies defensant les tesis independentistes. La darrera mostra la trobem a un diari tant transversal com La Vanguardia on es parla obertament d'independentisme. Us recomano especialment l'article de Frances-Marc Alvaro sobre els motius que han propulsat les idees independentistes a casa nostra; o el de Salvador Cardús en la mateixa línia.Al meu entendre s'està produint un fenòmen en la societat consistent en un canvi de referent polític on guanya cada vegada més pes l'eix independentisme–no independentisme sobre el tradicional esquerra–dreta. Això explicaria que, mentre estem en una societat on l'independentisme creix, l'únic partit que es declara obertament independentista va perdent vots com a conseqüència de donar la imatge de dur a terme una estratègia basada únicament en l'eix esquerra–dreta. L'escenari òptim seria que, en una possible Catalunya independent, hi hagués gent de dretes o d'esquerres, com a qualsevol país democràtic del nostre entorn. Evidentment conec independentistes a Esquerra Republicana (ERC), però també a Iniciativa Els Verds (ICV), a Convergència Democràtica (CDC), a Unió Democràtica (UDC), inclús al Partit Socialista (PSC) en podríem trobar algun. L'altre dia conversava amb un amic meu votant del Partit Popular (PP) i, amb aquests arguments, jo defensava que seria bo que hi hagués independentistes a les files del PP, com n'hi ha en major o menor mesura en la resta de partits catalans. No cal dir que al meu amic se li van posar els péls de punta. Però el dia que això passi, l'eix esquerra–dreta tornarà a guanyar el pes perdut a la nostra societat.Xavier Martínez, economista i promotor de Sobirania i Progrés

Feliç Festa Nacional dels Països Catalans!

23.06.2009
Feliç Festa Nacional dels Països Catalans!
La diada del 23 al 24 de juny és coneguda arreu com la Nit de Sant Joan, una festivitat d'origen pagà, posteriorment cristianitzada i finalment convertida en una festa popular sense connotacions religioses; una de les festivitats més esperades i estimades pels i les catalanes. L'origen de la festa es troba en les festes de benvinguda a l'estiu que se celebraven arreu del món grecollatí durant el solstici d'estiu, on l'ús del foc era profús. Encara avui, la Nit de Sant Joan és fonamentalment coneguda com una nit de fogueres i focs artificials. Tanmateix, a partir dels anys 50, a iniciativa de l'excursionista Francesc Pujade, es va començar a unir aquesta festivitat del foc amb la reivindicació de la unitat dels Països Catalans mitjançant el pas de la Flama del Canigó arreu del país durant el 23 de juny. Enguany, més de 30.000 fogueres s'encendran amb foc provinent d'aquesta flama. Us convidem a apropar-vos a qualsevol d'elles i a gaudir d'una bona revetlla tot mantenint viva la flama dels Països Catalans.

Més d'un miler de persones “enterren” l'Estatut a Barcelona

12.06.2009
Més d'un miler de persones “enterren” l'Estatut a Barcelona

(Publicat a El Singular Digital)

Entre 1.400 i 1.500 persones, segons l'organització, ha acudit aquest vespre a Barcelona per enterrar simbòlicament l'Estatut. ElGrup Acte de Sobirania considera que la Carta està en “via morta” i defensa que "cal buscar nous camins de construcció nacional".

En recitar l'epitafi de l'Estatut, els organitzadors han manifestat que ja “no reclamarem cap més estatut ni cap finançament espanyol, a partir d'ara només treballarem per assolir la independència de Catalunya”.

En una plaça de Sant Jaume plena de gom a gom, han escenificat el funeral amb dos taüts, en referència a la Constitució i l’Estatut, que han entrat a la plaça des del carrer Ciutat acompanyats per una comparsa musical vestida de color negre i han acabat el recorregut davant de la Generalitat, on han col•locat els fèretres.

La responsable de comunicació d'Acte de Sobirania, Carme Forcadell, ha emplaçat "els nostres polítics perquè ens donin solucions i ens presentin propostes per sortir d'aquesta via morta". Els organitzadors es "plantaran" el dissabte 27 davant del Parlament per rebre una resposta dels partits.

Els convocants de l’acte formen part d'associacions sobiranistes diverses com la Plataforma pel Dret a Decidir, Deu Mil a Brussel•les, Sobirania i Progrés i Sobirania i Justícia, entre altres entitats.

Freude und Freihert (Alegria i llibertat)

11.06.2009 Freude und Freihert (Alegria i llibertat) (Publicat al diari Crònica) Són dies d’alegria, certament. Divendres passat, al final de la memorable interpretació per part de l’OBC i de l’Orfeó Català, de la Novena Simfonia de Beethoven, coneguda com a “Oda a l’Alegria” el director Eiji Oue va sortir a rebre els aplaudiments del públic agraït, vestit amb una samarreta del Messi! Conta Josep Pascual en la programa de mà que Beethoven es va sentir atret, a l’hora de compondre l’obra, per un poema de Schiller, escrit uns anys abans. El poema es deia An die Freihert (A la llibertat), però el títol no va agradar gaire a la censura i per això Schiller li va haver de canviar-lo per An die Freude (A l’alegria, o Cant de Joia, en la versió de Joan Maragall). No és el mateix. A més, la paraula Freihert no apareix enlloc en el text del poema que ha arribat als nostres dies. La partitura de la Novena de Beethoven no devia poder fer altra cosa que reproduir, en el text que canten solistes i cor, el títol i el text del poema publicat. Wikipedia i arreu d’internet hom reprodueix el poema en la seva versió censurada, sense fins i tot parlar de l’esmena. Qui fou Friedrich Schiller? Un gran amant de l’alegria, de la joia? Més aviat d’una altra cosa. Com s’explica a la pàgina web de l’Institut Schiller, ningú va unir de manera més efectiva la concepció de la llibertat republicana amb el principi de la bellesa poètica que Friedrich Schiller. A més, es defensa que les seves idees varen inspirar les guerres d’alliberament contra Napoleó. Poca broma. Sembla que no va ser fins 1989 que, al costat d’un mur de Berlin acabat de caure, Leonard Bernstein va canviar el títol (no va ser, com proposava Carme-Laura Gil, un gest al·legòric, sinó una recuperació) i va interpretar l’obra com a “Oda a la Llibertat” en un memorable concert de celebració de la reunificació de les dues Alemanyes. Senyores i senyors, en una Europa on la llibertat és un gran valor, els catalans hem de reivindicar –com Bernstein- l’autèntic títol i sentit del poema i de la simfonia el quart moviment de la qual, per altra banda, s’ha convertit en l’himne d’Europa. I sense arribar a associacions massa fàcils com ha fet algun actiu promotor de la nostra sobirania fa pocs dies (jo mai fins la festa al camp del Barça de dijous no havia seguit les indicacions del “Boti, boti, boti...” per proclamar que no sóc seguidor d’un equip de la meseta!), sí que hi ha un missatge en tot això. Podem perseguir la llibertat (nacional, s’entén!) necessitem el català emprenyat, no ho nego: el que es queixa de la marginació i humiliació a què ens sotmeten constantment els òrgans de l’Estat a la qual la gran majoria de catalans pertanyem actualment, als tripijocs amb el finançament fins que l’escanyament ens perjudica la qualitat dels nostres serveis públics més elementals i essencials, el joc d’escacs entre jutges del tribunal constitucional designats pel PSIE i pel PP, per fer saltar pels aires l’Estatut, ja molt rebaixat, de 2006. No ho nego. Però també guanyarem abans la nostra independència comptant amb una població segura de si mateixa, convençuda que no hi ha obstacle que ens pugui deturar. O Freunde, nicht diese Töne! Germans: a fora tristeses! Amb alegria també arribarem, els catalans, a la llibertat. I si ho tens clar, aixeca't un moment de la cadira davant de la pantalla i fes amb mi, com vàrem fer milers de catalans a Brussel·les el passat 7 de març en aquella històrica manifestació: Boti, boti boti...! I fins el dia 11 de juny, que ja ens trobarem... Miquel Strubell, sociolingüista i membre promotor de Sobirania i Progrés

Dos membres de Sobirania i Progrés, al Parlament Europeu

08.06.2009
Dos membres de Sobirania i Progrés, al Parlament Europeu

Des de Sobirania i Progrés ja vam felicitar en el seu moment Ramon Tremosa i Oriol Junqueras per la seva elecció com a caps de llista de CiU iERC, respectivament, a les eleccions europees d'enguany. No podia ser d'una altra manera tractant-se de dos destacats membres del nou sobiranisme civil, sent membre de la fila 0 de Sobirania i Progrés el primer, i membre fundador el segon. Per això mateix ens plau de tornar a felicitar aquests dos compromesos sobiranistes per haver sortit escollits eurodiputats en els comicis d'ahir diumenge 7 de juny. El país necessita més que mai la veu de persones com ells als fòrums i institucions internacionals, per tal de fer visible a ulls del món el conflicte que enfronta Espanya amb els i les catalanes. Per tot això: felicitats, Ramon! Felicitats, Oriol!

Per Corpus, Acte de Sobirania

05.06.2009 Per Corpus, Acte de Sobirania (Publicat al diari Crònica) El mes de maig ha estat el mes del Barça. L'equip de Pep Guardiola ha aconseguit tots els seus objectius, ha creat una mena de cercle virtuós capaç d'esborrar tot mal record. Qui pensa ara en una moció de censura contra un president que penjava d'un fil? Les coses són així. A vegades tot ens va en contra i resistir ja és un gran què, de manera que quan el vent comença a bufar a favor val més hissar la vela i fotre-li canya. L'Estat espanyol ens ha anat conduint cap a un cercle viciós. De fet, portem molts anys que no ens en deixa sortir. Però ara comencem a aixecar el cap. Els símptomes són cada cop més evidents. Les veus que es decideixen a donar la cara per la causa són cada dia més i de més notorietat. Els continguts de les opinions esbandeixen cada cop més clarament les ambigüitats i van directes a barraca. Tot això hauria estat impensable sense haver posat a l'agenda la necessitat d'un nou Estatut. No el volíem pas, és clar, però era una etapa que havíem de cremar per guanyar temps. Els hem donat l'oportunitat de demostrar que l'Espanya plural és una presa de pèl absoluta. Els independentistes de tota la vida ja ho sabien, és clar. Però Pasqual Maragall, per exemple, no. Aquests darrers anys el PSC ha ostentat tot el poder possible. Ha fet el cim. I tot plegat li ha servit de ben poc. Han perdut la credibilitat, han perdut vots i han estat tan poc intel·ligents que s'han dedicat a fer la punyeta als seus dos socis de govern, potser pensant, pobres ingenus, que algun dia podrien governar solets. Aquests darrers anys, el pas de CiU a l'oposició ha comportat una sacsejada interna brutal que és a punt de donar els seus fruits. L'entrada en escena d'Alfons López Tena, el fitxatge d'Àngel Colom, etc. Avui el candidat és Tremosa (tot i que hauria estat molt millor Tena); ahir era Guardans. I a Espanya, mentrestant, necessitàvem que hi manessin “els bons”, és a dir, els que es venen com a bons dient que els altres són el diable, tallant-los el coll i penjant-los en cartells vermells. Necessitàvem que fos així perquè, ara que tot començarà, no hi hagués “discurs de l'esperança”. Si hi hagués el PP al govern amb l'actitud hostil i descarada d'altres temps, els socialistes catalans podrien demanar el vot apel·lant a la moderació, situant-se entre els “dos extrems”. Ara, però, el desgast el pateixen ells i l'alternativa és molt pitjor. Just el que necessitàvem. Recapitulant, doncs, si maig ha estat el mes del cercle virtuós futbolístic, al juny començarem a fer el cercle virtuós polític. Fins ara hem estat rebutjant: no a l'Estatut, no als incompliments, no al menyspreu, no a tot. A partir d'ara prenem les regnes. Enterrem aquest cadàver pudent anomenat Estatut d'una punyetera vegada i preguntem als nostres polítics què tenen intenció de fer amb el país, ja que han volgut assumir aquesta responsabilitat. La història comença un 11 de juny, Corpus, a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Qui vulgui esperar a veure què passa amb la sentència del Tribunal Constitucional, que s'esperi assegut. Qui vulgui desfullar la margarida de si ens deixaran o no ens deixaran ser independents, que surti a passejar pel jardí. Qui tingui vocació de forense, que es miri i remiri el cadàver. Però qui vulgui trencar aquest cercle viciós promogut i sostingut per Espanya i convertir-lo en el cercle virtuós que ens porti irreversiblement cap a l'estat propi, que vingui el dia 11 de juny a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. M'encantarà saludar-lo o saludar-la personalment. Si puc, és clar. Xavier Martínez, blocaire per la sobirania

Estem malalts

04.06.2009 Estem malalts (Publicat al diari La Vanguardia) A principis de setembre de l'any passat vaig publicar una previsió de com podrien quedar els comptes de la Generalitat a finals del 2008 i ja advertia aleshores que ens faltarien 4.000 milions d'euros. Aquest any, com podíem intuir, les coses no van gaire millor. A partir de les darreres dades oficials publicades pel Departament d'Economia i Finances de la Generalitat podem fer un diagnòstic de quin és l'estat dels comptes de la Generalitat per aquest exercici 2009 i fer una previsió de quina serà la situació a finals d'any. Val la pena centrar-se en l'anàlisi dels ingressos, que són els que queden més malmesos d'aquesta situació de crisi. Dintre dels ingressos de la Generalitat tenen un pes important els ingressos tributaris. Fent una estimació, veiem de seguida que la cosa no pinta bé. La reducció dels ingressos té dos fonts significatives. En primer lloc, l'eliminació per part de l'Estat de l'impost sobre el Patrimoni. Recordem que, tot i ser un impost estatal, està cedit al 100% a les comunitats autònomes. La Generalitat tenia previst en el seu pressupost una recaptació d'uns 540 milions d'euros que, aquest any no rebrà. Caldria esperar que l'Estat compensés a la Generalitat per aquesta pèrdua conseqüència d'una decisió legislativa de l'Estat, al marge del sistema de finançament que es pacti. L'altre forat en la reducció d'ingressos és la baixada, novament, de l'impost de transmissions patrimonials, d'uns 550 milions d'euros, lligada a la desacceleració el mercat immobiliari. En resum, si les coses no varien (a pitjor) i la Generalitat continua fent un esforç titànic per no augmentar la despesa (a costa de no poder oferir més serveis socials o infraestructures) el "forat" a finals d'aquest any pot ser de més de 2.100 milions d'euros. Ens trobem davant d'una Administració cada vegada més endeutada. Si aquest endeutament fos per oferir més serveis o prestacions, podríem discutir des d'un punt de vista ideològic si això és bo o no per a la societat. Però resulta que aquest endeutament no està destinat a augmentar la despesa pública sinó a intentar mantenir el que ja teníem. És a dir, assumirem la part negativa d'emetre deute (cost financer) i no en gaudirem dels seus beneficis en forma d'augment de la despesa pública. Això no és més que el diagnòstic per aquest any 2009. Però els símptomes d'aquesta malaltia ja fa molts anys que els arrosseguem. La solució no passa per tapar els símptomes sinó per eliminar les causes que els provoquen. I aquí és on cadascú de nosaltres podríem posar nom a la malaltia. Particularment, en aquesta ocasió, em reservaré el diagnòstic. Xavier Martínez, economista i membre promotor de Sobirania i Progrés

Paradoxes europees dels 'no nacionalistes'

