5.3.08

Catalans, Catalunya!

foto
05.03.2008
Catalans, Catalunya!

(Publicat al bloc d'en Pedró Morón)

La pugna Catalunya-Espanya, es redueix a una mera qüestió econòmica. Res de nou sota el sol. Els mateixos líders del bipartidisme espanyol fent promeses a tota vela. Allò noticiable d'aquestes noves eleccions (9 de març) és que alguns partits polítics catalans fan veure que es creuen (encara) les promeses d'aquests mediocres imitadors del personatge de conte anomenat Pinocho.

De nou han sortit a la palestra les famoses Balances Fiscals i la seva consegüent promesa de publicació, promesa que ja feu el popular Felipe González, el mateix que encara ve a Catalunya en olor de multituds i que apareix i desapareix (com mag Merlín) de l'escenari públic coincidint, casualment, amb les convocatòries de comicis. El mateix líder socialista que va modernitzar la seva ciutat (Sevilla) a cor què vols , i mai millor dit. Els prohoms del Sud poden escombrar per a casa tot el que els hi vingui de gust i també les dones, llegeixi's AVE de Màlaga de Magdalena Álvarez o el ja projectat tren d'alta velocitat de la ciutat de Granada. Res a objectar, Andalusia forma part de l'Estat Espanyol i té tant dret com qualsevol altra comunitat a tenir les seves infraestructures. Clar que, pensant-lo bé, hi ha coses que no quadren, no surten els números. Possiblement per aquest motiu es van passant de president en president el tema de la publicació de les maleïdes Balances Fiscals, no sigui que se sàpiga la veritat.

Per tot això no és d'estranyar que fins i tot els partits nacionalistes i independentistes andalusos, que també n'hi ha i molts, es busquin arguments a propòsit de les falsedats que ens inventem els catalans pel que fa al dèficit fiscal, imitant en aquest cas concret als Acebes, Zaplanas i Rajoys de torn, sense oblidar-nos dels barons Ibarra, Bono i Don Manolo Chaves, amén de l'habitual Alfonso Guerra i de l'omnipresent Felipe, heroi de les masses populars de l'Hospitalet i del Baix Llobregat, de qui tiren mà els d'aquí (PSC) perquè no es veuen capaços de donar arguments netament espanyolistes i demanen l'ajut dels de fora per a fer la feina bruta.

Per a fer veure que els andalusos no tenen pas res contra la gent de l'Est (o sigui nosaltres), anuncien que permetran fer classes de català en les escoles d'idiomes andaluses. Vergonya em dóna, com andalús de naixença , que sigui precisament en l'any 2008 (segle XXI) quan hagin caigut en el compte...

No obstant això els meus paisans i altres antics immigrants, "nous catalans" (després de 50 anys!) seguiran escoltant la lliçó de sempre, la dels vells mestres. Quan vagin a votar el dia 9 de març seguiran preguntant com és la papereta amb la qual es vota a Felipe i si ningú l'hi diu, buscaran el puny i la rosa vermella. Així seguirà sent mentre no passem a millor vida la "generació del Sevillà", entre la qual em trobo. Tot això esclafadorament legítim. Les opcions polítiques sorgeixen de l'interior de la ment i l'ànima. El vot és personal i intransferible. Però permetin-me que els digui que en el cas que tractem, diversos milions d'andalusos i extremenys amb les seves corresponents proles nascudes aquí, no és de rebut, no és coherent, que continuïn amb aquest suport incondicional a uns líders als quals el seu propi partit (PSOE) ja ha jubilat fa temps per desfasats, i que només treuen a la palestra quan arriben eleccions. Clar que podríem començar a entendre'l si esgarrapem només una mica la superfície; els meus paisans els "nouvinguts" es veuen obligats a escollir entre Felipe González (no Zapatero) o el PP de Rajoy. El seu vot és per a la Catalunya Espanyola, no per a la Catalunya que el PSC de Maragall propugnava...

Ara bé, aquesta forma d'actuar, contrària a tota lògica, pot tornar-se en contra de les capes més desfavorides de la societat catalana. Precisament en contra dels barris perifèrics on vivim i treballem i les seves infraestructures. Està bé que de tant en tant ens reposin la sèrie "Curro Jiménez", aquell bandoler de Sierra Morena que robava als rics per a donar-se'l als pobres. Aquí es tracta d'AVE's, llibres gratuïts, modernització de les vies de comunicació, cobertura de l'atur, ordinadors, etc. No d'una simple borsa farcida de doblers d'or. Es tracta que en algunes autonomies espanyoles ja estan a la mitjana Europea, mentre els quals més paguem (els d'aquí) estem inaugurant un AVE molt després dels qui reben les ajudes solidàries. No sé si m'explico amb claredat... Són despeses que paguem amb el nostre full de salari, el nostre IRPF, IVA's i més impostos. Diners que es van a Madrid i ja no tornen. No cal ser expert en economia per a saber on van a parar.

No obstant això, com ja dic més enrere, les autonomies més desfavorides de l'Estat Espanyol i fins i tot els partits independentistes d'aquestes, s'inventen les mil i una piruetes. Estructuren quaranta mil arguments que això no és veritat, i arribarà el dia que la qüestió sigui tan evident que no podran ocultar-la ni als votants de Felipe i Guerra. Quan falta el pa, no importa que hagi oli...

Parlant clar: de Catalunya surten més de 50 milions d'euros diaris que no tornen a retornar ni en forma d'infraestructures, ni en forma de prestacions, ni en forma de res.

Casualment coincideixen a desmentir aquestes dades els dos partits espanyols majoritaris, PP i PSOE, quan el precursor dels estudis sobre el dèficit fiscal català, i un dels primers a legitimar les tan reivindicades balances fiscals, és ni més ni menys que l'actual Conseller de Finances de la Generalitat de Catalunya Antoni Castells (PSC).

Em consta que els seguidors del Partit Popular de Catalunya han desmentit i desmenteixen de continu el que queda ressenyat més a dalt. Les seves excuses no passen de mers passatges literaris o assajos sobre el sexe dels àngels. Són rutines apreses d'Aleix Vidal Quadras, el millor Piqué o de l'inefable guerrer de l'antifaç, José Maria Aznar. No crec que a hores d'ara ningú copiï el discurs de Don Mariano, ni els del seu propi partit.

El titular d'aquest article (catalans, Catalunya!!) va per tots, ja siguin oriünds o nous catalans. Tots som iguals davant l'Agència Tributària Espanyola. Uns no paguen més que uns altres pel seu origen. Fins i tot els nouvinguts del nord d'Àfrica, Sudamerica o dels països de l'Est. Tots col·laborem en els AVE's de Sevilla, Valladolid, Màlaga o Barcelona. Tots hem col·laborat que Madrid hagi quadruplicat les seves vies interurbanes i el seu metro, mentre aquí tenim els trens de rodalia més "carcas" i destartalats d'Europa (havent estat dels primers i pioners). És clar que, davant la dissort, alguns s'apunten als que manen, uns altres fan el que els ordenen, la majoria segueix rumiant el "què farem" i els nouvinguts d'altres països s'allisten en coordinadores i col·lectius a la manera antiga, amb el beneplàcit dels que aposten per aplicar les mateixes fórmules dels anys 60 del segle passat. Compte amb la dada; certs d'aquests anomenats col·lectius ja reivindiquen els seus drets amb les sigles de partits polítics que tenen seu en el seu país d'origen. Però d'això ja en parlarem en una altra ocasió.

Pedro Morón, president de Catalonia Acord

Cap comentari: