L'irreal mapa del debat lingüístic català

28.03.2008
L'irreal mapa del debat lingüístic català

El cas del debat lingüístic català, a hores d'ara, és tràgicament curiós. Tant defensors de la normalització lingüística com detractors de la mateixa han anat, amb els anys, configurant un mapa lingüístic irreal segons el qual als Països Catalans hi ha “castellanoparlants” i “catalanoparlants”, tot creant l'efecte que si pertanys a uns no pots ser dels altres, o que no hi ha més comunitats lingüístiques a tot el país a banda d'aquestes dues. Un mapa completament irreal, on s'ignoren diversos fets:

1) Que als Països Catalans sota administració espanyola tothom, en una certa mesura, és castellanoparlant. I amb això no vull dir únicament que tothom conegui la llengua castellana, sinó que tothom la empra habitualment. Fins i tot si no s'empra ambients familiars, o amb les amistats, o a la feina, o al mercat; fins i tot en el cas, doncs, del catalanoparlant més purament catalanoparlant, és altament improbable que no empri el castellà en la seva quotidianitat. L'empra quan encén la televisió, quan va al cinema i segurament també quan escolta la ràdio, sent tots aquests mitjans abasagadorament castellanòfons. L'empra quan ha de dirigir-se a tal o qual ministeri, o quan ha de fer tractes amb empreses i organismes espanyols.

2) Que, en canvi, no es pot dir que als mateixos Països Catalans tothom sigui catalanoparlant. A banda de l'existència de contingents no petits de gent que no coneix la llengua, o que la coneix de fa anys però que no pot parlar-la amb un mínim de fluïdesa, el fet és que hi ha bosses senceres de població que romanen quasi completament alienes a la llengua catalana. Bosses de població els integrants de les quals deixen de tenir present el català a les seves vides així que acaben els estudis; només TV3 constitueix un petit forat per on el català encara es cola a la seva quotidianitat, i no sempre.

3) Que ja fa temps que als Països Catalans no existeixen només dues comunitats lingüístiques importants. Fa anys que al país estan arribant nombrosos contingents de parlants nadius d'altres llengües (xinés, amazigh, àrab...) que estan diversificant enormement el mapa lingüístic del país. Això implica, naturalment, que tard o d'hora s'acabarà establint una llengua franca que serveixi per a relacionar entre si els membres de totes les comunitats lingüístiques del país, i només hi ha dues possibles candidates: o el català o el castellà.

4) Què, a més, la comunitat castellanoparlant i la catalanoparlant no son dos compartiments estancs on entrar a una significa, d'alguna manera, sortir de la altra. Ja hem vist que tots els catalanoparlants dels Països Catalans del sud poden, en bona mesura, considerar-se castellanoparlants. Però, a més, hi ha una proporció gens menyspreable de castellanoparlants, i en general de parlants d'altres llengües, que havent après la llengua catalana fora de casa a poc a poc l'han anat fent servir habitualment en un o més àmbits de la seva vida social: amb la parella, amb els fills, amb una part de les amistats, etc.

Ho vulguem o no, aquesta és la realitat lingüística a la que ens enfrontem, i si volem que el català recuperi la seva hegemonia social als Països Catalans haurem de tenir aquesta realitat en compte. I, de fet, penso que hi ha dos elements de la mateixa que estan íntimament relacionats si del que es tracta és d'assegurar aquesta hegemonia: la diversificació del mapa lingüístic i l'existència d'una comunitat, ignorada, de nous catalanoparlants. La diversificació el mapa lingüístic català obre la porta tant a la definitiva implantació del castellà com a llengua franca del país com a la recuperació del català per a aquesta funció. La grandària de la comunitat de nous catalanoparlants definirà, en el futur, cap a quina de les dues opcions s'acaba decantant la balança de la Història.

Lluís Pérez, estudiant de Sociologia