Compareixença de Sobirania i Progrés i la PDD al Parlament

21.10.2009
Compareixença de Sobirania i Progrés i la PDD al Parlament
(Publicat al diari Crònica)Dimarts a la una del migdia van comparèixer davant la Comissió de Peticions del Parlament de Catalunya Elisenda Paluzie i Lluís Pérez en representació de Sobirania i Progrés i Josep Cruanyes i Oriol Munné per la Plataforma pel Dret de Decidir, per tal d'exposar la petició popular per convocar referèndums sense haver de demanar permís al govern espanyol. La petició es va presentar al mes de gener amb el suport de gairebé 75.000 signatures. Aquesta petició pretén fer possible que la Generalitat no hagi de demanar autorització al Govern espanyol per convocar referèndums, punt que no queda recollit en la Llei de consultes perquè va "caure" de l'Estatut quan va ser retallat pel Congrés, tot i que sí que hi constava en el que es va aprovar al Parlament de Catalunya el 30 de setembre.Ambdues entitats consideren que amb la Llei de consultes i el traspàs d'aquesta competència, la consulta que es va fer a Arenys, igual que les que es faran a diversos municipis, es podria fer també a nivell nacional i de forma legal. Per això preveuen que la resposta del Congrés serà negativa, manifestant el seu caràcter antidemocràtic. Esgotada aquesta via, serà el moment de ser imaginatius per tal d'aconseguir l'exercici del dret de decidir per vies no convencionals. Després d'aquest tràmit, queda pendent que la Comissió es reuneixi en plenari i decideixi si assumeix la petició i continua amb els tràmits parlamentaris escaients per fer la proposició de llei que es demana, o bé si transmet la informació als grups parlamentaris perquè siguin aquests que continuïn els tràmits perquè el Parlament presenti una proposició de llei orgànica al Congrés per demanar el traspàs de competències.Sobirania i Progrés seguirà de ben a prop els pròxims passos de la Comissió i treballarà perquè els grups parlamentaris facin seva la petició i, per tant, tiri endavant la proposició de llei orgànica al Congrés.

Endavant les consultes

19.10.2009
Endavant les consultes

(Publicat al diari Avui)

La consulta per la independència d'Arenys de Munt és el fet que en els darrers anys ha donat més projecció internacional a la causa de la llibertat de Catalunya. Agències de premsa com Reuters, Bloomberg i France Press, diaris com The New York Times, Financial Times i Le Monde s'han fet ressò de la consulta. Això no hauria d'estranyar perquè la consulta del 13 de setembre a Arenys de Munt té la força del símbol. No hi ha un gest de força més potent que el de milers de persones introduint una papereta a l'urna, una papereta que els permetia decidir lliurement si volien que el seu país fos independent.

La consulta d'Arenys neix arran d'una moció presentada al ple de l'Ajuntament el 4 de juny per un regidor de la CUP, Josep Manel Ximenis, de suport a la ILP per convocar un referèndum d'autodeterminació que dues entitats (Deumil.cat i Catalunya Estat Lliure) presentaren al Parlament de Catalunya el mes de maig. L'Ajuntament d'Arenys de Munt acordà donar suport a aquesta iniciativa, i cedir una sala municipal al Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació per organitzar una recollida de signatures a favor d'aquesta ILP alhora que una consulta local el 13 de setembre per copsar l'opinió de la població en els mateixos termes proposats a la ILP: "Està vostè d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?". El 16 de juny la mesa del Parlament rebutjava l'admissió a tràmit de la ILP, però la consulta d'Arenys de Munt va continuar endavant.

Aquests en són els precedents, però l'èxit de la consulta d'Arenys rau en la feina a nivell local d'una comissió organitzadora, integrada a títol personal per membres de partits polítics, d'entitats locals i vilatans sense cap militància, que treballaren durant tres mesos per fer-la possible. Partits polítics, plataformes sobiranistes, cares conegudes hi donaren suport en actes públics. La reacció desmesurada de l'Estat espanyol, anul·lant l'acord de l'Ajuntament, va donar una publicitat addicional a una consulta que en altres circumstàncies hauria quedat circumscrita als ambients més independentistes.

Arenys de Munt va mostrar al món també la cara més fosca de l'Estat espanyol i de la seva transició a la democràcia. Una democràcia que permet a ciutadans manifestar-se amb símbols feixistes i on són legals partits polítics amb aquesta ideologia, però on el dret d'autodeterminació dels pobles, reconegut per les Nacions Unides, no hi té cabuda i on és perfectament admissible que l'advocat de l'Estat que porta als tribunals l'Ajuntament d'Arenys sigui candidat l'any 1995 del partit del dictador Francisco Franco.

L'endemà d'Arenys, centenars de municipis a tot el país iniciaven el camí per organitzar consultes similars. Plataformes d'electes locals, plataformes sobiranistes, membres de la Comissió Organitzadora i Junta Avaladora d'Arenys de Munt començaven a trobar-se per coordinar aquestes consultes a nivell nacional. El Vicent Partal, en un article molt lúcid, el 22 de setembre advertia de la dificultat de la unitat i demanava generositat, perquè la ratlla cal traçar-la entre qui vol votar, i qui no vol que es voti.

En unes quantes setmanes no s'han pogut consolidar els acords per constituir una coordinadora nacional de les consultes on hi hagués la presència conjunta de partits polítics i d'entitats. L'objectiu era massa ambiciós: els partits polítics havien de limitar les seves naturals ànsies de control; les entitats, la seva tendència a la disgregació i a la presa de decisions no estructurada. Això, a més a més, en un moment on entre una gran part de la base i de les entitats sobiranistes s'ha instaurat un antipartidisme ferotge, on qualsevol persona pel fet de militar en un partit polític és suspecte d'interessos ocults. A més, la irrupció d'una nova força política augmenta el temor dels partits que tot aquest sentiment sigui recollit per aquesta candidatura que s'ha anunciat, i els fa accentuar la seva tendència al control.

Però no cal perdre el món de vista: desenes de plataformes locals s'han constituït i estan treballant intensament per celebrar consultes el proper 13 de desembre o en la següent onada a la primavera. El 24 d'octubre a Arenys de Munt l'alcalde i la resta de membres de la comissió organitzadora de la consulta d'Arenys, seran els hostes de totes les plataformes locals organitzadores de consultes. Les plataformes sobiranistes (www.referendumindependencia.cat) prestaran suport logístic, faran difusió de les consultes, ajudaran a aconseguir voluntaris i participaran en actes de promoció de les consultes que organitzin les entitats locals. Decidim.cat s'ha compromès a donar suport tècnic i legal als alcaldes i regidors que participin en aquests processos. Osona decideix, Cardedeu decideix, Garrotxa decideix, Vilamajor decideix, Balaguer decideix, Vilafranca decideix... i desenes de plataformes locals mereixen el suport de tothom per damunt de malentesos perquè la taca d'oli d'Arenys s'estengui i projecti al món la voluntat d'exercir l'autodeterminació del poble de Catalunya.

Elisenda Paluzie, economista i membre promotora de Sobirania i Progrés

Àlex Salmond: 'Si Escòcia vota la independència, Anglaterra la respectarà'

20.10.2009
Àlex Salmond: 'Si Escòcia vota la independència, Anglaterra la respectarà'

(Publicat al diari Vilaweb)El primer ministre d'Escòcia i president de l'Scottish National Party (SNP), Àlex Salmond, diu en una entrevista amb l'ACN, després del congrés de l'SNP, que és un disbarat pensar que el Regne Unit o Espanya puguin vetar Escòcia a la Unió Europea. 'No hi ha cap polític britànic seriós, ni tan sols en els partits unionistes, que negui el drets dels escocesos a votar per la seva independència si així ho volen; no puc parlar per Catalunya i Espanya, però si Escòcia vota la independència Anglaterra la respectarà', diu Salmond, que vol convocar un referèndum d'autodeterminació l'any que ve.Salmond assegura que amb la independència la relació entre Londres i Edimburg millorarà i serà 'extremadament amistosa'. 'Amb la independència, Escòcia i la resta del Regne Unit tindran el mateix estatus jurídic davant de la Unió', preveu el primer ministre escocès, citant una resolució de l'ex-jutge del Tribunal Europeu de Justícia Lord Mackenzie-Stuart. Salmond no tem que l'estat espanyol ni cap altre soci de la UE es negui a reconèixer l'Escòcia independent o rebutgi que pugui convertir-se, automàticament i sense haver de completar cap procés d'ampliació, en membre de ple dret.'Tenim molts amics arreu de la Unió i seria absurd que se'ns negués el dret a l'autodeterminació, un dels seus principis fundacionals', diu Salmond, que rebla: 'la decisió l'han de prendre els escocesos i el que haurà de fer la comunitat internacional és acceptar-la.'El primer ministre descarta que Westminster tombi una decisió dels escocesos en referèndum, com pot fer el Tribunal Constitucional amb l'estatut: 'Està clarament establert que si Escòcia vota sí a la independència els partits polítics del Regne Unit ho acceptaran, tots s'hi han compromès, fins i tot Gordon Brown i el líder 'torie', David Cameron, que és probablement qui més s'oposa a l'autonomia escocesa'.'Independència i monarquia britànica no són incompatibles'Salmond no veu 'absolutament cap raó per la qual Escòcia no pugui seguir tenint la reina i els seus successors com a caps d'estat, tot i que seran els escocesos els que ho hauran de decidir'. 'No és incompatible tenir una reina que alhora també sigui la dels anglesos i la catorze països més, com Canadà, Austràlia o Nova Zelanda, que són estats independents', explica Salmond.Referèndum a la vistaL'SNP, que aquest cap de setmana ha celebrat el seu 75è congrés, governa en minoria i necessitarà suports perquè el parlament aprovi la llei que permeti convocar la consulta sobre la independència, que es podria fer el 20 de novembre del 2010, dia de Sant Andreu, patró d'Escòcia. Si Salmond no aconsegueix la majoria haurà d'esperar-se fins a les eleccions del 2011. Per intentar convèncer els liberaldemòcrates, que la setmana passada van dir que ja no tancaven la porta al referèndum, el primer ministre escocès planteja oferir als votants tres opcions en les paperetes del referèndum, en comptes de preguntar-los només si volen o no la independència.Així, els escocesos podrien escollir entre quedar-se al Regne Unit, independitzar-se o guanyar més autonomia de la que tenen des del 1999. 'Som flexibles perquè estem intentant formar una majoria a favor de celebrar el referèndum, així que l'únic que demanem d'entrada és que la independència sigui una opció a la papereta, tota la resta és negociable', admet Salmond.

Joan Laporta participarà a la manifestació sobiranista de l'Onze de Setembre

04.09.2009
Joan Laporta participarà a la manifestació sobiranista de l'Onze de Setembre

Sobirania i Progrés, conjuntament amb la Plataforma pel Dret de Decidir, els Deu Mil en Xarxa i el Club FNEC, convoca un any més la manifestació "Som una nació, volem Estat propi", que de nou se celebrarà emmarcada dins la commemoració de l'Onze de Setembre. La convocatòria ja compta amb l'adhesió de desenes d'entitats, com ara Acte de Sobirania, l'Ateneu Sobiranista Català, Catalunya Acció, el Cercle Català de Negocis, el Cercle d'Estudis Sobiranistes, Catalunya Estat Lliure, el Ciemen, la FNEC o Sobirania i Justícia.
Tanmateix, no hi ha dubte que l'adhesió més sonada ha sigut la del president del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta. El president blaugrana, en efecte, serà una de les personalitats destacades que es podran veure a la capçalera de la manifestació, refermant d'aquesta manera el seu ja conegut i inestroncable compromís amb les llibertats del país. La convocatòria compta també amb el suport de destacades personalitats del món de la cultura i la societat civil catalanes, com ara l'actor Sergi López, l'historiador Enric Vila, el bateria d'Els Pets Joan Reig, el cantant Francesc Ribera "Titot" o els escriptors Víctor Alexandre, Marius Serra i Mathew Tree.
Com l'any passat, la manifestació sortirà de la Plaça Urquinaona a les 17:00 i recorrerà la Ronda de Sant Pere i el Passeig de Sant Joan fins a arribar al Passeig Pujades, just al costat del Parc de la Ciutadella. La convocatòria vol potenciar el caràcter festiu i popular que ja va tenir a l'edició 2008, i per aquest motiu oferirem als assistents un concert gratuït, que es durà a terme al llarg de tota la marxa a sobre d'un escenari mòbil. Els artistes a càrrec seran un grup d'excepció: ni més ni menys que la Companyia Elèctrica Dharma, a qui agraïm amb entusiasme la seva participació en aquesta convocatòria, que arriba en un moment crucial de la història del país.
Amb aquest desplegament de recursos humans i materials, Sobirania i Progrés, així com la resta de convocants, mostrem la nostra voluntat de seguir treballant per fer d'aquesta manifestació la convocatòria més multitudinària, transversal, prestigiosa i festiva de tota la Diada. Però no ho podem fer sense el vostre ajut: si voleu treballar com a voluntaris de Sobirania i Progrés durant la jornada de l'Onze de Setembre, no dubteu a posar-vos en contacte amb nosaltres a coordinacio(arroba)sobiraniaiprogres(punt)com.

Reaccions a la premsa davant la proposta de Sobirania i Progrés

13.08.2009 Reaccions a la premsa davant la proposta de Sobirania i Progrés La proposta de Sobirania i Progrés de sortir al carrer a manifestar-se per la sobirania, i no per l'Estatut com es va proposar a començament de la setmana, ha sigut noticiada per diversos mitjans, tot assenyalant el consens existent entre les plataformes sobiranistes a l'entorn de la idea que una manifestació de rebuig al TC no ha de servir per insistir un cop més en una via morta com és l'autonomisme. Us oferim tot seguit un recull de les reaccions que han generat a la premsa el posicionament de Sobirania i Progrés i els de la resta de plataformes sobiranistes. - Les entitats sobiranistes es mostren contràries a una manifestació en defensa de l'Estatut(Crònica). - Carta al director: Aclariments de Sobirania i Progrés (Avui). - Sobirania i Progrés demana una manifestació per l'autodeterminació, 'i no per l'estatut'(Vilaweb). - Sobirania i Progrés crida a mobilitzar-se “no per l'Estatut, sinó per la sobirania” (El Singular Digital). - Plataformes sobiranistes discrepen d'una resposta al TC en forma de marxa pro Estatut (El Punt). - Òmnium ressuscita la divisió del sobiranisme per salvar l’Estatut (El Periódico) - Pugna independentista ante el fallo del TC (ABC)

Sobirania i Progrés crida a mobilitzar-se, no per l'Estatut, sinó per la sobirania

11.08.2009 Sobirania i Progrés crida a mobilitzar-se, no per l'Estatut, sinó per la sobirania Davant les notícies aparegudes recentment a la premsa, en que diversos partits i dirigents polítics han expressat la seva voluntat de manifestar-se en defensa de l'Estatut d'autonomia de Catalunya si aquest és retallat pel Tribunal Constitucional espanyol, la Plataforma Sobirania i Progrés vol fer públiques les següents consideracions: 1) Sobirania i Progrés valora positivament que entre la classe política catalana existeixi la voluntat de sortir al carrer en contra d'aquesta previsible nova agressió contra el dret del poble català a decidir lliurement el seu futur. 2) La nostra plataforma, no obstant, considera que aquesta mobilització de rebuig a la sentència del TC no ha de produir-se sota el paraigua de la reivindicació estatutària. Si alguna cosa demostraria una nova retallada de l'Estatut seria la mort definitiva de la via autonomista com a estratègia de regeneració nacional. 3) Considerem, a més, que no tindrà sentit denunciar una sentència del TC i alhora reclamar respecte a la integritat de l'Estatut aprovat en referèndum el 2006. L'acceptació de la via estatutària significa l'acceptació de la legalitat espanyola, i aquesta atorga al TC la funció de vigilar per l'estricta adequació de totes les lleis (inclosos els Estatuts d'autonomia) a la lletra i l'esperit de la Constitució espanyola, de la qual és intèrpret suprem. En altres paraules: dins la legalitat espanyola, la lectura que el TC faci de l'Estatut és la que compta a efectes jurídics. Qualsevol esforç per contradir-la des de dins de la legalitat espanyola serà inútil, i constituirà un irresponsable exercici d'irrealisme que només conduirà a la frustració i al desencís entre la ciutadania. 4) En conseqüència, des de Sobirania i Progrés considerem que qualsevol mobilització de rebuig a la sentència del TC, en especial si compta amb l'impuls de la classe política, ha de donar per acabada la via autonomista i amb ella l'acceptació de la legalitat espanyola. Aquesta conclusió s'ha de visualitzar de manera clara i honesta, sense lloc a dobles lectures, amb la reivindicació del dret a l'autodeterminació. El fracàs de la reforma estatutària, que ja es va evidenciar l'any 2006 amb la retallada de l'Estatut a les Corts Espanyoles, quedarà definitivament demostrat si el Tribunal Constitucional torna a retallar l'Estatut aprovat pel poble de Catalunya i pels seus representants. Una falta de respecte democràtic que no pot ser contestada reincidint en l'error de continuar reclamant l'Estatut com a eina, provisional o definitiva, per harmonitzar les relacions de Catalunya amb Espanya. Ha arribat el moment que la societat civil i la classe política catalanes apostin per l'únic projecte que pot dotar el poble català de les eines necessàries per garantir-se un futur de progrés, llibertat i benestar: la construcció d'un Estat propi.

"No es podran fer polítiques noves ni fer créixer les xifres de les actuals" (Entrevista a Elisenda Paluzie)

06.08.2009
"No es podran fer polítiques noves ni fer créixer les xifres de les actuals" (Entrevista a Elisenda Paluzie)

(Publicat al diari Canvi Setze)

Creus que els partits polítics catalans han adoptat una posició estratègica de partit més que no pas han fet una una aposta clara i conjunta d’exigir un acord bo per al país?

Sí, però això no és cap novetat, ja va passar el mateix amb l’Estatut. En aquell cas va passar amb el PSC, que va anunciar esmenes l’endemà de l’aprovació del projecte d’Estatut pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre, i amb CiU, que va acabar tancant un acord a l’esquena del conjunt dels parlamentaris catalans. En aquesta fase, la unitat ja es va trencar d’entrada quan el govern no va incorporar cap representant de CiU a la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat a diferència del que havien fet anteriorment els governs de CiU.

Els votants d’ERC castigaran el partit pel “sí” a aquest acord?

És difícil de dir, el temps ho dirà. Crec que la posició coherent d’ERC defensant el “no” a l’Estatut, malgrat que no va tenir bons resultats en el referèndum, va permetre fidelitzar votants a les eleccions al Parlament, fent que ERC obtingués un resultat molt digne, 21 diputats, el 2006. Ara ha optat per no quedar al marge de l’acord, i s’haurà de veure com valora aquesta decisió l’electorat tradicional d’ERC, i si aquesta opció permet atreure nous votants, com pensa la direcció d’ERC, o bé els rèdits principals els tindrà el PSC.

Realment es corregirà –o reduirà–el dèficit fiscal històric de Catalunya amb aquest acord?

Si es confirmen els fons que financen competències específiques (Mossos, presons, transport metropolità i rodalies) i que s’estimen en 435 milions per al 2009, però que no apareixen en el document de l’acord aprovat pel Consejo de Política Fiscal y Financiera, la millora del finançament total per a Catalunya seria de 2.100 milions el 2009. Si el dèficit fiscal segueix la tònica dels darrers anys i és del 10% del PIB de Catalunya, el 2009 ja superarà els 21.000 milions d’euros. Per tant, només és reduiria el dèficit fiscal en un 10%: quedaria al voltant del 9% del PIB, que és una xifra elevadíssima en termes comparatius amb altres realitats europees.

Creus que amb les xifres que s’han comentat, Catalunya pot fer front amb garanties a les necessitats socials i competències?

Crec que aquestes xifres només permetran fer respirar una mica les finances de la Generalitat, controlant el seu dèficit que s’apropa als 5.000 milions d’euros aquest any, però no permetran endegar noves polítiques ni incrementar substancialment el finançament de les existents.

El nou model deixa en mans de la Generalitat el 50% de l’IRPF i de l’IVA i el 58% dels impostos especials, mentre que amb el model actual eren el 33, el 35 i el 40% respectivament. Era aquesta la millora a què s’aspirava?

Això és la cistella d’impostos que preveu l’Estatut i ja ho acceptava el document Solbes de desembre. Aquí no està la clau de la qüestió, perquè amb el model anterior i amb l’actual, i d’acord amb l’Estatut, els ingressos tributaris, que ara augmenten, es poden ajustar en menys pels mecanismes d’anivellament. La clau són aquests mecanismes d’anivellament i no
la cistella d’impostos.

Ha dit que en l’acord no es compleix el principi d’ordinalitat. Ens ho explica? Quin hauria de ser?

L’Estatut tenia una clàusula per garantir l’ordinalitat. Aquest principi implica que el lloc que ocupa Catalunya en el rànquing de recursos per càpita (abans de l’anivellament) sigui el mateix que el que ocupi en el rànquing de recursos per càpita que s’obtenen del finançament autonòmic (després de l’anivellament). Això exigeix no només quedar per sobre la mitjana sinó quedar els tercers en el rànquing, i amb el model i les xifres que hi ha sobre la taula, aquesta posició no s’assolirà.

Quin significat té per a vostè el suport majoritari al nou model d’entitats com CCOO, UGT, Pimec, Cambra de Comerç i Fepime?

Ja van donar el seu suport el mateix dissabte, quan encara no disposàvem de cap text escrit sobre el que s’aprovaria al Consejo de Política Fiscal y Financiera el 15 de juliol. Amb això està tot dit.

El concert econòmic seria el model desitjable? És possible aconseguir-lo en l’actual context?

Sí que ho seria, i només s’aconseguirà quan forces polítiques que sumin una majoria es plantegin aquest objectiu com a irrenunciable, no només com una bandera electoral sinó com a condició per fer pactes de govern. I el defensin amb força i convicció amb el poble de Catalunya al darrere.

Potser cal recordar a la ciutadania per què no el tenim, mentre sí que el tenen navarresos i bascos.

En les discussions de l’Estatut de Sau, CDC (amb Ramon Trias Fargas) i ERC el van defensar però no tenien majoria, que la tenia el PSC i el PSUC, que el van rebutjar. Per tant, ja no va sortir en el projecte d’Estatut aprovat a Catalunya. Tot i així, els del PNB i en concret el Xabier Arzalluz expliquen que en la discussió a les Corts de Madrid es va donar una altra oportunitat però que Miquel Roca i Junyent, entre altres, no la van considerar. Suposo que d’això, cadascú tindrà la seva versió de la història, però el que és absolutament cert és que a Catalunya quan es discutia l’Estatut deSau, PSC i PSUC s’hi van oposar, i no es va incloure.

Gemma Lleixà

Sobirania i Progrés, amb l´enquesta de majoria independentista

Fa setmanes enrere, va tenir lloc xerrada de presentació a Manresa , per part de l´entitat Sobirania i Progrés, de la que en formo part, presentant interesant estudi de l´UOC,de la mà de Miquel Strubell, en relació a la voluntat d´exercir l´autodeterminació amb resultats positius sorprenents. A continuació teniu els diferents videos de la xerrada i l´enriquidor debat posterior, amb diferents estratègies per bastir una majoria social autodeterminista ferma:

Dissabte, tothom a l'Arc del Triomf

Des de Sobirania i Progrés venim donant suport des de fa setmanes a les iniciatives del grup Acte de Sobirania, que per mitjà d'un seguit de mobilitzacions i actes carregats de simbolisme pretén visualitzar l'enterrament de la via autonomista i exigir els governants i representants de Catalunya que encetin un procés d'autodeterminació. El primer acte, en que simbòlicament es van enterrar l'Estatut i la Constitució, es va dur a terme la el passat 11 de juny. El proper acte tindrà lloc el proper dissabte 27 de juny a les 17:00 a l'Arc del Triomf, i consistirà en una marxa fins el Parlament de Catalunya al final de la qual es demanarà els nostres representants electes que expliquin si estan disposats o no a dur a terme l'acte de sobirania que les actuals circumstàncies exigeixen. És necessari que tothom hi assistim i, en especial, que hi hagi el màxim nombre de voluntaris per atendre el públic. Podeu apuntar-vos aquí. Així mateix, si voleu organitzar transport des del vostre poble o ciutat, truqueu al 692047183, que us posarà en contacte amb d'altra gent que ja n'està organitzant.
Us hi esperem!