03.06.2009 Paradoxes europees dels 'no nacionalistes' (Publicat al diari Crònica) Les rodes de molí europees que ens volen fer empassar els espanyols als catalans tenen sempre dos denominadors comuns. El primer és que a Catalunya no li cal veu a Europa perquè la veu catalana ja arriba a través de l’Estat espanyol. I el segon és que a Europa no s’hi va a parlar dels problemes interns sinó de les ‘grans’ qüestions europees És clar que aquests arguments que pretenen vàlids per a Catalunya no ho són per a Espanya. Perquè la Unió Europea ja era present a la reunió dels G20 però Espanya va moure cel i terra per ser-hi; perquè Espanya, com cal, ha fet de la seva presència a Europa un espai per fer escoltar i servir els seus interessos. El problema és que els interessos d’Espanya no coincideixen mai amb els de Catalunya. Per això l’actual govern socialista s’ha passat la darrera legislatura europea defensant la opció ferroviària europea via Saragossa tot descartant el corredor mediterrani; per això socialistes i populars es posen d’acord per evitar que el català sigui llengua oficial a Europa; per això els fons de cohesió que han fet créixer durant anys Andalusia, Extremadura, Múrcia i d’altres regions espanyoles amb prou feines han arribat mai a Catalunya. I per això, ara, quan els candidats a Europa de socialistes i populars López Aguilar i Mayor Oreja –els candidats reals, no els titelles Badia i Vidal-Quadras- afronten el seu primer debat electoral ho fan de cara a Espanya i d’esquenes a Europa. Perquè Europa és en tant que són les nacions que hi viuen. El primer pas per existir a Europa és exisir com a nació i per això el repte català a Europa és ser-hi amb veu i personalitat pròpia. Aquest és un principi bàsic que els catalans ens hem de dir i repetir. Els espanyols no fan res que no facin anglesos, alemanys i italians: miren que el continent i les seves institucions tingui en compte la realitat nacional que cadascun d’ells representa. No volen entendre que els catalans hi volem ser per la mateixa raó i que tenim el dret, la determinació i el convenciment de fer-ho. Per això ens cal desconfiar d’aquells que diuen que aquestes eleccions no es poden afrontar en clau catalana quan precisament la perspectiva nacional és el prisma que fan servir totes les societats lliures quan afronten els seus reptes internacionals. Les veus catalanes a Europa han de ser veus directes, clares i no subjugades a interessos foranis. A Europa, Catalunya hi té molt a dir i molt a fer. Precisament allò que no diu ni fa Espanya ni els partits espanyols que la representen. Víctor Terradellas - President Fundació CATmón

Saber sumar

02.06.2009 Saber sumar (Publicat al diari Vilaweb) Ahir es va presentar l'associació Sobirania i Justícia, un nou grup independentista presidit per ex-consellers dels governs de Jordi Pujol. No vol ser un nou partit ni presentar-se a les eleccions, sinó augmentar la pressió en favor de l'independentisme. I no és de cap manera banal l'ampliació de l'espectre social en favor de la sobirania que aquesta nova associació representa. Que gent que ha gestionat amb càrrecs públics, des del poder, l'autonomisme ens diga que no hi ha res a fer per aquesta via i que no resta sinó proclamar unilateralment la independència és un gest que ningú no hauria de menystenir. Perquè suma. L'independentisme, amb aquest nou pas endavant, consolida la seua presència i afegeix cares i sigles al projecte que poden ser molt importants a l'hora de decidir els indecisos. Quan hom pot compartir una part del discurs des del PSAN i les CUP fins a un ex-conseller de Justícia de Pujol això significa que comença a construir-se un consens social molt més ampli que no el que indiquen els resultats electorals. Fins i tot el president Pujol, que sempre s'ha declarat contrari a la independència, aquesta vegada ha dit que 'entenia' la posició dels seus ex-companys de gabinet. És més que no havia dit mai. No cal, però treure les coses de lloc. Quan parlem de la força de l'independentisme ens equivocaríem, si parlàvem d'una aliança, d'un pacte o d'una plataforma única. L'independentisme no necessita concentrar-se en un sol partit ni respondre a una sola ideologia. No ens calen fronts patriòtics ni declaracions escrites d'unitat perquè només uneix gent tan diferent la voluntat de fer un gest. I només aquest gest és el que uneix. Decidir que volem ser independents i que volem fer-ho amb una expressió de sobirania del parlament ratificada en referèndum és un objectiu inclusiu. En favor d'això hi ha, parle del Principat i ara, convergents com Bassols, Vallvé, López Tena o Puig. En favor d'això hi ha republicans com Puigcercós, Carod, Benach o Bertran. En favor d'això hi ha Carretero. En favor d'això hi ha les CUP, el PSAN, tots els maulets haguts i per haver i una bona part de l'esquerra extraparlamentària. En favor d'això hi ha gent d'Iniciativa com Raül Romeva. En favor d'això hi ha fins i tot gent que havia estat del PSC, com Rubert de Ventós o Oriol Bohigas. En favor d'això hi ha gent de partits més petits com Catalunya Acció o el Partit Republicà. En favor d'això hi ha plataformes de tota mena, amb gent com Enric Canela, Joel Joan o Mònica Sabata. I en favor d'això hi ha, sobretot, un gruix cada vegada més palpable de ciutadans de tota mena. Discutir a hores d'ara que l'independentisme s'estén com una taca d'oli és fora de lloc, simplement. Perquè l'independentisme s'estén com una taca d'oli i trenca tabús. Però ara cal gestionar aquesta extensió amb generositat, respecte, complicitat i seny per part de tothom. Bastint ponts que facen possible que un dia no gaire llunyà el parlament vote i decidesca, diga què diga el govern espanyol. I que propose al país un referèndum concret per a validar aquest vot. Els espanyols al meu País Valencià, a Navarra o al País Basc sempre s'han posat d'acord quan allò que hi havia en joc era el seu país. Han fet lleis electorals tramposes, han renunciat a governar en favor de l'altre o han creat governs monstruosos, si calia. Serem menys nosaltres que només hem de posar-nos d'acord en la manera de formular la pregunta i de dir que sí? Perquè no ens enganyem: amb això, amb una cosa tan simple com això, n'hi ha prou. I això, aquesta votació solemne, és tot allò que necessitem abans de tornar a discutir-nos amb tot el desfici del món sobre el model de societat que volem i sobre qui ha de gestionar-la. Però abans ens cal sumar. Vicent Partal, director del diari Vilaweb

Carta al rei

01.06.2009
Carta al rei

(Publicat al diari Avui)

Benvolgut senyor. Sé que vivim en un Estat abonat al tabú i amb tendència a matar el missatger. Malgrat tot, goso adreçar-vos aquests mots animat pel record del meu avi, Josep Trueta, que sempre recordava que una vegada li havíeu demanat com us havíeu de comportar davant els catalans. En aquest sentit, crec que no peco d'indiscreció si us recordo que ell us va desaconsellar que anomenéssiu Felipe el vostre fill, cosa que segurament no presagiaria res de bo en les relacions Catalunya-Espanya. Us va explicar que Felip V és vist des de Catalunya com el malvat que va desmantellar les institucions d'autogovern de la nació catalana. El que va eliminar les nostres universitats, va enderrocar mig Barcelona i va reduir el nostre país a la condició de colònia vençuda i sotmesa a les lleis de Castella. Que els catalans no ho oblidem ho demostra el fet que tinguem l'Onze de Setembre com a Diada Nacional.

Tot això us ho apunto avui perquè fa pocs dies us vau deixar fotografiar davant un enorme retrat de Felip V al Museu del Prado. Ho vau fer, a més, en companyia del president de França, Nicolas Sarkozy. La foto de l'esdeveniment difícilment podia passar desapercebuda a Catalunya. En tot cas, s'hauria pogut evitar, penso. A ningú pot estranyar que molts catalans hagin vist com un gest molt poc elegant que els caps d'Estat de França i Espanya -territoris que migparteixen la nostra nació avui- s'hagin retratat davant el personatge històric que més va fer per desmanegar-la. Com és lògic, molts vam sentir una cosa semblant al que sentirien els americans si Obama es fotografiés amb Bin Laden; o el que sentirien molts jueus si el Papa es retratés amb un líder negacionista alemany. Estem parlant, doncs, de franca indignació.

Goso demanar si la segona incidència -la xiulada de Mestalla- no es podria entendre, almenys en part, com a conseqüència de tota una sèrie de fets simbòlics i gestuals que s'han anat produint al llarg dels anys. Molts catalans tenen una molt real sensació d'indefensió -cultural i política- en l'actual conjuntura política. Això és lògic quan pensem que l'Estat que representeu encara no ha restituït la memòria del president Lluís Companys; ens està negant un finançament just; està en vies de trinxar l'Estatut que el nostre Parlament va aprovar, alhora que ens discrimina amb un dèficit fiscal monumental. Igualment, permet impassible que es consumi el genocidi contra la nostra llengua al País Valencià amb cops com el balcànic desmantellament de TV3. Sapigueu que els catalans no percebem ni un bri d'empara ni comprensió per part de la Zarzuela.

Siguem sincers, doncs, i diguem que la xiulada contra el vostre himne no va ser accidental, ni l'obra de quatre gats. Crec que faríeu malament de refugiar-vos en la temptació d'obviar-ho tot, com voldria María Teresa Fernández de la Vega. ¿Un fet "aïllat", diu? Fins i tot el mateix Sr. Montilla -gens sospitós de nacionalisme català- ja ha avisat públicament a Madrid del creixent sentiment de desafecció de Catalunya envers Espanya. Quin país no el sentiria en una conjuntura semblant? Què expressaven, si no, les massives manifestacions que es van dur a terme a Barcelona els dies 18 de febrer de 2006 i l'1 de desembre del 2007? Faríeu bé de no amagar-vos-en. Hauríeu de prendre-ho com una oportunitat per escoltar i rectificar.

Tampoc crec que seria prudent obviar les lliçons nascudes de l'intent de TVE d'amagar -i després manipular- la xiulada al vostre himne. A ningú pot interessar, a la llarga, que s'apliquin mètodes totalitaris en un mitjà públic. Penso que, quan es plega d'aquesta manera als interessos d'Estat, s'hauria de veure com un avís que alguna cosa falla. On més de l'Europa democràtica podria passar això avui? En definitiva, penso que si al seu moment no vau fer cas dels consells del meu avi respecte a la sensibilitat dels catalans, ara no podeu desaprofitar una nova ocasió per fer-ho. No sé si n'hi haurà gaires més.

Toni Strubell, membre del secretariat de la Comissió de la Dignitat

Decideixo decidir exigeix als polítics catalans un gest de sobirania davant el TC

01.12.2008
Decideixo decidir exigeix als polítics catalans un gest de sobirania davant el TC

(Publicat al diariAvui.cat)

L’abril de 2007, la Plataforma pel Dret de Decidir i la Plataforma Sobirania i Progrés van iniciar la campanya Decideixo Decidir, amb el propòsit d’emplaçar els parlamentaris catalans a "recuperar per al poble català el poder d’ expressar-se i decidir en referèndum popular sobre tot allò que és fonamental per a la vida col·lectiva del país". Un equip de voluntaris va anar recollint signatures dels ciutadans perquè l'estat transfereixi al Parlament la capacitat de convocar referèndums, tal com preveu l'article 150.2 de la Constitució espanyola.

Avui, un any i mig després, més de 50.000 persones han participat a la campanya, i de manera simbòlica, perquè el registre del Parlament avui és tancat, es fa l'entrega de les signatures davant la cambra catalana. "Aquestes signatures certifiquen que volem decidir per nosaltres mateixos, sense la llosa i la imposició que representa la Constitució espanyola, la qual ens impedeix un dret essencialment democràtic com és el dret i la llibertat de convocar referèndums", ha apuntat l'organització en el discurs d'agraïment als voluntaris de la campanya.

Els voluntaris han fet una crida als polítics catalans perquè aprofitin l'oportunitat de fer un acte de sobirania davant la previsible retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional i que convoquin un referèndum. "Si el poble va votar un Estatut i ara en serà un altre, ha de ser consultat de nou. I ho ha expressat clarament un polític que no és sobiranista, l'expresident Pasqual Maragall", ha recordat Elisenda Paluzie, de la Plataforma Sobirania i Progrés.

Més notícies sobre l'acte a la premsa

Les plataformes sobiranistes exploren les vies per respondre al TC amb un referèndum (El Punt)

O Estatut o referèndum (E-notícies)

50.000 signatures demanen el dret a decidir (El Singular Digital)

L'endemà

27.11.2008
L'endemà

(Publicat al diari Avui)

Un dia d'aquests, fatalment, arribaran notícies de Madrid relacionades amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya. La resolució encara no s'ha fet publica i, en conseqüència, qualsevol anàlisi resulta improcedent. Moltes veus acreditades, però, han insistit que l'esmentada sentència apunta a la mateixa línia de flotació de l'Estatut, en temes com el de la bilateralitat i la llengua. Jo tots aquests detalls no els conec, i, per tant, prefereixo tractar-los ex suppositione, per dir-ho escolàsticament. Una cosa és explicar què passarà, i l'altra, què podria passar si. Aquí optem per la segona opció, i considerem que és important subratllar-ho. Així doncs, què podria passar l'endemà mateix de conèixer el text que argumenta la constitucionalitat o inconstitucionalitat de determinats articles de l'Estatut català?.

La pregunta anterior mereix un aclariment previ. En circumstàncies normals, les sentències s'acaten i prou, perquè en cas contrari només acabaríem assumint com a legítimes aquelles que encaixen amb els nostres propis interessos o expectatives. Aquest és un dels principis de l'Estat de dret i, al cap i a la fi, una de les pedres angulars de la convivència democràtica. En contradicció amb allò que alguns polítics una mica irresponsables van voler fer creure a la ciutadania al seu moment, resulta que l'Estatut de Catalunya no és res més una llei orgànica espanyola i, per tant, passa pel mateix adreçador que altres textos similars. Això ens pot agradar o no, però és així. Fet aquest aclariment, ens hem de preguntar si existeix alguna diferència substancial entre les vicissituds que han marcat l'existència d'aquesta llei (les lleis no són etèries: neixen, viuen i moren en circumstàncies concretíssimes) i les que han condicionat la naturalesa d'altres textos.

I tant que existeix, aquesta diferència! En primer lloc, existeix l'aval democràtic del referèndum. En segon lloc -i aquesta és, al meu entendre, la dada fonamental- la qüestió de l'Estatut va provocar una crisi (política) sense precedents... a la mateixa institució que ara ha d'avaluar-la. No és improbable, en aquest sentit, que molts ciutadans puguin arribar a tenir la sensació que aquí algú està fent alhora de jutge i de part, amb independència de quina sigui la resolució final. Una cosa és estar en contra o a favor d'una resolució, i una altra, albergar la sospita que allò no és ben bé una sentència. Si aquesta fos la percepció majoritària, estaríem assistint a un canvi qualitatiu: les expressions habituals del tipus sentència injusta, interpretació forçada, etc. podrien ser substituïdes directament per d'altres que fessin referència a la mateixa legitimitat democràtica de l'actuació. En aquest cas, es passaria a una altra esfera de debat, que ja no tindria res a veure amb l'actual.

L'altra possibilitat és la desactivació de facto de l'Estatut fos llegida majoritàriament com una simple correcció tècnica, no pas política, d'allò que els catalans van aprovar en referèndum al seu moment. Aquesta lectura desplaçaria el tema a l'àmbit del simple tacticisme en l'esfera dels partits (aliances oportunistes i circumstancials), i a la del testimonialisme en la de la societat civil (manifestacions catàrtiques). Tot plegat podria arribar a fer la sensació de resposta a un problema; però, en realitat, aquest problema continuaria sent exactament el mateix. Seríem davant de l'escenificació d'un malestar. Evidentment, n'hi ha encara un tercer, d'escenari: la pura indiferència. Que ningú no el descarti.

Què farem, doncs, l'endemà? Ni idea. Però, si la pregunta fos Què no podrem fer l'endemà?, arribaríem a conclusions molt més fonamentades. Doncs bé, hi ha una cosa que ja no podrem fer de cap manera, l'endemà: mostrar una posició de força, que és la clau per tenir la paella pel mànec en qualsevol negociació. El procés estatutari va evidenciar d'una manera gairebé impúdica les greus incongruències del govern que l'auspiciava, fins al punt insòlit d'acabar amb l'expulsió d'una part d'aquest govern. Tot es va fer en precari, tot va anar justet. La imatge és aquesta. Corregir-la a aquestes alçades és pràcticament impossible: a nivell polític, les preocupants dimensions de la crisi econòmica permeten un marge de maniobra molt escàs. Les prioritats s'han desplaçat.

Tenint en compte tot això, podríem arribar a concloure que l'única sortida honorable a la situació que estem plantejant en termes hipotètics és fer veure que el cop no ens ha fet mal. Només caldria despolititzar la sentència i ubicar-la en el context neutre dels arcans jurídics. Molta gent se l'empassaria ben a gust, aquest esquer. És saborós i de fàcil digestió. És el recurs fàcil. És la cosa de sempre. ¿Ens la podem permetre, ara, aquesta actitud? Esclar que sí. Ara: convindria explicar honestament als ciutadans que llavors ja no estarien acatant una sentència, sinó fent efectiva una renúncia. El missatge és dur. Un es pot preguntar primer per a què serveix un referèndum i, immediatament després, per a què serveix la democràcia. Les preguntes posteriors són previsiblement més inquietants.

Ferran Sáez Mateu, escriptor i professor a la URL

El gos, la cua i la lluna

26.11.2008
El gos, la cua i la lluna

(Publicat al diari Avui)

Darrerament, la política catalana és com un gos que s'empaita la cua i que, si pot, se la mossega. És a dir, que està atrapada en un cercle viciós, del qual no tan sols no sap sortir, sinó que, a més, hi pren mal. No és que amb aquesta imatge del gos i la cua vulgui fer broma d'un àmbit tan rellevant com és el de la gestió política del nostre present i futur, però sí que em serveix per assenyalar la dimensió tragicòmica de la situació. D'altra banda, la reiteració de fets que entren perfectament en aquesta dinàmica fa pensar que els mateixos protagonistes no s'adonen de les energies que perden empaitant-se la pròpia cua, ni que se la mosseguen ells mateixos, per a riallada general dels qui els volen mal i per a vergonya dels qui lamentem l'espectacle.

Certament, això és el que fan pensar casos com els del conseller Joan Saura que, com un passerell, primer es deixa enganyar per una falsa promesa sobre la data per al finançament i després, quan queda en evidència, se'n vol revenjar amb el gest inútil de no votar els pressupostos de l'Estat al Senat. És a dir, que corregeix un error amb un altre error. No calia ser un expert per saber que el govern del PSOE no faria propostes de finançament abans d'aprovar els pressupostos a les Corts. Per tant, per què Saura es va empaitar i mossegar la pròpia cua en lloc de queixalar la de la vicepresidenta Fernández de la Vega?

També és el cas de Josep Antoni Duran i Lleida, que -al contrari que Saura- guiat i confós per un excés d'astúcia, ha acceptat l'envit del PSC en forma de llagoteria cap a ell i de menyspreu cap al líder de la coalició, Artur Mas. La murrieria de Duran impedeix pensar que no fos conscient de les intencions i conseqüències de tot l'afer. I llavors ens tornem a preguntar: ¿per posar UDC al mapa, per augmentar-ne la cotització -com explicava tan clarament Vicenç Villatoro dimecres passat a la seva columna-, realment calia mossegar-se la pròpia cua? Esclar que, per completar aquesta incapacitat general per deixar d'empaitar-se el propi apèndix, Artur Mas pica l'ham del PSC, i facilita que es posi en evidència la feblesa del seu lideratge a la pròpia coalició. Tan fàcil que li hauria estat prendre-s'ho amb humor i dir que, per tractar amb l'adversari, preferia enviar-hi la segona marca del negoci, deixant que els altres dos es queixalessin la cua mútuament!

Aquesta lògica del cercle viciós, d'altra banda, es va reproduint a tots els nivells del debat polític. El cas del The Economist, del qual parlàvem la setmana passada, també ho ha posat de manifest, en la mesura que la provocació exterior ens ha abocat a un pim-pam-pum interior en el qual hem acabat rebent nosaltres mateixos: garrotada al govern per no haver atès el periodista amb intel·ligència, garrotada als que troben que cal respectar la feina del corresponsal, garrotada als que s'han sentit exageradament ofesos per The Economist però callen davant de tota la cartellera mediàtica madrilenya que cada dia programa la mateixa cantarella, i garrotada per l'equivocada reacció del delegat del govern, com ahir assenyalava Xavier Sala i Martín a l'AVUI, amb tant d'encert com contundència. Tot, garrotades plenes de raó. Però totes sobre les nostres pròpies costelles. Atrapats com estem en aquesta dinàmica perversa que ens erosiona i ens paralitza, no és estrany que faci patir imaginar com es reaccionarà políticament davant d'un possible acord de finançament manifestament insuficient o d'una probable sentència del Tribunal Constitucional que acabi d'aigualir l'Estatut. En el cas ben probable que siguin decisions negatives per al país, el més fàcil és que els partits s'estossinin entre ells i que, començant per mossegar-se la pròpia cua, hi deixin les orelles i tot.

Per què som en aquest pedregar? La resposta és ben senzilla: en posar totes les expectatives de futur -crec que es va dir que per als propers vint-i-cinc anys- en la discussió i aprovació del nou Estatut, ens vam quedar sense cap horitzó polític raonable i, per tant, sense possibilitat d'estratègia. En el nou Estatut hi vam esmerçar tot el capital polític que teníem i encara vam quedar hipotecats. En el nou Estatut, s'acabava el món. I, ara, gairebé dos anys i mig després d'aprovar-lo, l'Estatut no serveix ni per tancar com Déu mana el pressupost de l'any vinent.

Afortunadament, la solució és al cap i al cor, a la butxaca i a l'agenda, d'una gran majoria de catalans, per bé que de moment no trobi un lideratge polític de confiança per ser expressada de manera clara, oberta, madura, organitzada i eficaç. L'horitzó que ens permetria sortir del cercle viciós on ha quedat atrapada la nostra política regional és el de l'emancipació i la plenitud nacionals, el de l'ambició i la dignitat nacionals. Un horitzó gens radical i que senzillament volem compartir amb la resta de pobles del món que ja tenen la capacitat d'expressar-se sobiranament. La solució és tan elemental i tan òbvia que espanta. Molts la saben, però alguns no gosen mirar-la de cara, perquè intueixen quines responsabilitats i quins compromisos se'n deriven. N'hi ha que encara s'excusen dient que és la solució, sí, però que és voler la lluna. I es resignen a empaitar-se la cua i mossegar-se-la. Però aquest país té horitzó, i el sabem. I, a més, l'hem de voler.

Salvador Cardús i Ros, professor de Sociologia a la UAB

Sobirania nacional contra la crisi

21.11.2008 Sobirania nacional contra la crisi (Publicat al diari Crònica) Ja fa molt de temps que sabem que, si no s’és estat, no es compta en el món. I, tanmateix, encara ens ho han de recordar de tant en tant i ens sorprenem de la poca sensibilitat d’alguns membres de l’executiu central. I és que, qui va anar a negociar a París amb els responsables de Renault-Nissan la producció de vehicles a l’Estat espanyol per als propers anys no fou el conseller del govern autonòmic català, sinó que ho va fer el ministre espanyol d’Indústria, Turisme i Comerç, Miguel Sebastián. I, encara que l’ERO que estava a punt de presentar la Nissan, per tal de reduir 1.680 llocs de treball a Catalunya (el 38% de la plantilla), es trobava a les portades de molts diaris, el ministre no en va parlar amb els directius de l’empresa. En canvi, va sortir amb el compromís d’augmentar un 15% la producció de les fàbriques de Valladolid i Palència. Lògic: va anar a París a defensar els treballadors i les treballadores del seu país. I algunes persones encara es posen les mans al cap, oblidant que som més colònia que nació. De la mateixa manera, tampoc és casualitat que l’atur hagi augmentat als Països Catalans un 50% anual, mentre que la mitjana estatal és del 37,56%. Són coses que passen quan no es disposa d’eines suficients per crear un marc laboral propi. D’igual manera, no hauríem d’estranyar-nos que el pla del govern per tal d’oferir una moratòria al pagament de les hipoteques fixi el límit en crèdits de fins a 170.000 €, quan la hipoteca mitjana és de 174.000 €, a Catalunya. És el que passa quan no se’t té en compte a l’hora de planificar les mesures socials que s’impulsen des de la cèntrica Madrid. Així mateix, no hauríem d’estar tan perplexos i perplexes davant la manca d’infraestructures, serveis i capacitat productiva del nostre país. No deixa de ser una conseqüència lògica d’un espoli fiscal del 10% anual. Tampoc és un misteri el motiu pel qual la meitat de persones dependents de Catalunya no reben la prestació que els pertocaria per llei. Quan l’Estat espanyol només aporta un terç dels diners als que s’havia compromès, després d’endur-se els mèrits de la llei, no es pot esperar massa més. El llistat d’exemples podria ser molt més llarg, però la conclusió és la mateixa, i és que, quan no es disposa de les eines adequades per fer front a les necessitats del país, estàs exposat a la bona voluntat de l’estat del qual “depens”. I l’Estat espanyol fa moltes dècades que sap el que vol fer amb els Països Catalans: ofegar-nos econòmicament, per tal de fer-nos encara més dependents i submisos. I, de fet, en part ja ho ha aconseguit, ja que hem deixat de ser el motor de l’estat i el teixit econòmic i productiu i el benestar social es veu minvat any rere any, mentre la sagnia econòmica ens ofega i la manca de sobirania es perpetua. Ara, en temps de crisi, ho patirem més que mai; però també cal tenir en compte que els temps de crisi són temps de canvis i, per tant, ara més que mai, cal esperonar un sobiranisme que esdevingui majoritari i que ens permeti conquerir els drets i les llibertats que ens són negades. No (només) per motius identitaris o culturals, sinó per poder anar a treballar, arribar a final de mes i disposar de serveis públics de qualitat. I perquè la Nissan augmenti també un 15% la seva producció a Catalunya. Isabel Pallarès, Secretària General de la Intersindical - CSC

Vergonyes constitucionals

20.11.2008
Vergonyes constitucionals

(Publicat al diari Avui)

Ara que s'acosta el trentè aniversari de l'aprovació de la Constitució Espanyola de 1978 i ens tornaran a refregar les bondats del sistema constitucional espanyol i la modèlica Transició, de la qual la norma suprema fou la màxima fita, volia aprofitar l'avinentesa per remarcar un dels punts més foscos que embolcallen el text constitucional. No pretenia dirigir en aquest article una crítica a aspectes de fons sobre la regulació constitucional en què es palesen els ecos del franquisme i d'un procés de transformació que no va acabar de fer net, com ara la regulació sobre el paper de l'exèrcit de l'article 8 o la pomposa declaració de l'article 2 per la qual "la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols", sinó que em volia limitar a subratllar una nota més modesta, purament formal i, a la vegada, profundament il·lustrativa dels temors que assetgen l'ordre constitucional espanyol i els agents polítics que vetllen infatigablement per la preservació de la unitat de l'Estat, a saber: la inoperància de la reforma constitucional.

Allò que és vergonyós per al sistema constitucional espanyol i diu molt poc de la seva capacitat per ajustar-se als debats democràtics de cada moment és que, en trenta anys de vigència del text de 1978, aquest només s'hagi reformat un sol cop (l'any 1992) i per introduir dues tristes paraules ("i passiu", article 13.2 en relació al dret del sufragi dels estrangers a les eleccions municipals), com si en tota aquesta colla d'anys no haguessin aparegut qüestions que meresquessin conèixer la voluntat majoritària actual, aspectes que no es van poder o no es van voler discutir l'any 1978. Sense entrar en el tema nacional, només cal dir que la Constitució espanyola és l'única del continent en la qual la paraula "Europa" no apareix en cap moment. En un altre sentit, podem comparar el caràcter petri de la reforma constitucional espanyola amb el dinamisme d'altres sistemes constitucionals: més de seixanta reformes de la Llei Fonamental de Bonn en gairebé seixanta anys (una per any), i canvis freqüents en la Constitució italiana o en la Constitució francesa durant la dècada dels noranta i la present (l'última reforma de la Constitució francesa, aprovada l'estiu d'enguany).

L'estratègia espanyola consisteix a sacralitzar (i congelar) aquell moment en què es va estar d'acord majoritàriament en un estat de coses per evitar que es destapi l'absència de consens sobre temes que ara no estarien en absolut tancats (votaríem a Catalunya ara de forma majoritària un text que proclamés "la indissoluble unitat de la nació espanyola?"). Sense oblidar que aquell acord majoritari de l'any 1978 estava tutelat per l'espasa de Dàmocles de l'exèrcit (ja en vam tenir la prova l'any 1981) i el record encara fresc de la guerra i de la dictadura. Altrament dit, o hi havia acord o, en l'imaginari de la gent, es percebia que hi podia haver garrotada. Si la por a la garrotada era l'essència del consens de la Transició, el blindatge en la reforma constitucional és la mostra d'aquella herència perversa. Per això esdevé cínic que el Tribunal Constitucional li respongui a Ibarretxe que sempre li queda la possibilitat de sol·licitar la reforma constitucional si vol realitzar la seva consulta (de la qual, segons el TC, semblava derivar-se el reconeixement d'atributs de sobirania del poble basc; per cert: encara és hora de saber per què es reconeixen atributs de sobirania al poble basc i se'ls nega al poble espanyol pel fet de preguntar). És cínic perquè no hi haurà mai reforma sense el consens dels partits polítics amb representació parlamentària majoritaris espanyols (el PSOE i el PP) i aquests, com es va veure la legislatura passada, ni tan sols estan disposats a obrir el meló per temes tan secundaris com impedir la discriminació per raó de sexe en l'ordre de successió de la Corona. Si el TC actua amb cinisme, les propostes dels partits catalans per federalitzar Espanya pateixen de candidesa (o d'impotència). Deixant al marge que tampoc mai no hi hagut un projecte de reforma constitucional concret en aquest sentit que parteixi del PSC o d'ICV, com pensen convèncer 233 diputats al Congrés (els que calen per reformar la Constitució sota el procediment del 168 CE) i la majoria del poble espanyol per a un neguit que només afecta una minoria a Catalunya? Com pensen abordar el canvi d'una norma que a la pràctica es demostra immutable?

El resultat de les obsessions i els tabús és que al final s'esvaneixen amb el mateix misteri amb què es van imposar. Quan un text constitucional és tan rígid el resultat és que es trenca just per la direcció contrària a la qual es volia cenyir. Aquesta és la història constitucional espanyola: un Estat que (tret de dues excepcions menors, una la de 1992) en dos-cents anys ha estat incapaç de canviar la seva norma fonamental pels mitjans constitucionalment establerts. Si la Constitució de la primera restauració borbònica (la de 1876) es va liquidar amb uns comicis i la proclamació d'una República, potser podem començar a pensar que la Constitució de la segona restauració borbònica (la del 1978) patirà un destí similar. Un ruptura que només podrà ser democràtica i que, en qualsevol cas, evidenciarà, tot parafrasejant Jefferson, que el món, a cada moment, només és responsabilitat de les generacions vives.

Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional a la UPF

10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació de la Nació Catalana

14.11.2008 10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació de la Nació Catalana Sobirania i Progrés us recorda que en suport a la marxa de catalans i catalanes a Brussel•les per l'autodeterminació de la Nació Catalana, s’ha organitzat una primera trobada territorial a Girona, demà dissabte 15 de novembre. Demanem la teva implicació en aquest projecte, tant si pots assistir-hi personalment com si no t’és possible. En aquest sentit l'acció o col·laboració pot ser múltiple i diversa: difusió de la marxa en diferents mitjans, preparació d'actes públics a totes les comarques i municipis, organització d'activitats o assistència trobades de voluntaris. Qualsevol acció ajudarà a aconseguir ressò popular i a despertar la consciència nacional de molts. Cal que demostrem a Europa, i al món, la nostra voluntat de ser un Estat membre de la Unió Europea. Difondre i publicitar la marxa a Brussel·les és una bona ocasió per manifestar-ho. Per això, et convoquem a la reunió que tindrà lloc a la Casa de Cultura de GIRONA demà dissabte 15 de novembre a les 11 del matí. Si vols contactar i trobar més informació: Web: deumil.cat E-mail: territori@deumil.cat Delegació territorial de Girona: E- mail ( pddgirona@gmail.com, xarxamail@yahoo.es) i telèfons (678165020 / 609660765).

Gràcies, senyora Abelló

12.11.2008
Gràcies, senyora Abelló

(Publicat al diari Vilaweb)

Dissabte passat. Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura' en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'.

Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria. Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l'assaig continua en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats de la cultura nacional no se suma a la protesta.

I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident, aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat dècades de misèria i d'opressió torna a dir amb tanta senzillesa com rotunditat: 'He dit que jo no entenia el castellà'. I, ara sí, ara aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els presents a la sala menys un.

Em lleve el barret, senyora.

Vicent Partal, periodista i director de Vilaweb

Espanya ataca amb Nissan

10.11.2008
Espanya ataca amb Nissan

(Publicat al diari Avui)

Advertia Hayek que quan l'Estat controla la vida econòmica és possible seguir una política de despietada discriminació contra les minories nacionals mitjançant instruments de política econòmica, sense infringir mai la lletra de protecció estatutària des seus drets. Després d'anunciar Nissan-Renault la supressió de 1.680 llocs de treball a les fàbriques de Catalunya, el 38% de la plantilla, per reduir la producció un 43%, i mentre els treballadors es manifestaven a Barcelona, el ministre espanyol d'Indústria es va reunir a París amb el director de l'empresa, però no per tractar dels acomiadaments i de la continuïtat de les fàbriques a Catalunya, sinó d'augmentar un 15% la producció de les fàbriques a Valladolid i Palència. Fóra normal l'actuació del ministre espanyol, encara que bruta, si Catalunya no formés part del seu Estat i tingués un Estat propi i uns ministres que defensessin els interessos dels treballadors catalans, com el ministre espanyol defensa els interessos dels treballadors espanyols.

No és així i els treballadors catalans es troben en la pitjor situació possible, no ja sense Estat que els protegeixi, sinó amb un Estat depredador a la contra. El missatge espanyol a Nissan-Renault, i a totes les empreses, és diàfan: si voleu tancar fàbriques i acomiadar treballadors, feu-ho a Catalunya; no en direm res si a canvi amplieu i creeu ocupació a Espanya, si destruïu teixit industrial i despatxeu treballadors a Catalunya per nodrir d'indústria i ocupació Espanya. Qualsevol reducció i acomiadament de treballadors que hagi de fer una multinacional al món compta amb un país al mapa, Catalunya, que no importa a l'Estat del qual forma part, que no ofereix cap resistència al seu desmantellament, i és per tant el candidat propici.

Josep María Álvarez, secretari general d'UGT-Catalunya s'ha exclamat: "¡Somos tan españoles como el que más!". Però ja s'ha vist que, per a l'Estat, d'espanyols, com d'animals a la granja d'Orwell, hi ha de dues menes: tots són iguals però uns són més iguals que els altres. No falla mai: a l'hora de pagar els catalans són espanyols, però a l'hora de rebre només són catalans, i els ministres espanyols tenen avui el mateix propòsit que fa 50 anys, "ahogarlos económicamente".

Més antiga encara és la sobtada sorpresa de Josep Maria Álvarez. Fa 150 anys s'exclamava el general Prim a les Corts espanyoles: "¿Ha podido creer que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si tal ha creído, se equivoca; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. ¿Hasta cuándo hemos de morder el freno?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como esclavos?, decían otros. ¿Somos o no somos españoles?, decían todos. Ministros de Isabel II: los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, sea en buena hora, y sea por completo; sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y solo así, doblaréis nuestra cerviz, porque así y solo así venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domaréis nuestra fiereza".

La mateixa lliçño van aprendre a costa seva des de l'atònit Cambó, a qui el rei oferí la presidència del govern a canvi d'abandonar Catalunya, al fracassat Roca, quan la seva "altra manera de fer Espanya" no obtingué ni un diputat a Espanya, i recentment el Rossell que veu blocada la seva pretensió de presidir la CEOE perquè "un catalán no puede presidir a los empresarios españoles" i La Caixa que no pot ni presentar una oferta de compra als accionistes d'Endesa: abans alemanya, italiana o trencada que catalana. Tant és que, com J.M. Àlvarez, facin protestes d'espanyolitat: l'Estat té molt clar els darrers 300 anys qui són els espanyols veritables a protegir, i qui són els que no. No és rellevant quina sigui la llengua o els sentiments nacionals dels treballadors de Nissan; els toca patir perquè viuen i treballen a Catalunya, com els toca benefici als de Valladolid i Palència. La present crisi donarà als ministres espanyols noves oportunitats per escanyar Catalunya i fer mal als interessos dels catalans, de totes les classes socials. Ja ha començat un nou assalt, treure les caixes d'estalvis de l'àmbit regulador de la Generalitat i fusionar caixes entre autonomies, és a dir, que els espanyols es quedin amb les caixes catalanes.

Els compatriotes de Nissan no obtindran res res manifestant-se a Barcelona, ni de la impotent Generalitat; tot allò que siguin problemes a Catalunya i per a les seves institucions afavoreix l'estratègia de l'Estat que els escanya. La protesta i la pressió l'han de fer on cou als ministres espanyols, a Madrid. Allà és on han de mostrar als que prenen les decisions, a Zapatero i a Sebastián, si són com deia el general Prim "un tigre que despedaza al que le maltrata o un perro que lame la mano que le castiga". Mentrestant, l'usuari de la plaça de Sant Jaume, costat muntanya, fa bona la dita de Chaudhuri: la manca de poder corromp, la manca absoluta de poder corromp absolutament.

