El proper dissabte 1 de desembre, Sobirania i Progrés participarà a la manifestació unitària que convoca la Plataforma del Dret de Decidir i que ja té el suport de més de 150 entitats d'arreu dels Països Catalans, entre elles, Sobirania i Progrés.
Com alguna d'aquestes entitats, Sobirania i Progrés assistirà a la manifestació amb pancarta pròpia, amb el lema "Prou d'esperar, independènciaja!". Per evitar col·lapses, l'organització ha demanat a les entitats i els seus membres adherits que es reuneixin abans de les 5 de la tarda al C/ Fontanella; és per això que Sobirania i Prgogrés fa una crida a que tots els i les adherides a la nostra plataforma us uniu a nosaltres al C/ Fontanella cantonada amb C/ de les Moles a les 4 de la tarda.
Veniu i feu sentir la vostra veu amb Joel Joan, Elisenda Paluzie, Miquel Strubell, Hèctor López Bofill, Salvador Cardús, entre d'altres.
Us hi esperem!
Perquè tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures diem PROU D'ESPERAR, INDEPENDÈNCIA JA!
29.11.07
Manifestació Unitària
23.11.07
Dissabte 1 de desembre: MANIFESTACIÓ
Dissabte 1 de desembre: MANIFESTACIÓ
SOBIRANIA I PROGRÉS CONVOCA a totes les persones adherides a la plataforma a assistir a la manifestació, que convoca la Plataforma pel Dret de Decidir i les entitats adherides, i que tindrà lloc el dia 1 de desembre a les 5 de la tarda a Pl. Catalunya (Barcelona).
Aquells/es que volgueu col·laborar fent difusió de la manifestació, podeu demanar cartells, octavetes, adhesius i pancartes o penjar un banner dels del vostre web.
Amb aquesta manifestació:
- EXIGIM EL TRASPÀS DE LA XARXA DE TRANSPORTS I D'INFRAESTRUCTURES A LA GENERALITAT DE CATALUNYA
- EXIGIM LA PUBLICACIO DE LES BALANCES FISCALS ENTRE CATALUNYA I L'ESTAT ESPANYOL
- EXIGIM QUE LA GENERALITAT DE CATALUNYA RECAPTI I GESTIONI TOTS ELS NOSTRES IMPOSTOS
Perquè estem convençuts i convençudes que ENS CAL LA PLENA SOBIRANIA PER TENIR PROGRÉS ECONÒMIC I SOCIAL; volem gestionar els nostres recursos per poder ser competitius i no perdre temps i diners esperant que l'Estat Espanyol inverteixi a Catalunya.
El dissabte 1 de desembre, manifestació multitudinària. No hi faltis!
15.11.07
INFORMACIONS SOBIRANIA I PROGRÉS
15.11.2007
Sobirania i Progrés presenta una demanda col·lectiva per reclamar indemnitzacions individuals pels afectats pel caos de rodalies.
Avui, dijous 15 de novembre, la Plataforma Sobirania i Progrés ha presentat, en roda de premsa, l'acció jurídica que emprendrà contra les empreses ADIF i RENFE, pels danys i perjudicis provocats per la supressió temporal del servei de rodalies.
El President de Sobirania i Progrés, Joel Joan, ha explicat que aquesta és una decisió presa davant la manca de solucions polítiques que s'ofereix als usuaris afectats per la suspensió dels serveis de rodalies, que ja fa més d'un mes que dura. Ha recordat que els afectats sovint són “mil euristes” que, a més de patir les incomoditats causades per la interrupció del servei, han de fer front a les despeses extres que això comporta: cangurs, taxis, benzina, peatges, aparcaments... que es calcula que costen al voltant de 500 € mensuals per usuari afectat/da.
L'advocat mercantilista Jordi Cortada, encarregat de redactar i presentar la demanda, ha explicat que aquesta és una acció tant per a persones físiques com jurídiques, per tal que puguin reclamar danys i perjudicis per l'incompliment d'un servei públic. Cortada ha informat que una vegada presentada la demanda (entre 7 i 15 dies), el jutge obrirà un període de publicitat per a que els afectats puguin adherir-se a la demanda. Per a poder rebre indemnitzacions caldrà presentar documents que acreditin les despeses extres generades.
Mitjançant unes octavetes que es repartiran a les estacions de tren i als punts d'accés als autocars, la pàgina web i un número de telèfon, Sobirania i Progrés centralitzarà la problemàtica individual, informant sobre quin tipus de documents cal guardar per a poder presentar com a proves documentals al jutjat.
Al seu torn, Elisenda Paluzie, membre impulsora de Sobirania i Progrés, ha recordat que el dia 1 de desembre hi ha convocada una manifestació per reclamar que la gestió de les infraestructures es faci des de Catalunya. Paluzie ha matisat que a més de manifestacions, calia que algú donés recolzament a les necessitats dels afectats (que segons s'ha comptabilitzat són aproximadament 160.000 persones), més enllà del restabliment del servei ferroviari.