Independentista i del PP

24.06.2009

Independentista i del PP
(Publicat al diari La Vanguardia)En tots els països democràtics del nostre entorn ens trobem amb la presència d'un espectre polític que va de dreta a esquerra, passant per ambdós extrems i pel centre. En alguns governen uns o altres, depenent de la sobirania popular manifestada a les urnes, o tenen més o menys pes uns extrems o altres. Per tant, el funcionament de l'eix esquerra-dreta és força evident. N'hi ha, però, situacions particulars que fan que, a banda de la lògica esquerra-dreta funcionin també altres eixos. En el cas català, juga un paper molt fort l'eix nacionalista-no nacionalista. Tot i que opino que aquesta expressió és francament millorable ja que, depenent de la banda on un es situï sempre es veurà com a nacionalista el de l'altre extrem. Així que per a ser més precisos, jo optaria per anomenar-lo eix independentista-no independentista, i així queda més clar de què estem parlant i a quina banda es situa cadascú. És evident que la dicotomia independentista està adquirint cada dia més força en detriment de la tradicional dreta-esquerra. Així s'explica la situació que viu l'independentisme a Catalunya: uns partidaris de participar en un govern d'esquerres perquè prioritzen l'eix esquerra-dreta i d'altres que no són partidaris de formar un govern d'esquerres perquè prioritzen la independència per sobre de la definició del model social. La idea que si Catalunya fos independent tots viuríem millor, s'ha estés com una taca d'oli en poc temps. Si fa uns anys només uns quants "frikis" proposaven la independència de Catalunya, avui dia trobem gent de tots els sectors i ideologies defensant les tesis independentistes. La darrera mostra la trobem a un diari tant transversal com La Vanguardia on es parla obertament d'independentisme. Us recomano especialment l'article de Frances-Marc Alvaro sobre els motius que han propulsat les idees independentistes a casa nostra; o el de Salvador Cardús en la mateixa línia.Al meu entendre s'està produint un fenòmen en la societat consistent en un canvi de referent polític on guanya cada vegada més pes l'eix independentisme–no independentisme sobre el tradicional esquerra–dreta. Això explicaria que, mentre estem en una societat on l'independentisme creix, l'únic partit que es declara obertament independentista va perdent vots com a conseqüència de donar la imatge de dur a terme una estratègia basada únicament en l'eix esquerra–dreta. L'escenari òptim seria que, en una possible Catalunya independent, hi hagués gent de dretes o d'esquerres, com a qualsevol país democràtic del nostre entorn. Evidentment conec independentistes a Esquerra Republicana (ERC), però també a Iniciativa Els Verds (ICV), a Convergència Democràtica (CDC), a Unió Democràtica (UDC), inclús al Partit Socialista (PSC) en podríem trobar algun. L'altre dia conversava amb un amic meu votant del Partit Popular (PP) i, amb aquests arguments, jo defensava que seria bo que hi hagués independentistes a les files del PP, com n'hi ha en major o menor mesura en la resta de partits catalans. No cal dir que al meu amic se li van posar els péls de punta. Però el dia que això passi, l'eix esquerra–dreta tornarà a guanyar el pes perdut a la nostra societat.Xavier Martínez, economista i promotor de Sobirania i Progrés

Feliç Festa Nacional dels Països Catalans!

23.06.2009
Feliç Festa Nacional dels Països Catalans!
La diada del 23 al 24 de juny és coneguda arreu com la Nit de Sant Joan, una festivitat d'origen pagà, posteriorment cristianitzada i finalment convertida en una festa popular sense connotacions religioses; una de les festivitats més esperades i estimades pels i les catalanes. L'origen de la festa es troba en les festes de benvinguda a l'estiu que se celebraven arreu del món grecollatí durant el solstici d'estiu, on l'ús del foc era profús. Encara avui, la Nit de Sant Joan és fonamentalment coneguda com una nit de fogueres i focs artificials. Tanmateix, a partir dels anys 50, a iniciativa de l'excursionista Francesc Pujade, es va començar a unir aquesta festivitat del foc amb la reivindicació de la unitat dels Països Catalans mitjançant el pas de la Flama del Canigó arreu del país durant el 23 de juny. Enguany, més de 30.000 fogueres s'encendran amb foc provinent d'aquesta flama. Us convidem a apropar-vos a qualsevol d'elles i a gaudir d'una bona revetlla tot mantenint viva la flama dels Països Catalans.

Més d'un miler de persones “enterren” l'Estatut a Barcelona

12.06.2009
Més d'un miler de persones “enterren” l'Estatut a Barcelona

(Publicat a El Singular Digital)

Entre 1.400 i 1.500 persones, segons l'organització, ha acudit aquest vespre a Barcelona per enterrar simbòlicament l'Estatut. ElGrup Acte de Sobirania considera que la Carta està en “via morta” i defensa que "cal buscar nous camins de construcció nacional".

En recitar l'epitafi de l'Estatut, els organitzadors han manifestat que ja “no reclamarem cap més estatut ni cap finançament espanyol, a partir d'ara només treballarem per assolir la independència de Catalunya”.

En una plaça de Sant Jaume plena de gom a gom, han escenificat el funeral amb dos taüts, en referència a la Constitució i l’Estatut, que han entrat a la plaça des del carrer Ciutat acompanyats per una comparsa musical vestida de color negre i han acabat el recorregut davant de la Generalitat, on han col•locat els fèretres.

La responsable de comunicació d'Acte de Sobirania, Carme Forcadell, ha emplaçat "els nostres polítics perquè ens donin solucions i ens presentin propostes per sortir d'aquesta via morta". Els organitzadors es "plantaran" el dissabte 27 davant del Parlament per rebre una resposta dels partits.

Els convocants de l’acte formen part d'associacions sobiranistes diverses com la Plataforma pel Dret a Decidir, Deu Mil a Brussel•les, Sobirania i Progrés i Sobirania i Justícia, entre altres entitats.

Freude und Freihert (Alegria i llibertat)

11.06.2009 Freude und Freihert (Alegria i llibertat) (Publicat al diari Crònica) Són dies d’alegria, certament. Divendres passat, al final de la memorable interpretació per part de l’OBC i de l’Orfeó Català, de la Novena Simfonia de Beethoven, coneguda com a “Oda a l’Alegria” el director Eiji Oue va sortir a rebre els aplaudiments del públic agraït, vestit amb una samarreta del Messi! Conta Josep Pascual en la programa de mà que Beethoven es va sentir atret, a l’hora de compondre l’obra, per un poema de Schiller, escrit uns anys abans. El poema es deia An die Freihert (A la llibertat), però el títol no va agradar gaire a la censura i per això Schiller li va haver de canviar-lo per An die Freude (A l’alegria, o Cant de Joia, en la versió de Joan Maragall). No és el mateix. A més, la paraula Freihert no apareix enlloc en el text del poema que ha arribat als nostres dies. La partitura de la Novena de Beethoven no devia poder fer altra cosa que reproduir, en el text que canten solistes i cor, el títol i el text del poema publicat. Wikipedia i arreu d’internet hom reprodueix el poema en la seva versió censurada, sense fins i tot parlar de l’esmena. Qui fou Friedrich Schiller? Un gran amant de l’alegria, de la joia? Més aviat d’una altra cosa. Com s’explica a la pàgina web de l’Institut Schiller, ningú va unir de manera més efectiva la concepció de la llibertat republicana amb el principi de la bellesa poètica que Friedrich Schiller. A més, es defensa que les seves idees varen inspirar les guerres d’alliberament contra Napoleó. Poca broma. Sembla que no va ser fins 1989 que, al costat d’un mur de Berlin acabat de caure, Leonard Bernstein va canviar el títol (no va ser, com proposava Carme-Laura Gil, un gest al·legòric, sinó una recuperació) i va interpretar l’obra com a “Oda a la Llibertat” en un memorable concert de celebració de la reunificació de les dues Alemanyes. Senyores i senyors, en una Europa on la llibertat és un gran valor, els catalans hem de reivindicar –com Bernstein- l’autèntic títol i sentit del poema i de la simfonia el quart moviment de la qual, per altra banda, s’ha convertit en l’himne d’Europa. I sense arribar a associacions massa fàcils com ha fet algun actiu promotor de la nostra sobirania fa pocs dies (jo mai fins la festa al camp del Barça de dijous no havia seguit les indicacions del “Boti, boti, boti...” per proclamar que no sóc seguidor d’un equip de la meseta!), sí que hi ha un missatge en tot això. Podem perseguir la llibertat (nacional, s’entén!) necessitem el català emprenyat, no ho nego: el que es queixa de la marginació i humiliació a què ens sotmeten constantment els òrgans de l’Estat a la qual la gran majoria de catalans pertanyem actualment, als tripijocs amb el finançament fins que l’escanyament ens perjudica la qualitat dels nostres serveis públics més elementals i essencials, el joc d’escacs entre jutges del tribunal constitucional designats pel PSIE i pel PP, per fer saltar pels aires l’Estatut, ja molt rebaixat, de 2006. No ho nego. Però també guanyarem abans la nostra independència comptant amb una població segura de si mateixa, convençuda que no hi ha obstacle que ens pugui deturar. O Freunde, nicht diese Töne! Germans: a fora tristeses! Amb alegria també arribarem, els catalans, a la llibertat. I si ho tens clar, aixeca't un moment de la cadira davant de la pantalla i fes amb mi, com vàrem fer milers de catalans a Brussel·les el passat 7 de març en aquella històrica manifestació: Boti, boti boti...! I fins el dia 11 de juny, que ja ens trobarem... Miquel Strubell, sociolingüista i membre promotor de Sobirania i Progrés

Dos membres de Sobirania i Progrés, al Parlament Europeu

08.06.2009
Dos membres de Sobirania i Progrés, al Parlament Europeu

Des de Sobirania i Progrés ja vam felicitar en el seu moment Ramon Tremosa i Oriol Junqueras per la seva elecció com a caps de llista de CiU iERC, respectivament, a les eleccions europees d'enguany. No podia ser d'una altra manera tractant-se de dos destacats membres del nou sobiranisme civil, sent membre de la fila 0 de Sobirania i Progrés el primer, i membre fundador el segon. Per això mateix ens plau de tornar a felicitar aquests dos compromesos sobiranistes per haver sortit escollits eurodiputats en els comicis d'ahir diumenge 7 de juny. El país necessita més que mai la veu de persones com ells als fòrums i institucions internacionals, per tal de fer visible a ulls del món el conflicte que enfronta Espanya amb els i les catalanes. Per tot això: felicitats, Ramon! Felicitats, Oriol!