Alfons López Tena, president del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Nissan, Valladolid i prioritats espanyoles

07.11.2008 Nissan, Valladolid i prioritats espanyoles (Publicat al bloc d'en Salvador García) El govern espanyol discrimina als treballadors de la Zona Franca de Barcelona: no només els espolia econòmicament i els discrimina amb infraestructures insuficients com a la resta dels catalans, sinó que no els ajuda quan tenen dificultats mentre que sí ho fa amb els treballadors de la resta de l’estat espanyol. El darrer exemple, fa uns dies: El Ministre Sebastián ha anat a França a veure la cúpula directiva de Renault per parlar del futur de la seva planta de Valladolid. La marca Nissan està gestionada per Renault i per això el govern català va demanar al ministre que també tractés el futur de Nissan a Catalunya, que ha anunciat que vol acomiadar a 1.680 treballadors. Sebastián va parlar de Renault i Valladolid, però va obviar Nissan i Catalunya. Acostumats al maltractament sistemàtic del govern espanyol a Catalunya en temes econòmics (finançament, espoli fiscal, inversions i traspàs d’infraestructures, etc.) aquest fet no sorprèn, però no per això s’ha de deixar de denunciar. Ara és un cas públic i publicitat, la visita de Sebastián a Renault, però aquests contactes amb empreses estrangeres per part del Ministeri d’Indústria i d’altres ministeris són comuns i freqüents. Si no ens ajuden en casos com aquest que inclòs el govern (amic) de Catalunya li ho ha demanat i ha preparat documentació per la reunió, amb menys raó ho fan quan ningú els ho demana. Aquests 1.680 treballadors de Nissan (i les empreses auxiliars i tots els treballadors subcontractats afectats per aquest ajust) es mereixen com a mínim la mateixa defensa que els treballadors (i les empreses) de Valladolid per part del govern espanyol. Es mereixen, ens mereixem, un estat que ens defensi i no ens discrimini. L’estat espanyol no ho fa. Valladolid sí, Catalunya no. Una vegada més. Prioritats espanyoles? Pel govern espanyol no som una prioritat. Ni prioritat ni espanyols, suposo. Ens ho demostren ells, amb fets i omissions, no calen paraules. Adéu Espanya. Salvador García, economista

Ni una coma

06.11.2008 Ni una coma (Publicat al diari Crònica) Diferents veus diuen que la sentència del Tribunal Constitucional (TC) espanyol, sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, es va acostant. La rumorologia s’ha disparat en les darreres setmanes tant sobre la possible data de la seva publicació, com sobre el contingut material del text. El que em sembla meridianament clar és que la sentència serà de caràcter polític. Les posicions de bona part dels magistrats (si no tots) semblen molt propers a les dels partits que els varen proposar per ocupar els càrrecs que han tingut fins ara i que, per cert, haurien d’haver deixat en alguns casos, per ser substituïts en haver acabat, ja fa mesos, els seus mandats. Si no han estat substituïts, és també per raons polítiques. I més que haver de declarar-se respecte d’un text jurídic, considero que se’ls ha demanat de fer una intervenció també política: afrontar-se de ple a una decisió presa sobiranament pel poble de Catalunya mitjançant un referèndum. No entraré aquí (no és el lloc) en la meva posició respecte del text sotmès a votació: només diré que les Corts Espanyoles hi varen fer anar el ribot de forma despietada (i potser humiliant) i tot. No només en allò que deia l’Estatut emanat en aquella sessió d’eufòria i catarsi del Parlament de Catalunya del 29 de setembre de 2005, amb el vot del 89% dels diputats, i que concernia la relació entre Catalunya i Espanya, sinó fins i tot en allò de caràcter intern, que ens competeix estrictament a nosaltres mateixos de definir sense interferències. Us ho dic sense embuts: allò que ha votat, legítimament, el poble de Catalunya, encara que no sigui per a mi, personalment, el text que voldria, ningú, repeteixo ningú, té dret a tocar, si no és exclusivament per una qüestió de drets humans continguts en la Declaració Universal. Per tant, estic obert a ser mobilitzat per a tota mena de respostes i reaccions col·lectives, si el TC s’atreveix a tocar-hi una sola coma del text. Que en prenguin nota ells, i qui vulgui. El que quedarà clar serà que sense aquella coma, no serà vigent l’Estatut restant, perquè no haurà estat refrendat. De tota manera, conec molta gent que tenen ganes que la cosa peti d’una vegada. Que la població de Catalunya, cansada, perplexa, desorientada, es trobi un bon dia amb un lideratge social clar, que ens encamini cap a la sortida d’aquests cíclics maldecaps del ditxós “encaix”. Cap cop més gent veu que d’encaix no n’hi pot haver mai. Miquel Strubell, sociolingüista i cofundador de Sobirania i Progrés

Esperant els tancs

04.11.2008 Esperant els tancs (Publicat al diari Avui) Dies enrere Ferran Mascarell llençava, des d'aquesta mateixa secció, una proposta i un desafiament. La proposta: bescanviar nació per Estat. El desafiament: que els partidaris de la independència expliquin com pensen aconseguir-la. La proposta sorprèn. Abans de morir a Stanford l'any passat, el filòsof Richard Rorty va escriure que els Estats Units, un país que no es pot dir que vagi curt d'Estat, encara havia d'aconseguir "la nostra nació". Es veu que Catalunya, en canvi, de nació en va sobrada i la pot dilapidar. En realitat el que voldria Mascarell té tot l'aspecte d'un dúmping de valors: vendre nació per comprar Estat. I com que opina que la independència és una quimera, hem de concloure que l'Estat en alça és l'espanyol. Els sona? Són valors PSC de tota la vida. 25 diputats a Madrid fent Estat, o, per dir-ho com Miquel Iceta, fent-se responsables del govern espanyol. El PSC governa a Espanya amb conseqüències dramàtiques per a Catalunya i per a la democràcia -llei antiterrorista, GAL, tancament de diaris i il·legalització de partits, espoli fiscal, mutilació estatutària, infradotació de serveis, supeditació de l'espai informatiu i cultural català, tercera i quarta i cinquena hora de castellà-. I encara vol més Estat. La gràcia del negoci és que sembla raonable. La nació és un sentiment, l'Estat poder. Imaginem que el catalanisme accedís a despendre's de tota reivindicació nacional. Es trobaria amb l'Estat a les mans? O es trobaria a les mans de l'Estat? El taló d'Aquil·les de la pensada és que no hi ha Estat sense comunitat política, i la qüestió és: qui en controla els valors? El nivell d'Estat de què es disposa és rigorosament proporcional a la força i extensió del sentiment nacional. Si Catalunya encara té una ombra d'autogovern és perquè fa trenta anys va convèncer que era una nació. A mesura que aquesta convicció es dissipa, s'intensifiquen els intents d'anorrear l'autogovern. Demanar el full de ruta de la independència és ingenu. Qui serà tan innocent d'assenyalar el gual per on passarem a peu sec? La llibertat és un afer de la voluntat. Els espanyols ho saben i s'esveren per qualsevol fotesa que els la manifesti. Com galls estarrufats, alcen la cresta amb l'argument de la violència. Enviarien els tancs? Encara no enfilarien la Diagonal que Espanya ja hauria perdut la partida. Però no ens faran aquest favor. La solució militar a una determinació pacífica del poble ja no està a les seves mans, com tampoc poden devaluar la moneda per superar la crisi. Ens hem d'acostumar a prendre-li la mida a l'Estat. Si la caserna del Bruc li reca tant a la ministra Chacón, no és per garantir que l'exèrcit pugui esclafar la Generalitat, sinó per apuntalar simbòlicament el terror que ens lliga la voluntat i ens sega les cames. Arribat el moment, no veurem tancs sinó campanyes de desprestigi com no s'han vist mai. Es multiplicaran els crims d'opinió, s'il·legalitzaran partits i es tancaran diaris, es boicotejarà tot allò que és català i, en un acte de desesperació, es podria conculcar l'autogovern. Però tot això, si ens troba lúcids, acabarà sumant a favor de la independència. I Europa? Europa és com sant Tomàs: ha de tocar per creure. No cal esperar-ne gaire, però tampoc tolerarà una descomposició de la democràcia al seu interior. Si es convenç que Catalunya hi va de debò, no li tancarà pas la porta. M'adono que aquesta perspectiva té massa condicionals i que a Catalunya li manca la voluntat que ha emancipat pobles més petits i en aparença més febles. Capitalitzar voluntat sols es pot fer treballant sobre estructures de sentiment compartides i enfortint una xarxa de lleialtats que suportin una comunitat de valors. Amb altres paraules, sols ho pot fer un poble amb consciència de nació. El camí cap a la independència és recte, però amb això no està dit que sigui curt. S'hi ha d'anar sense dubtar ni mirar enrere. Les olles d'Egipte estan buides. Joan Ramon Resina, catedràtic i director del Departament d'Estudis Ibèrics i Llatinoamericans de la Universitat de Stanford (EUA)