Sobirania i Progrés ofereix aquest servei de manera gratuïta; les persones que vulguin adherir-se no hauran de pagar res per poder reclamar les indemnitzacions. Es preveu que puguin arribar a adherir-se entre 2.000 i 3.000 persones, que hagin estat acumulant els justificants que serviran com a proves documentals. No es tracta, ha recalcat Paluzie, d'oferir el servei només a les persones adherides a Sobirania i Progrés sinó a totes les persones afectades.
En el cas de les empreses, Ramon Carranza, membre de Sobirania i Progrés, ha comentat que l'horari de recepció de mercaderies, que normalment és a les 8 h., s'ha hagut de canviar a causa del col·lapse de les carreteres del Baix Llobregat. D'altra banda moltes empreses estan fent avançaments de nòmina als seus empleats/empleades, i estan donant ara la paga del Nadal.
Finalment Paluzie ha demanat col·laboració als mitjans de comunicació per tal de difondre aquesta informació a tots els particulars, la majoria dels quals no tenen els mitjans per reclamar el compliment dels seus drets. També ha recordat que un partit polític català va presentar una esmena als pressupostos generals de l'Estat del 2008 proposant la creació d’un fons de 250 milions d’euros per indemnitzar els afectats i que ha estat rebutjada; així doncs l'Estat Espanyol no preveu cap compensació als usuaris catalans.
El futur de Catalunya. Un marc comú de reflexió.
El passat dissabte 10 de novembre, Sobirania i Progrés va participar a la jornada de reflexió i debat organitzada per Òmnium Cultural, on també van participar altres plataformes sobiranistes (PDD i Cercle d'Estudis Sobiranistes) i partits polítics.
Tal com esmenta en el seu blog Miquel Strubell, Professor de Planificació Lingüística de la UOC i membre impulsor de Sobirania i Progrés: "De les ponències de les tres entitats sobiranistes i el posterior debat es va desprendre que Catalunya, després del fracàs del nou Estatut, està preparada per iniciar un procés per aconseguir la independència. Tot i admetre que encara no hi ha la majoria social necessària per a un referèndum d'autodeterminació, els sobiranistes van posar com a exemple el Quebec i van argumentar que la majoria s'anirà creant quan s'iniciï el procés."
La intervenció de Sobirania i Progrés, feta per Ramon Carranza, directiu d'empresa i membre impulsor de la plataforma, va destacar:
L’objectiu de la Plataforma Sobirania i Progrés és impulsar des de la societat civil el projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari en la nostra societat. Sense sobirania, els Països Catalans no podran assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI.
Per Sobirania i Progrés, el proper pas cap a la sobirania dels Països Catalans ja no pot ser el d’una reforma estatutària que s’ha demostrat fracassada, ni el d’una reforma de la Constitució espanyola en un sentit federal o confederal, tasca que considerem completament utòpica, sinó el de l’exercici del dret a l’autodeterminació per tal de constituir-nos en un estat independent. La contribució de Sobirania i Progrés a aquest objectiu es fa des de dues perspectives, la de la mobilització i la de la generació i difusió d’idees favorables a la independència.
Sobirania i Progrés, al costat de les altres organitzacions amb qui comparteixen l’objectiu de l’alliberament nacional, vol convèncer una majoria de la població de Catalunya (incidint, en la mesura de les seves possibilitats allà on quedem més lluny d’aquesta xifra), que la independència és factible (la voluntat democràtica de la societat catalana s’ha de poder fer valdre, per damunt de suposats obstacles constitucionals), és desitjable (amb la independència estaríem en més bones condicions per resoldre els nostres problemes, i per fer sentir – i esperem que respectar – la nostra veu en el món), i requereix la implicació activa de cada cop més gent.
Pel que fa a la incidència en l’estratègia oficial dels partits, la tasca de pressió que han d’exercir entitats com la nostra és clau. Sembla evident, per posar un exemple dels darrers anys, que si hi hagués hagut una mobilització activa i exigent de la societat civil, els partits polítics s’haguessin vist obligats a actuar amb menys partidisme i tactisme i posant per davant els interessos del país, davant dels estrictament partidistes. En aquest sentit, la fortalesa de la societat civil és més necessària que mai.
A l’hora de triar els objectius, no volem derrotes. Volem victòries, com el Punt CAT, com l’admissió a federacions internacionals esportives de les corresponents Federacions catalanes. Volem anar en positiu, engrescant, i amb resultats que encara ens engresquin més. Hem de fer tot el que fem amb rigor i amb un aire de modernitat, explicant a tort i a dret que tothom, sense excepció, sortirà beneficiat amb la sobirania. Res de complexos, res d’auto odis: no hem d’anar en contra de ningú, ni tan sols d’Espanya. En aquest context l’argument és, simplement, que ens hem fet grans, i ens volem emancipar. Qui es pot oposar a la voluntat de ser lliure?
Finalment, hem de preparar-nos per la independència: hem de tenir els quadres formats per tal de tenir una primer diplomàcia funcionant l’endemà de la independència. Hem d'haver pensat com recaptarem i distribuirem els nostres impostos; la política de defensa, d’aliances internacionals, no ja amb escocesos i bascos, sinó amb països sobirans com Eslovàquia o Irlanda. Quina Constitució i marc jurídics bàsic, ni que sigui transitori, caldrà tenir en vigor de seguida?
Per què no hi comencem a pensar ja des d’ara? I en aquest punt és evident que la tasca no correspon tant a les entitats “catalanistes” sinó als col·lectius professionals de cada àmbit: els economistes, les cambres de comerç, els especialistes en ciències polítiques i, en la mesura del possible, els òrgans de l’administració. Perquè l’opinió pública tingui clar que nosaltres ho tenim clar, que anem amb moral de victòria, que estem preparant una realitat molt propera, no hi ha millor estratègia que aquesta, sobretot si és àmpliament divulgada.
Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures
"Som una nació i diem prou. Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures".
La Junta directiva de Sobirania i Progrés, presidida per Joel Joan, ha decidit adherir-se a la convocatòria de manifestació impulsada per la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) amb el lema "Som una nació i diem prou. Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures".
Sobirania i Progrés ha participat activament en les reunions preparatòries que s'han celebrat fins a la data convocades per la PDD, i que han servit per consensuar un primer text de convocatòria.
En la reunió de la Junta directiva que va tenir lloc dijous 8 de novembre, va acordar adherir-se formalment a la convocatòria de la manifestació, tot fent una crida als seus 19.763 adherits perquè hi participin.
AVE = barri de Madrid
A Espanya les inversions ferroviàries no diferencien PSOE i PP: tots dos han prioritzat les inversions a l’AVE, marginant les rodalies i mercaderies. PSOE i PP han coincidit a consagrar un sistema ferroviari de doble amplada (AVE amb ample europeu i vies convencionals existents amb ample ibèric) que provoca un alt cost territorial en forma de doble barrera pels llocs per on passen els trens. PSOE i PP també han coincidit a dissenyar un AVE de luxe, un model de tren caríssim (30.000 milions d’euros pressupostats fins a l’any 2005) per causa de l’elecció d’una velocitat molt alta, 350 quilòmetres per hora. A Alemanya, en canvi, l’alta velocitat circula només entre 200 i 250 quilòmetres per hora per a fer compatible el tràfic de persones i el tràfic de mercaderies.
PSOE i PP també coincideixen en el disseny de l'AVE, que defineix un model radial amb un únic punt central, Madrid, sense malles laterals. Això és especialment greu en marginar deliberadament els dos eixos econòmics i comercials més importants de l’Estat espanyol, l’arc mediterrani i l’eix de l’Ebre: deu ser que la unitat d’Espanya no resisteix que Barcelona i València estiguin a una hora de tren, o que Barcelona i Bilbao estiguin a dues hores de tren. Aquestes dues línies, però, serien les que més rendibilitat global aportarien a l’AVE, ja que la línia Madrid-Sevilla, després de quinze anys de funcionament, només va moure l’any passat quatre milions de passatgers (molt lluny dels vint que va moure el TGV francès entre París i Lió). L’AVE radial serà deficitari... i per això els preus de l’AVE seran més cars per als catalans.
Una malla de trens en xarxa hauria afavorit el creixement econòmic general: si Astúries estigués més ben comunicada amb Cantàbria i el País Basc creixeria més que no pas si penja només de Madrid. Això passaria també als corredors d’Andalusia Oriental a Múrcia i el País Valencià i d’Extremadura a Andalusia Occidental. Un AVE radial beneficia principalment el nus central, Madrid, i fa subsidiàries totes les altres ciutats de l’Estat espanyol. Produirà deseconomies d’escala a Madrid i provincianitzarà totes les altres ciutats de l’Estat. Aquest disseny radial els alts funcionaris de l’Estat el camuflen amb una falsa comptabilitat d’inversions regionals. Seran les generacions futures, però, les que pagaran el deute faraònic d’aquest AVE radial, ja que les despeses s’han centrifugat del pressupost mitjançant l’ens públic GIF, Gestor d’Infraestructures Ferroviàries.
Pels diners que costa l'AVE la seva aportació a la productivitat del país és molt discutible. L’AVE és un tren d’elevadíssim cost pensat pel Madrid centralista. La liberalització de la navegació aèria imposada per Europa, però, amenaça aquest monopoli: qui aniria amb l’AVE a Madrid per 150 euros si Ryanair o Easyjet, per exemple, poguessin volar a Barajas al mateix preu que cobren per anar a Europa, 30 euros? Qui aniria amb l’AVE a París per 150 euros, quan volar-hi avui des del Prat o des de Girona es pot fer per només 30 euros? ¿Té sentit invertir milers de milions d’euros en un AVE radial quan a Catalunya els rodalies no funcionen i els regionals tenen poques freqüències de pas?
L'AVE Catalunya no permetrà un tràfic simultani de persones i de mercaderies: aquests dos tràfics només són compatibles en països on les velocitats dels dos tipus de trens són aproximades. L’alta velocitat ha d’anar a 200-250 quilòmetres per hora per permetre el tràfic alternat amb els trens de mercaderies, que acostumen a tenir una llargada de 750 metres i a circular a uns 100-120 quilòmetres per hora. Atès que s’espera una demanada de passatgers elevada per anar de Barcelona a Girona i a Perpinyà, l’elevada freqüència de pas que aquesta línia pot tenir en pocs anys faria molt difícil un trànsit alternat de persones i mercaderies: caldria construir molts apartadors per fer possible aquest ús combinat de la via cada vint quilòmetres, on aparcarien momentàniament els trens de mercaderies per deixar pas a l’AVE; aquests apartadors el ministeri de Foment no els està fent en la quantitat ni en l’extensió que caldria. A més, el desgast de les vies que causen els trens de mercaderies farà que les tarifes que hauran de pagar aquests trens al gestor Adif siguin molt elevades. Cal una línia de tren d’ample europeu exclusiva per al transport de mercaderies des del port de Barcelona a Europa, però el més calent és l’aigüera.
En situar totes les ciutats de l'Estat espanyol a dues hores de Madrid l’AVE radial les converteix de facto en barris de Madrid: farà possible anar i venir cada dia des de la perifèria fins a la capital alts executius i directius de grans empreses i professionals, que són els principals usuaris d’aquest tipus de trens (els treballadors fan servir trens de rodalia i trens regionals). L’AVE radial de PSOE i PP vol fer possible al segle XXI allò que el tren no va fer possible al segle XIX: la definitiva “vertebració d’Espanya”. Mentrestant el president Montilla, que va dir que l’obsessió identitària era la culpable del dèficit d’infraestructures català i que milloraria la gestió, no fa res: quin és el cost dels milions d’hores perdudes, en termes de PIB català deixat de generar, de suspendre una línia de FGC i dues línies de Rodalies durant setmanes? ERC ni tant sols no pot forçar el PSC a exigir la dimissió d’una ministra?
Ramon Tremosa, professor d'Economia a la Universitat de Barcelona
Un miler de persones, contra el caos ferroviari
La concentració ciutadana espontània organitzada ahir dilluns 29 d'octubre a la Plaça Sant Jaume de Barcelona contra l'escandalós caos a les rodalies de RENFE va comptar amb l'assistència de prop d'un miler de persones, entre les quals s'hi trobaven membres de la Plataforma Sobirania i Progrés, que donà el seu suport a la convocatòria.
La concentració, tot i comptar amb alguns elements espanyolistes minoritaris, es dugué a terme amb una notable presència independentista que aprofità l'ocasió per a recordar que l'origen del caos ferroviari es troba a Madrid en tant que RENFE i Adif son empreses espanyoles i que el responsable de les obres del TGV (i dels problemes derivats d'elles) és el Ministeri de Foment espanyol.
Aquesta presència independentista ha demostrat un cop més que el caos infrastructural que viu el país com a conseqüència de la desinversió i la mala gestió provinents de Madrid és una de les proves més fefaents de que la pertinença a Espanya és un mal negoci per a la ciutadania catalana, que és la primera que està prenent consciència del caràcter perjudicial que aquesta dependència política d'Espanya té pels seus interessos. Sobirania i Progrés no perdrà de vista la preocupació ciutadana que aquesta convocatòria ha expressa i seguirà esforçant-se per difondre entre el poble català la idea que l'assoliment de la sobirania és l'únic mitjà possible per a garantir el benestar dels i les catalanes, tant en aquesta matèria com en moltes altres.
Sobirania i Progrés crida a participar de la manifestació ciutadana contra el caos ferroviari
Avui dilluns 29 d'octubre hi ha prevista per una manifestació convocada de manera espontània per la ciutadania i a la qual ja han donat suport diverses organitzacions i entitats. El motiu de la manifestació és el caos ferroviari viscut des de fa mesos a les rodalies de RENFE a Catalunya i agreujat dramàticament aquests darrers dies a causa de les obres del TGV. Des de Sobirania i Progrés recolzem la convocatòria i cridem els nostres adherits i adherides a que hi participin, tot portant estelades i, si en disposen, samarretes de SiP. La manifestació tindrà lloc a les 19:00 a la Plaça Sant Jaume de Barcelona i en general davant tots els ajuntaments catalans. El grup de Sobirania i Progrés ens trobarem a les 18:45 a davant de l'Hotel Suizo (Plaça de l'Àngel, 12), a la sortida del metro de Jaume I (L4).
15.10.07
NOTÍCIES PLATAFORMA SOBIRANIA I PROGRÉS -1
Catalunya-Espanya, fa 60 anys
(Publicat al bloc d'en Xavier Vinyals a in!directe.cat)
Tan complicat, i al final tan impossible com ens ho ha posat la Real Federación Española de Futbol, amb el seu capficament que no juguem partits de la selecció catalana en dates FIFA o a menys de ‘x’ dies d’un partit de la selecció espanyola. No en dates FIFA, sinó en dates franquistes, el 19 d’octubre de 1947, Catalunya va jugar i va guanyar per 3 a1 un partit “amistós” contra Espanya. Aquest divendres fa tot just 60 anys. Al camp de Sarrià.
És de justícia recordar-ho, com feia també RAC 1 en un bon reportatge. Per deixar en evidència, més encara, aquells que no ho han permès en aquesta ocasió, la RFEF, i aquells que, havent pogut fer-hi alguna cosa, no han fet res de res, tot i ser a l’altre extrem teòric d’aquell franquisme que sí va permetre aquell partit. Aquell, i tres més dels que se’n té constància. Un dels quals, amb l’anècdota, ara fins i tot divertida, d’un porter espanyol que va jugar amb la selecció catalana imposat pel règim i que, com no, es va haver de deixar fer 7 golets.
D’una altra manera, però igualment efectiva, la política espanyola en democràcia ha vingut imposant-nos porters, sempre que ha pogut, que, no al camp sinó als despatxos s’han deixat marcar no set sinó tots els gols que fes falta. Perquè de tots és sabut que la reivindicació de seleccions catalanes ja té una llarga història i que no sempre directius i aficionats han semblat anar plegats.
Però tot s’acaba o tot arriba. La negativa de la RFEF a la celebració del Catalunya-EUA, ha trencat qualsevol possible entesa entre l’actual RFEF i la Federació Catalana de Futbol. En Jordi Roche, president de la FCF, ha fet públic el seu suport a un altre candidat a president de l’española, al candidat que s’ha compromès a respectar la voluntat de la FCF pel que fa als partits amistosos internacionals i que el temps dirà si també a la veritable reivindicació de tota selecció nacional.
Confiem en la voluntat de l’actual directiva de la federació catalana de futbol de poder veure el més aviat possible un altre Catalunya-Espanya, però aquest cop en competició oficial. Un partit que marcaria el final d’una història que deixaria en pura anècdota aquell partit d’avui fa 60 anys.
En aquest nou escenari, no ens importaria ni un 1 a 3 ni encaixar-ne 7 de veritat.
Junts l'acabarem portant!
Xavier Vinyals, president de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes
Occitània gira l’esquena al Sud
En un treball de recerca recent escrit conjuntament amb Miren Lafourcade, investigadora de Paris, hem analitzat la geografia del comerç a França en el període 1978-2000, i en particular el comerç de les seves regions frontereres. La recerca conclou que les regions frontereres comercien en mitjana un 72% més amb els Estats veïns del que prediu el model de gravetat. Aquest model, que té una gran validesa empírica per predir les relacions comercials internacionals, explica que el comerç entre dos territoris serà més gran com menor sigui la distància entre ells i com major sigui llur pes econòmic. Aquest “sobrecomerç” de les regions frontereres, que no expliquen els paràmetres del PIB i la distància física, pot deure’s a la proximitat cultural, els gustos similars o la presència més intensa d’empreses de l’estat veí.
Ara bé, al llarg del procés d’integració europeu aquest diferencial ha augmentat per les regions franceses que fan frontera amb Bèlgica i Alemanya mentre que ha disminuït dràsticament per les regions franceses frontereres amb l’Estat espanyol i Itàlia. Una explicació plausible rau en el dèficit d’infraestructures transfrontereres. Així, des del 1978 no hi ha hagut cap millora substancial en les comunicacions entre les dues bandes dels Pirineus, mentre que les infrastructures que connecten Occitània amb el nord francès han millorat notablement. En conseqüència, l’orientació comercial d’aquests territoris ha girat l’esquena als seus estats veïns. En les darreres dècades, l’Euroregió ha perdut, doncs, oportunitats.
Elisenda Paluzie, professora d'Economia a la Universitat de Barcelona
Èxit de l'acte sobiranista de Sabadell
Prop d'un centenar de persones assistiren el passat dijous 18 d'octubre a la xerrada-conferència organitzada a Sabadell per la Plataforma pel Dret de Decidir. L'acte, titulat "El full de ruta per arribar al dret de decidir", comptà amb la intervenció de l'escriptora Maria Mercè Roca en representació de Sobirania i Progrés. Roca situà els orígens d'aquesta plataforma en els neguits d'un seguit de persones del món de la cultura, l'empresa i la societat civil, unides totes per la convicció compartida que els intents d'encaixar Catalunya dins Espanya havien fracassat i que la única via que quedava oberta pel poble català era la independència. Roca explicà que Sobirania i Progrés va adoptar des de bon començament tres compromisos molt clars: promoure la transferència a la Generalitat de les competències en matèria de referèndums, impulsar programes de desobediència fiscal i ajudar a la internacionalització de la causa catalana. De moment, explicà Roca, la Plataforma ha començat a complir el primer dels compromisos mitjançant la campanya Decideixo Decidir!, impulsada conjuntament amb la PDD. A dia d'avui, explica així mateix l'escriptora, SiP compta amb 20.000 adhesions que conformen un espai sobiranista transversal.
L'escriptora explicà així la mateix les seves impressions sobre l'estat de l'independentisme català. Segons ella, s'ha produït una normalització del mateix: ja no està mal vist ser independentista, la gent ja no té por o recels a l'hora de proclamar-ho i el tema està en boca de tothom, havent passat a formar part de l'agenda política i mediàtica. Així mateix, s'ha produït una eclosió de plataformes i moviments sobiranistes que es caracteritzen per representar un independentisme civil, no lligat als partits polítics, democràtic i pacifista. Aquesta eclosió de l'independentisme no és casualitat: per a Roca, venim d'un desert de 300 anys i d'un cansament general pels greuges infinits (des del segrest dels papers de Salamanca fins al caos infrastructural, passant pel dèficit fiscal o els continuats atacs a la llengua i la cultura catalanes per part de determinats mitjans de comunicació espanyols). L'escriptora acabà la seva intervenció tot afirmant que la clau de l'empenta final d'aquest nou independentisme haurà de venir d'una bona pedagogia que estengui entre la població la idea que la independència beneficiarà tota la ciutadania catalana, tant aquella que forma part de famílies catalanes “de tota la vida” com aquella que, de prop o de lluny, té les seves arrels a altres països i cultures.
L'acte comptà també amb les intervencions d'en Xavi Oca, de la CUP de Sabadell; en Pere Aragonès, d'Esquerra; i en Gerard Fernández, de la PDD. La cloenda consistí en un breu debat entre el públic i els ponents on aparegueren temes com el paper de l'empresariat amb consciència de país en la lluita per la independència o l'oportunitat i la necessitat d'un programa de mínims comú per al conjunt d'organitzacions independentistes.
Èxit total de l'acte de la Comissió de la Dignitat
Prop de 12.000 persones van omplir, ahir diumenge 21 d'octubre, el Palau Sant Jordi. Aquesta extraordinària concentració es donava en l'acte organitzat per la Comissió de la Dignitat amb l'objectiu de reivindicar el trasllat de tots els papers de l'Arxiu de Salamanca a Catalunya, acte que comptà amb el suport de Sobirania i Progrés. La jornada, presentada pel periodista Antoni Bassas, comptà amb les actuacions d'en Pep Sala, en Toni Albà, la Maria del Mar Bonet i en Raimon, així com amb intervencions com la del filòsof Josep-Maria Terricabras. Així mateix, hi assistiren diversos membres del Govern de Catalunya i s'hi projectaren diferents vídeos sobre la qüestió dels papers. L'acte finalitzà amb la pujada a l'escenari de representants de diverses famílies i entitats afectades per l'espoli dels papers i amb un emotiu cant de l'himne nacional de Catalunya. Durant la jornada, i particularment en acabar la mateixa, una gran part del públic participà de diversos crits a favor de la independència.
Per dignitat: el 21, tothom al palau Sant Jordi!
Sobirania i Progrés us convida, com ve fent des de fa una setmana, a participar de l'Acte que la Comissió de la Dignitat té organitzat per a aquest diumenge al Palau Sant Jordi per a reivindicar el retorn de tots els papers de Salamanca. L'acte, us ho recordem, començarà a les 17:00. Podeu aconseguir les vostres entrades a guixeta el mateix diumenge o trucant al Tel-entrada de Caixa Catalunya; el preu de cada entrada és de 4€. Així mateix, aquells i aquelles que vulgueu participar més activament podeu col·laborar com a voluntaris i voluntàries; els i les voluntàries hauran de poder ser a l'entrada principal del Palau Sant Jordi a les 13h i fins a les 19:30 quan s'acabarà l'acte. Les tasques a fer seran diverses i les assignarà la Comissió entre la diferent gent que s'hi apunti. Els voluntaris/es tindran l'entrada gratuïta, una samarreta i dinar. Tots aquells i aquelles que estiguin interessats en donar un cop de mà es posin en contacte amb el 617998949 o a rgaitano@comissiodeladignitat.cat.
Per dignitat: tothom al Sant Jordi!
Sobre finançament, inversions, dèficit fiscal i altres malentesos
(Publicat al bloc de l'Elisenda Paluzie a in.directe!cat)
Aquests darrers dies, amb la signatura de l’acord sobre inversions de l’Estat a Catalunya i la presentació dels Pressupostos de l’Estat pel 2008, he pogut constatar que hi ha una gran confusió entre la ciutadania i fins i tot entre els comentaristes polítics sobre conceptes bàsics en les relacions econòmiques entre Catalunya i Espanya. El tema és prou important com perquè valgui la pena dedicar un article a aclarir alguns d’aquests malentesos.
Així, arran de la signatura de l’acord sobre inversions de l’Estat a Catalunya, en aplicació de la disposició addicional tercera de l’Estatut, he observat els següents errors. En primer lloc, molta gent es refereix a aquest acord com l’acord del finançament entre Solbes i Castells. Això és totalment incorrecte. El sistema de finançament vigent, regulat per , no s’ha vist alterat en res per aquest acord. Teòricament aviat se n’hauria de discutir la reforma perquè s’hi apliquin alguns dels preceptes de l’Estatut, però de moment la reforma de no té data ni calendari. Quan parlem de finançament ens referim al sistema de finançament autonòmic que regula els ingressos de per a finançar els seus serveis i competències. Mentre que l’acord d’inversions Solbes-Castells fa referència exclusivament a l’aplicació d’una disposició de l’Estatut que estableix quina ha de ser la inversió de l’Estat a Catalunya durant set anys. És a dir, afecta exclusivament a una de les funcions de l’Estat, la seva responsabilitat inversora en aquelles infraestructures que són de la seva competència, com per exemple , els aeroports, les carreteres dites “nacionals”, els centres de recerca estatals, els canals de rec, etc...
Per tant a la Generalitat no li arribaran diners d’aquest acord. Si finalment la inversió de l’Estat a Catalunya augmenta (la qual cosa no està encara garantida, els 722 milions de més són en projectes pendents de determinar que no figuren en els pressupostos!), el que passarà és que en principi hauria de millorar l’estat d’algunes de les nostres infraestructures bàsiques, que són responsabilitat de l’Estat.
Una segona confusió és pensar que el volum total de la inversió de l’Estat a Catalunya (3.625 milions d’euros d’inversió real territorialitzable, o 4.365 milions segons les xifres Castells que afegeix els projectes pendents, fons de peatges sense determinar i transferències de capital) reduirà per aquest import el dèficit fiscal de Catalunya, que el 2005 assolia la xifra de 19.177 milions d’euros (i que el 2006, 2007 i 2008 serà amb tota seguretat molt superior).
Quan es calcula el dèficit fiscal de Catalunya, el que es fa és la diferència entre tots els impostos que paguen els ciutadans i empreses d’aquest territori i els serveis públics que reben, tant si són estatals com autonòmics o locals. Per tant, en el càlcul de la balança fiscal la inversió total que fa l’Estat a Catalunya ja es té en compte. Es absolutament incorrecte restar 4.000 milions als 19.000 milions! Si finalment hi ha un augment de la inversió de l’Estat a Catalunya, serà només aquest increment que reduiria el dèficit i no la inversió total, i a més només reduirà el dèficit en la mesura que aquest increment sigui més gran que l’augment dels impostos recaptats a Catalunya.
Per acabar, recordar al lector que pot trobar informació actualitzada sobre el finançament, les inversions de l’Estat a Catalunya i les balances fiscals al web de l’Observatori del Finançament de Catalunya (www.ofc.cat).
Elisenda Paluzie, professora d'Economia de la Universitat de Barcelona
La Maria Mercè Roca, de Sobirania i Progrés, a Sabadell Demà dijous 18 d'octubre la Plataforma Sobirania i Progrés participarà a un acte organitzat a Sabadell per la Plataforma pel Dret de Decidir titulat "El full de ruta per arribar al dret de decidir" on, per part de SiP, hi intervindrà l'escriptora Maria Mercè Roca. Els altres ponents seran Xavi Oca (CUP), l'Antoni Vives (Fundació Trias Fargas), en Pere Aragonès (JERC) i en Gerard Fernàndez (PDD). Cada ponent farà una breu exposició de 10 minuts sobre el tema i, passades les exposicions, s'obrirà un debat amb el públic que està previst que duri entre mitja hora i tres quarts. L'acte es durà a terme al Casal Pere Quart (La Rambla, 69), prop de l'estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, i començarà a les 19:30. Des de Sobirania i Progrés us animem a anar-hi i a participar activament del debat que s'hi durà a terme.
El fracàs de la fraternitat
L'èxit de la cultura catalana a Frankfurt ha provocat un esclat de fúria mal dissimulada en molts ambients intel·lectuals espanyols, el darrer dels quals un editorial, impagable de tan paranoic i ridícul com era, publicat ahir pel diari 'El País'. Ara, més enllà de l'anècdota, allò que ha quedat de manifest aquests dies ha estat un altre gran fracàs de la transició: trenta anys després, tot allò de la 'fraternitat dels pobles d'Espanya' se n'ha anat en orris. I val a dir que això significa que és Espanya, i no nosaltres, qui ha perdut una gran oportunitat. Potser la darrera.
El 1975 els independentistes eren quatre gats, literalment. Potser perquè molts no enteníem allò que de debò passava, però sobretot perquè l'oposició antifranquista havia posat pertot com a divisa secundària després del famós 'llibertat, amnistia i estatut d'autonomia', la fraternitat dels 'pobles d'Espanya', dels 'pobles ibèrics', dels 'pobles de l'estat' i tot de variants semblants. L'anàlisi que quasi tothom compartia era que l'opressió nacional era una conseqüència del franquisme i que, mort el règim, era possible imaginar un estat en què la convivència entre les nacions fos fraternal i diferent, sense subordinació ni oposició.