Per Corpus, Acte de Sobirania

05.06.2009 Per Corpus, Acte de Sobirania (Publicat al diari Crònica) El mes de maig ha estat el mes del Barça. L'equip de Pep Guardiola ha aconseguit tots els seus objectius, ha creat una mena de cercle virtuós capaç d'esborrar tot mal record. Qui pensa ara en una moció de censura contra un president que penjava d'un fil? Les coses són així. A vegades tot ens va en contra i resistir ja és un gran què, de manera que quan el vent comença a bufar a favor val més hissar la vela i fotre-li canya. L'Estat espanyol ens ha anat conduint cap a un cercle viciós. De fet, portem molts anys que no ens en deixa sortir. Però ara comencem a aixecar el cap. Els símptomes són cada cop més evidents. Les veus que es decideixen a donar la cara per la causa són cada dia més i de més notorietat. Els continguts de les opinions esbandeixen cada cop més clarament les ambigüitats i van directes a barraca. Tot això hauria estat impensable sense haver posat a l'agenda la necessitat d'un nou Estatut. No el volíem pas, és clar, però era una etapa que havíem de cremar per guanyar temps. Els hem donat l'oportunitat de demostrar que l'Espanya plural és una presa de pèl absoluta. Els independentistes de tota la vida ja ho sabien, és clar. Però Pasqual Maragall, per exemple, no. Aquests darrers anys el PSC ha ostentat tot el poder possible. Ha fet el cim. I tot plegat li ha servit de ben poc. Han perdut la credibilitat, han perdut vots i han estat tan poc intel·ligents que s'han dedicat a fer la punyeta als seus dos socis de govern, potser pensant, pobres ingenus, que algun dia podrien governar solets. Aquests darrers anys, el pas de CiU a l'oposició ha comportat una sacsejada interna brutal que és a punt de donar els seus fruits. L'entrada en escena d'Alfons López Tena, el fitxatge d'Àngel Colom, etc. Avui el candidat és Tremosa (tot i que hauria estat molt millor Tena); ahir era Guardans. I a Espanya, mentrestant, necessitàvem que hi manessin “els bons”, és a dir, els que es venen com a bons dient que els altres són el diable, tallant-los el coll i penjant-los en cartells vermells. Necessitàvem que fos així perquè, ara que tot començarà, no hi hagués “discurs de l'esperança”. Si hi hagués el PP al govern amb l'actitud hostil i descarada d'altres temps, els socialistes catalans podrien demanar el vot apel·lant a la moderació, situant-se entre els “dos extrems”. Ara, però, el desgast el pateixen ells i l'alternativa és molt pitjor. Just el que necessitàvem. Recapitulant, doncs, si maig ha estat el mes del cercle virtuós futbolístic, al juny començarem a fer el cercle virtuós polític. Fins ara hem estat rebutjant: no a l'Estatut, no als incompliments, no al menyspreu, no a tot. A partir d'ara prenem les regnes. Enterrem aquest cadàver pudent anomenat Estatut d'una punyetera vegada i preguntem als nostres polítics què tenen intenció de fer amb el país, ja que han volgut assumir aquesta responsabilitat. La història comença un 11 de juny, Corpus, a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Qui vulgui esperar a veure què passa amb la sentència del Tribunal Constitucional, que s'esperi assegut. Qui vulgui desfullar la margarida de si ens deixaran o no ens deixaran ser independents, que surti a passejar pel jardí. Qui tingui vocació de forense, que es miri i remiri el cadàver. Però qui vulgui trencar aquest cercle viciós promogut i sostingut per Espanya i convertir-lo en el cercle virtuós que ens porti irreversiblement cap a l'estat propi, que vingui el dia 11 de juny a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. M'encantarà saludar-lo o saludar-la personalment. Si puc, és clar. Xavier Martínez, blocaire per la sobirania

Estem malalts

04.06.2009 Estem malalts (Publicat al diari La Vanguardia) A principis de setembre de l'any passat vaig publicar una previsió de com podrien quedar els comptes de la Generalitat a finals del 2008 i ja advertia aleshores que ens faltarien 4.000 milions d'euros. Aquest any, com podíem intuir, les coses no van gaire millor. A partir de les darreres dades oficials publicades pel Departament d'Economia i Finances de la Generalitat podem fer un diagnòstic de quin és l'estat dels comptes de la Generalitat per aquest exercici 2009 i fer una previsió de quina serà la situació a finals d'any. Val la pena centrar-se en l'anàlisi dels ingressos, que són els que queden més malmesos d'aquesta situació de crisi. Dintre dels ingressos de la Generalitat tenen un pes important els ingressos tributaris. Fent una estimació, veiem de seguida que la cosa no pinta bé. La reducció dels ingressos té dos fonts significatives. En primer lloc, l'eliminació per part de l'Estat de l'impost sobre el Patrimoni. Recordem que, tot i ser un impost estatal, està cedit al 100% a les comunitats autònomes. La Generalitat tenia previst en el seu pressupost una recaptació d'uns 540 milions d'euros que, aquest any no rebrà. Caldria esperar que l'Estat compensés a la Generalitat per aquesta pèrdua conseqüència d'una decisió legislativa de l'Estat, al marge del sistema de finançament que es pacti. L'altre forat en la reducció d'ingressos és la baixada, novament, de l'impost de transmissions patrimonials, d'uns 550 milions d'euros, lligada a la desacceleració el mercat immobiliari. En resum, si les coses no varien (a pitjor) i la Generalitat continua fent un esforç titànic per no augmentar la despesa (a costa de no poder oferir més serveis socials o infraestructures) el "forat" a finals d'aquest any pot ser de més de 2.100 milions d'euros. Ens trobem davant d'una Administració cada vegada més endeutada. Si aquest endeutament fos per oferir més serveis o prestacions, podríem discutir des d'un punt de vista ideològic si això és bo o no per a la societat. Però resulta que aquest endeutament no està destinat a augmentar la despesa pública sinó a intentar mantenir el que ja teníem. És a dir, assumirem la part negativa d'emetre deute (cost financer) i no en gaudirem dels seus beneficis en forma d'augment de la despesa pública. Això no és més que el diagnòstic per aquest any 2009. Però els símptomes d'aquesta malaltia ja fa molts anys que els arrosseguem. La solució no passa per tapar els símptomes sinó per eliminar les causes que els provoquen. I aquí és on cadascú de nosaltres podríem posar nom a la malaltia. Particularment, en aquesta ocasió, em reservaré el diagnòstic. Xavier Martínez, economista i membre promotor de Sobirania i Progrés

Paradoxes europees dels 'no nacionalistes'

03.06.2009 Paradoxes europees dels 'no nacionalistes' (Publicat al diari Crònica) Les rodes de molí europees que ens volen fer empassar els espanyols als catalans tenen sempre dos denominadors comuns. El primer és que a Catalunya no li cal veu a Europa perquè la veu catalana ja arriba a través de l’Estat espanyol. I el segon és que a Europa no s’hi va a parlar dels problemes interns sinó de les ‘grans’ qüestions europees És clar que aquests arguments que pretenen vàlids per a Catalunya no ho són per a Espanya. Perquè la Unió Europea ja era present a la reunió dels G20 però Espanya va moure cel i terra per ser-hi; perquè Espanya, com cal, ha fet de la seva presència a Europa un espai per fer escoltar i servir els seus interessos. El problema és que els interessos d’Espanya no coincideixen mai amb els de Catalunya. Per això l’actual govern socialista s’ha passat la darrera legislatura europea defensant la opció ferroviària europea via Saragossa tot descartant el corredor mediterrani; per això socialistes i populars es posen d’acord per evitar que el català sigui llengua oficial a Europa; per això els fons de cohesió que han fet créixer durant anys Andalusia, Extremadura, Múrcia i d’altres regions espanyoles amb prou feines han arribat mai a Catalunya. I per això, ara, quan els candidats a Europa de socialistes i populars López Aguilar i Mayor Oreja –els candidats reals, no els titelles Badia i Vidal-Quadras- afronten el seu primer debat electoral ho fan de cara a Espanya i d’esquenes a Europa. Perquè Europa és en tant que són les nacions que hi viuen. El primer pas per existir a Europa és exisir com a nació i per això el repte català a Europa és ser-hi amb veu i personalitat pròpia. Aquest és un principi bàsic que els catalans ens hem de dir i repetir. Els espanyols no fan res que no facin anglesos, alemanys i italians: miren que el continent i les seves institucions tingui en compte la realitat nacional que cadascun d’ells representa. No volen entendre que els catalans hi volem ser per la mateixa raó i que tenim el dret, la determinació i el convenciment de fer-ho. Per això ens cal desconfiar d’aquells que diuen que aquestes eleccions no es poden afrontar en clau catalana quan precisament la perspectiva nacional és el prisma que fan servir totes les societats lliures quan afronten els seus reptes internacionals. Les veus catalanes a Europa han de ser veus directes, clares i no subjugades a interessos foranis. A Europa, Catalunya hi té molt a dir i molt a fer. Precisament allò que no diu ni fa Espanya ni els partits espanyols que la representen. Víctor Terradellas - President Fundació CATmón

Saber sumar

02.06.2009 Saber sumar (Publicat al diari Vilaweb) Ahir es va presentar l'associació Sobirania i Justícia, un nou grup independentista presidit per ex-consellers dels governs de Jordi Pujol. No vol ser un nou partit ni presentar-se a les eleccions, sinó augmentar la pressió en favor de l'independentisme. I no és de cap manera banal l'ampliació de l'espectre social en favor de la sobirania que aquesta nova associació representa. Que gent que ha gestionat amb càrrecs públics, des del poder, l'autonomisme ens diga que no hi ha res a fer per aquesta via i que no resta sinó proclamar unilateralment la independència és un gest que ningú no hauria de menystenir. Perquè suma. L'independentisme, amb aquest nou pas endavant, consolida la seua presència i afegeix cares i sigles al projecte que poden ser molt importants a l'hora de decidir els indecisos. Quan hom pot compartir una part del discurs des del PSAN i les CUP fins a un ex-conseller de Justícia de Pujol això significa que comença a construir-se un consens social molt més ampli que no el que indiquen els resultats electorals. Fins i tot el president Pujol, que sempre s'ha declarat contrari a la independència, aquesta vegada ha dit que 'entenia' la posició dels seus ex-companys de gabinet. És més que no havia dit mai. No cal, però treure les coses de lloc. Quan parlem de la força de l'independentisme ens equivocaríem, si parlàvem d'una aliança, d'un pacte o d'una plataforma única. L'independentisme no necessita concentrar-se en un sol partit ni respondre a una sola ideologia. No ens calen fronts patriòtics ni declaracions escrites d'unitat perquè només uneix gent tan diferent la voluntat de fer un gest. I només aquest gest és el que uneix. Decidir que volem ser independents i que volem fer-ho amb una expressió de sobirania del parlament ratificada en referèndum és un objectiu inclusiu. En favor d'això hi ha, parle del Principat i ara, convergents com Bassols, Vallvé, López Tena o Puig. En favor d'això hi ha republicans com Puigcercós, Carod, Benach o Bertran. En favor d'això hi ha Carretero. En favor d'això hi ha les CUP, el PSAN, tots els maulets haguts i per haver i una bona part de l'esquerra extraparlamentària. En favor d'això hi ha gent d'Iniciativa com Raül Romeva. En favor d'això hi ha fins i tot gent que havia estat del PSC, com Rubert de Ventós o Oriol Bohigas. En favor d'això hi ha gent de partits més petits com Catalunya Acció o el Partit Republicà. En favor d'això hi ha plataformes de tota mena, amb gent com Enric Canela, Joel Joan o Mònica Sabata. I en favor d'això hi ha, sobretot, un gruix cada vegada més palpable de ciutadans de tota mena. Discutir a hores d'ara que l'independentisme s'estén com una taca d'oli és fora de lloc, simplement. Perquè l'independentisme s'estén com una taca d'oli i trenca tabús. Però ara cal gestionar aquesta extensió amb generositat, respecte, complicitat i seny per part de tothom. Bastint ponts que facen possible que un dia no gaire llunyà el parlament vote i decidesca, diga què diga el govern espanyol. I que propose al país un referèndum concret per a validar aquest vot. Els espanyols al meu País Valencià, a Navarra o al País Basc sempre s'han posat d'acord quan allò que hi havia en joc era el seu país. Han fet lleis electorals tramposes, han renunciat a governar en favor de l'altre o han creat governs monstruosos, si calia. Serem menys nosaltres que només hem de posar-nos d'acord en la manera de formular la pregunta i de dir que sí? Perquè no ens enganyem: amb això, amb una cosa tan simple com això, n'hi ha prou. I això, aquesta votació solemne, és tot allò que necessitem abans de tornar a discutir-nos amb tot el desfici del món sobre el model de societat que volem i sobre qui ha de gestionar-la. Però abans ens cal sumar. Vicent Partal, director del diari Vilaweb

Carta al rei

01.06.2009
Carta al rei

(Publicat al diari Avui)

Benvolgut senyor. Sé que vivim en un Estat abonat al tabú i amb tendència a matar el missatger. Malgrat tot, goso adreçar-vos aquests mots animat pel record del meu avi, Josep Trueta, que sempre recordava que una vegada li havíeu demanat com us havíeu de comportar davant els catalans. En aquest sentit, crec que no peco d'indiscreció si us recordo que ell us va desaconsellar que anomenéssiu Felipe el vostre fill, cosa que segurament no presagiaria res de bo en les relacions Catalunya-Espanya. Us va explicar que Felip V és vist des de Catalunya com el malvat que va desmantellar les institucions d'autogovern de la nació catalana. El que va eliminar les nostres universitats, va enderrocar mig Barcelona i va reduir el nostre país a la condició de colònia vençuda i sotmesa a les lleis de Castella. Que els catalans no ho oblidem ho demostra el fet que tinguem l'Onze de Setembre com a Diada Nacional.

Tot això us ho apunto avui perquè fa pocs dies us vau deixar fotografiar davant un enorme retrat de Felip V al Museu del Prado. Ho vau fer, a més, en companyia del president de França, Nicolas Sarkozy. La foto de l'esdeveniment difícilment podia passar desapercebuda a Catalunya. En tot cas, s'hauria pogut evitar, penso. A ningú pot estranyar que molts catalans hagin vist com un gest molt poc elegant que els caps d'Estat de França i Espanya -territoris que migparteixen la nostra nació avui- s'hagin retratat davant el personatge històric que més va fer per desmanegar-la. Com és lògic, molts vam sentir una cosa semblant al que sentirien els americans si Obama es fotografiés amb Bin Laden; o el que sentirien molts jueus si el Papa es retratés amb un líder negacionista alemany. Estem parlant, doncs, de franca indignació.

Goso demanar si la segona incidència -la xiulada de Mestalla- no es podria entendre, almenys en part, com a conseqüència de tota una sèrie de fets simbòlics i gestuals que s'han anat produint al llarg dels anys. Molts catalans tenen una molt real sensació d'indefensió -cultural i política- en l'actual conjuntura política. Això és lògic quan pensem que l'Estat que representeu encara no ha restituït la memòria del president Lluís Companys; ens està negant un finançament just; està en vies de trinxar l'Estatut que el nostre Parlament va aprovar, alhora que ens discrimina amb un dèficit fiscal monumental. Igualment, permet impassible que es consumi el genocidi contra la nostra llengua al País Valencià amb cops com el balcànic desmantellament de TV3. Sapigueu que els catalans no percebem ni un bri d'empara ni comprensió per part de la Zarzuela.

Siguem sincers, doncs, i diguem que la xiulada contra el vostre himne no va ser accidental, ni l'obra de quatre gats. Crec que faríeu malament de refugiar-vos en la temptació d'obviar-ho tot, com voldria María Teresa Fernández de la Vega. ¿Un fet "aïllat", diu? Fins i tot el mateix Sr. Montilla -gens sospitós de nacionalisme català- ja ha avisat públicament a Madrid del creixent sentiment de desafecció de Catalunya envers Espanya. Quin país no el sentiria en una conjuntura semblant? Què expressaven, si no, les massives manifestacions que es van dur a terme a Barcelona els dies 18 de febrer de 2006 i l'1 de desembre del 2007? Faríeu bé de no amagar-vos-en. Hauríeu de prendre-ho com una oportunitat per escoltar i rectificar.

Tampoc crec que seria prudent obviar les lliçons nascudes de l'intent de TVE d'amagar -i després manipular- la xiulada al vostre himne. A ningú pot interessar, a la llarga, que s'apliquin mètodes totalitaris en un mitjà públic. Penso que, quan es plega d'aquesta manera als interessos d'Estat, s'hauria de veure com un avís que alguna cosa falla. On més de l'Europa democràtica podria passar això avui? En definitiva, penso que si al seu moment no vau fer cas dels consells del meu avi respecte a la sensibilitat dels catalans, ara no podeu desaprofitar una nova ocasió per fer-ho. No sé si n'hi haurà gaires més.

Toni Strubell, membre del secretariat de la Comissió de la Dignitat

Decideixo decidir exigeix als polítics catalans un gest de sobirania davant el TC

01.12.2008
Decideixo decidir exigeix als polítics catalans un gest de sobirania davant el TC

(Publicat al diariAvui.cat)

L’abril de 2007, la Plataforma pel Dret de Decidir i la Plataforma Sobirania i Progrés van iniciar la campanya Decideixo Decidir, amb el propòsit d’emplaçar els parlamentaris catalans a "recuperar per al poble català el poder d’ expressar-se i decidir en referèndum popular sobre tot allò que és fonamental per a la vida col·lectiva del país". Un equip de voluntaris va anar recollint signatures dels ciutadans perquè l'estat transfereixi al Parlament la capacitat de convocar referèndums, tal com preveu l'article 150.2 de la Constitució espanyola.

Avui, un any i mig després, més de 50.000 persones han participat a la campanya, i de manera simbòlica, perquè el registre del Parlament avui és tancat, es fa l'entrega de les signatures davant la cambra catalana. "Aquestes signatures certifiquen que volem decidir per nosaltres mateixos, sense la llosa i la imposició que representa la Constitució espanyola, la qual ens impedeix un dret essencialment democràtic com és el dret i la llibertat de convocar referèndums", ha apuntat l'organització en el discurs d'agraïment als voluntaris de la campanya.

Els voluntaris han fet una crida als polítics catalans perquè aprofitin l'oportunitat de fer un acte de sobirania davant la previsible retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional i que convoquin un referèndum. "Si el poble va votar un Estatut i ara en serà un altre, ha de ser consultat de nou. I ho ha expressat clarament un polític que no és sobiranista, l'expresident Pasqual Maragall", ha recordat Elisenda Paluzie, de la Plataforma Sobirania i Progrés.

Més notícies sobre l'acte a la premsa

Les plataformes sobiranistes exploren les vies per respondre al TC amb un referèndum (El Punt)

O Estatut o referèndum (E-notícies)

50.000 signatures demanen el dret a decidir (El Singular Digital)

L'endemà

27.11.2008
L'endemà

(Publicat al diari Avui)

Un dia d'aquests, fatalment, arribaran notícies de Madrid relacionades amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya. La resolució encara no s'ha fet publica i, en conseqüència, qualsevol anàlisi resulta improcedent. Moltes veus acreditades, però, han insistit que l'esmentada sentència apunta a la mateixa línia de flotació de l'Estatut, en temes com el de la bilateralitat i la llengua. Jo tots aquests detalls no els conec, i, per tant, prefereixo tractar-los ex suppositione, per dir-ho escolàsticament. Una cosa és explicar què passarà, i l'altra, què podria passar si. Aquí optem per la segona opció, i considerem que és important subratllar-ho. Així doncs, què podria passar l'endemà mateix de conèixer el text que argumenta la constitucionalitat o inconstitucionalitat de determinats articles de l'Estatut català?.

La pregunta anterior mereix un aclariment previ. En circumstàncies normals, les sentències s'acaten i prou, perquè en cas contrari només acabaríem assumint com a legítimes aquelles que encaixen amb els nostres propis interessos o expectatives. Aquest és un dels principis de l'Estat de dret i, al cap i a la fi, una de les pedres angulars de la convivència democràtica. En contradicció amb allò que alguns polítics una mica irresponsables van voler fer creure a la ciutadania al seu moment, resulta que l'Estatut de Catalunya no és res més una llei orgànica espanyola i, per tant, passa pel mateix adreçador que altres textos similars. Això ens pot agradar o no, però és així. Fet aquest aclariment, ens hem de preguntar si existeix alguna diferència substancial entre les vicissituds que han marcat l'existència d'aquesta llei (les lleis no són etèries: neixen, viuen i moren en circumstàncies concretíssimes) i les que han condicionat la naturalesa d'altres textos.

I tant que existeix, aquesta diferència! En primer lloc, existeix l'aval democràtic del referèndum. En segon lloc -i aquesta és, al meu entendre, la dada fonamental- la qüestió de l'Estatut va provocar una crisi (política) sense precedents... a la mateixa institució que ara ha d'avaluar-la. No és improbable, en aquest sentit, que molts ciutadans puguin arribar a tenir la sensació que aquí algú està fent alhora de jutge i de part, amb independència de quina sigui la resolució final. Una cosa és estar en contra o a favor d'una resolució, i una altra, albergar la sospita que allò no és ben bé una sentència. Si aquesta fos la percepció majoritària, estaríem assistint a un canvi qualitatiu: les expressions habituals del tipus sentència injusta, interpretació forçada, etc. podrien ser substituïdes directament per d'altres que fessin referència a la mateixa legitimitat democràtica de l'actuació. En aquest cas, es passaria a una altra esfera de debat, que ja no tindria res a veure amb l'actual.

L'altra possibilitat és la desactivació de facto de l'Estatut fos llegida majoritàriament com una simple correcció tècnica, no pas política, d'allò que els catalans van aprovar en referèndum al seu moment. Aquesta lectura desplaçaria el tema a l'àmbit del simple tacticisme en l'esfera dels partits (aliances oportunistes i circumstancials), i a la del testimonialisme en la de la societat civil (manifestacions catàrtiques). Tot plegat podria arribar a fer la sensació de resposta a un problema; però, en realitat, aquest problema continuaria sent exactament el mateix. Seríem davant de l'escenificació d'un malestar. Evidentment, n'hi ha encara un tercer, d'escenari: la pura indiferència. Que ningú no el descarti.

Què farem, doncs, l'endemà? Ni idea. Però, si la pregunta fos Què no podrem fer l'endemà?, arribaríem a conclusions molt més fonamentades. Doncs bé, hi ha una cosa que ja no podrem fer de cap manera, l'endemà: mostrar una posició de força, que és la clau per tenir la paella pel mànec en qualsevol negociació. El procés estatutari va evidenciar d'una manera gairebé impúdica les greus incongruències del govern que l'auspiciava, fins al punt insòlit d'acabar amb l'expulsió d'una part d'aquest govern. Tot es va fer en precari, tot va anar justet. La imatge és aquesta. Corregir-la a aquestes alçades és pràcticament impossible: a nivell polític, les preocupants dimensions de la crisi econòmica permeten un marge de maniobra molt escàs. Les prioritats s'han desplaçat.

Tenint en compte tot això, podríem arribar a concloure que l'única sortida honorable a la situació que estem plantejant en termes hipotètics és fer veure que el cop no ens ha fet mal. Només caldria despolititzar la sentència i ubicar-la en el context neutre dels arcans jurídics. Molta gent se l'empassaria ben a gust, aquest esquer. És saborós i de fàcil digestió. És el recurs fàcil. És la cosa de sempre. ¿Ens la podem permetre, ara, aquesta actitud? Esclar que sí. Ara: convindria explicar honestament als ciutadans que llavors ja no estarien acatant una sentència, sinó fent efectiva una renúncia. El missatge és dur. Un es pot preguntar primer per a què serveix un referèndum i, immediatament després, per a què serveix la democràcia. Les preguntes posteriors són previsiblement més inquietants.

Ferran Sáez Mateu, escriptor i professor a la URL

El gos, la cua i la lluna

26.11.2008
El gos, la cua i la lluna

(Publicat al diari Avui)

Darrerament, la política catalana és com un gos que s'empaita la cua i que, si pot, se la mossega. És a dir, que està atrapada en un cercle viciós, del qual no tan sols no sap sortir, sinó que, a més, hi pren mal. No és que amb aquesta imatge del gos i la cua vulgui fer broma d'un àmbit tan rellevant com és el de la gestió política del nostre present i futur, però sí que em serveix per assenyalar la dimensió tragicòmica de la situació. D'altra banda, la reiteració de fets que entren perfectament en aquesta dinàmica fa pensar que els mateixos protagonistes no s'adonen de les energies que perden empaitant-se la pròpia cua, ni que se la mosseguen ells mateixos, per a riallada general dels qui els volen mal i per a vergonya dels qui lamentem l'espectacle.

Certament, això és el que fan pensar casos com els del conseller Joan Saura que, com un passerell, primer es deixa enganyar per una falsa promesa sobre la data per al finançament i després, quan queda en evidència, se'n vol revenjar amb el gest inútil de no votar els pressupostos de l'Estat al Senat. És a dir, que corregeix un error amb un altre error. No calia ser un expert per saber que el govern del PSOE no faria propostes de finançament abans d'aprovar els pressupostos a les Corts. Per tant, per què Saura es va empaitar i mossegar la pròpia cua en lloc de queixalar la de la vicepresidenta Fernández de la Vega?

També és el cas de Josep Antoni Duran i Lleida, que -al contrari que Saura- guiat i confós per un excés d'astúcia, ha acceptat l'envit del PSC en forma de llagoteria cap a ell i de menyspreu cap al líder de la coalició, Artur Mas. La murrieria de Duran impedeix pensar que no fos conscient de les intencions i conseqüències de tot l'afer. I llavors ens tornem a preguntar: ¿per posar UDC al mapa, per augmentar-ne la cotització -com explicava tan clarament Vicenç Villatoro dimecres passat a la seva columna-, realment calia mossegar-se la pròpia cua? Esclar que, per completar aquesta incapacitat general per deixar d'empaitar-se el propi apèndix, Artur Mas pica l'ham del PSC, i facilita que es posi en evidència la feblesa del seu lideratge a la pròpia coalició. Tan fàcil que li hauria estat prendre-s'ho amb humor i dir que, per tractar amb l'adversari, preferia enviar-hi la segona marca del negoci, deixant que els altres dos es queixalessin la cua mútuament!

Aquesta lògica del cercle viciós, d'altra banda, es va reproduint a tots els nivells del debat polític. El cas del The Economist, del qual parlàvem la setmana passada, també ho ha posat de manifest, en la mesura que la provocació exterior ens ha abocat a un pim-pam-pum interior en el qual hem acabat rebent nosaltres mateixos: garrotada al govern per no haver atès el periodista amb intel·ligència, garrotada als que troben que cal respectar la feina del corresponsal, garrotada als que s'han sentit exageradament ofesos per The Economist però callen davant de tota la cartellera mediàtica madrilenya que cada dia programa la mateixa cantarella, i garrotada per l'equivocada reacció del delegat del govern, com ahir assenyalava Xavier Sala i Martín a l'AVUI, amb tant d'encert com contundència. Tot, garrotades plenes de raó. Però totes sobre les nostres pròpies costelles. Atrapats com estem en aquesta dinàmica perversa que ens erosiona i ens paralitza, no és estrany que faci patir imaginar com es reaccionarà políticament davant d'un possible acord de finançament manifestament insuficient o d'una probable sentència del Tribunal Constitucional que acabi d'aigualir l'Estatut. En el cas ben probable que siguin decisions negatives per al país, el més fàcil és que els partits s'estossinin entre ells i que, començant per mossegar-se la pròpia cua, hi deixin les orelles i tot.

Per què som en aquest pedregar? La resposta és ben senzilla: en posar totes les expectatives de futur -crec que es va dir que per als propers vint-i-cinc anys- en la discussió i aprovació del nou Estatut, ens vam quedar sense cap horitzó polític raonable i, per tant, sense possibilitat d'estratègia. En el nou Estatut hi vam esmerçar tot el capital polític que teníem i encara vam quedar hipotecats. En el nou Estatut, s'acabava el món. I, ara, gairebé dos anys i mig després d'aprovar-lo, l'Estatut no serveix ni per tancar com Déu mana el pressupost de l'any vinent.

Afortunadament, la solució és al cap i al cor, a la butxaca i a l'agenda, d'una gran majoria de catalans, per bé que de moment no trobi un lideratge polític de confiança per ser expressada de manera clara, oberta, madura, organitzada i eficaç. L'horitzó que ens permetria sortir del cercle viciós on ha quedat atrapada la nostra política regional és el de l'emancipació i la plenitud nacionals, el de l'ambició i la dignitat nacionals. Un horitzó gens radical i que senzillament volem compartir amb la resta de pobles del món que ja tenen la capacitat d'expressar-se sobiranament. La solució és tan elemental i tan òbvia que espanta. Molts la saben, però alguns no gosen mirar-la de cara, perquè intueixen quines responsabilitats i quins compromisos se'n deriven. N'hi ha que encara s'excusen dient que és la solució, sí, però que és voler la lluna. I es resignen a empaitar-se la cua i mossegar-se-la. Però aquest país té horitzó, i el sabem. I, a més, l'hem de voler.

Salvador Cardús i Ros, professor de Sociologia a la UAB

Sobirania nacional contra la crisi

21.11.2008 Sobirania nacional contra la crisi (Publicat al diari Crònica) Ja fa molt de temps que sabem que, si no s’és estat, no es compta en el món. I, tanmateix, encara ens ho han de recordar de tant en tant i ens sorprenem de la poca sensibilitat d’alguns membres de l’executiu central. I és que, qui va anar a negociar a París amb els responsables de Renault-Nissan la producció de vehicles a l’Estat espanyol per als propers anys no fou el conseller del govern autonòmic català, sinó que ho va fer el ministre espanyol d’Indústria, Turisme i Comerç, Miguel Sebastián. I, encara que l’ERO que estava a punt de presentar la Nissan, per tal de reduir 1.680 llocs de treball a Catalunya (el 38% de la plantilla), es trobava a les portades de molts diaris, el ministre no en va parlar amb els directius de l’empresa. En canvi, va sortir amb el compromís d’augmentar un 15% la producció de les fàbriques de Valladolid i Palència. Lògic: va anar a París a defensar els treballadors i les treballadores del seu país. I algunes persones encara es posen les mans al cap, oblidant que som més colònia que nació. De la mateixa manera, tampoc és casualitat que l’atur hagi augmentat als Països Catalans un 50% anual, mentre que la mitjana estatal és del 37,56%. Són coses que passen quan no es disposa d’eines suficients per crear un marc laboral propi. D’igual manera, no hauríem d’estranyar-nos que el pla del govern per tal d’oferir una moratòria al pagament de les hipoteques fixi el límit en crèdits de fins a 170.000 €, quan la hipoteca mitjana és de 174.000 €, a Catalunya. És el que passa quan no se’t té en compte a l’hora de planificar les mesures socials que s’impulsen des de la cèntrica Madrid. Així mateix, no hauríem d’estar tan perplexos i perplexes davant la manca d’infraestructures, serveis i capacitat productiva del nostre país. No deixa de ser una conseqüència lògica d’un espoli fiscal del 10% anual. Tampoc és un misteri el motiu pel qual la meitat de persones dependents de Catalunya no reben la prestació que els pertocaria per llei. Quan l’Estat espanyol només aporta un terç dels diners als que s’havia compromès, després d’endur-se els mèrits de la llei, no es pot esperar massa més. El llistat d’exemples podria ser molt més llarg, però la conclusió és la mateixa, i és que, quan no es disposa de les eines adequades per fer front a les necessitats del país, estàs exposat a la bona voluntat de l’estat del qual “depens”. I l’Estat espanyol fa moltes dècades que sap el que vol fer amb els Països Catalans: ofegar-nos econòmicament, per tal de fer-nos encara més dependents i submisos. I, de fet, en part ja ho ha aconseguit, ja que hem deixat de ser el motor de l’estat i el teixit econòmic i productiu i el benestar social es veu minvat any rere any, mentre la sagnia econòmica ens ofega i la manca de sobirania es perpetua. Ara, en temps de crisi, ho patirem més que mai; però també cal tenir en compte que els temps de crisi són temps de canvis i, per tant, ara més que mai, cal esperonar un sobiranisme que esdevingui majoritari i que ens permeti conquerir els drets i les llibertats que ens són negades. No (només) per motius identitaris o culturals, sinó per poder anar a treballar, arribar a final de mes i disposar de serveis públics de qualitat. I perquè la Nissan augmenti també un 15% la seva producció a Catalunya. Isabel Pallarès, Secretària General de la Intersindical - CSC