És cert que era sobretot des del nostre país que es posava l'èmfasi en això. Hi ha un miler d'anècdotes que expliquen que a Madrid no ho veien igual. En recorde una que conta Eliseu Climent: en el famós concert de Raimon a Madrid un dirigent de l'oposició clandestina li va dir amb desgana que ja ens donarien l'autonomia, als valencians... Encara eren en la clandestinitat, però ja es pensaven que eren ells qui havien de donar l'autonomia i que els altres hauríem d'estar-los agraïts!
El cas és que han passat trenta anys i, si deixem de banda la descentralització administrativa, no hem avançat gaire. Els espanyols s'irriten per cada pas endavant que fem, per cada acte de normalitat; molts tenim fins i tot la sensació que cada volta s'irriten més. I que s'irriten els espanyol de dreta i els espanyols d'esquerra. I que no hi ha res a fer.
La fraternitat és impossible, si l'altre no sap fer res sinó protestar, renegar i maleir. La fraternitat és cosa de dos; ha de ser cosa de dos, si vol ser. I de fraternals, entre ells no se'n veu ni un, ni mig, ni cap. Aquests dies a Frankfurt podrien haver-se alegrat, els espanyols, pel fet que una cultura 'espanyola' (fraternalment com a mínim) acaparés l'atenció de tot el món, que un escriptor 'espanyol' (fraternalment com a mínim) com és Quim Monzó triomfara amb el discurs inaugural, o que un altre escriptor 'espanyol' (fraternalment com a mínim) com és Jaume Cabré tinguera el llibre de la Fira, reconegut pels crítics alemanys. No solament no ho han fet, no solament no han expressat gens de satisfacció, sinó que ens han maltractat, ens han insultat, han fet pallassades com ara escriure una columna en turc, han manipulat els fets convertint una sola pregunta d'un sol periodista en una mena de clam contra el català, han amagat tot aspecte positius i han realçat fins a l'exageració qualsevol coseta que no acabara d'anar bé...
Sincerament, ells hi perden. Llegir els diaris nacionalistes espanyols (de Barcelona o de Madrid) ha estat aquests dies una lliçó. Als anys setanta molta gent va mirar de bastir un pont, molta gent des d'ací va creure que una altra Espanya era possible, però avui, i vist com les gasten, tot això és simplement una monumental pèrdua de temps. Ells no tenen gens de ganes ni de ser fraternals ni de ser amables, ni tan sols de ser educats, ni de res de res. I no sé si saben on ens van portant, però cada volta que ensenyen aquesta seua cara tan visceral, rabiosa i intolerant, també ens allunyen més d'una fraternitat que segurament ells mai no han ni acabat d'entendre. Ja s'ho faran.
Vicent Partal, director de Vilaweb
15.10.2007
Parlament de la Roser Gaitano a l'acte unitari de SiP i la PDD
(Entreu a l'article si voleu veure el vídeo del parlament)
Avui és un orgull estar aquí, a la Plaça del Rei (en tot cas, dels nostres reis), compartint aquest espai, aquesta convocatòria amb els companys i companyes de la PDD, que tant i tant treballen per a organitzar actes com el d'avui. Actes tan necessaris perquè vivim en temps certament difícils, tot i que alhora també esperançadors per al nostre país.
Difícils, perquè el fracàs de la reforma de l'Estatut ha deixat el panorama polític una mica remogut. El discurs catalanista fins ara hegemònic (l'autonomisme) està en aquests moments en una crisi bastant profunda que es tradueix en una desorientació generalitzada. Esperançadors, deia, perquè d'aquesta crisi de l'autonomisme fa que estigui sortint amb força una nova societat civil sobiranista, de la qual les nostres plataformes en son part.
Des de Sobirania i Progrés considerem que cal dotar d'unitat d'acció i de programa a aquest nou sobiranisme, unitat que esdevé encara més necessària si tenim en compte els atacs que està patint la llibertat d'expressió provinents d'un Estat espanyol que ha pres consciència del perill que aquest nou sobiranisme s'estengui com una taca d'oli dins la societat catalana.
Les represàlies per “injúries a la Corona” i demés delictes referents als símbols espanyols s'han d'entendre com un toc d'avís d'un Estat amb molt poca cultura democràtica cap aquells que volen qüestionar-ne les bases amb la simple força de les paraules i la protesta no-violenta.
Cal amb urgència articular aquest nou espai sobiranista per tal que sigui capaç de contestar eficaçment els embats de l'Estat i, també, per tal que la nostra causa sigui coneguda internacionalment.
Cal que el món sàpiga que existeix un Estat, l'espanyol, on criticar el cap d'Estat és motiu de delicte i on demanar la separació democràtica d'una part de l'Estat és criminalitzat i desestimat de manera visceral, sense diàleg ni arguments.
Des de Sobirania i Progrés considerem que, contra la raó de la força (espanyola), cal oposar la força de la raó (catalana), preferint participar d'una lluita quotidiana. La sobirania del nostre país no serà ja conquerida per herois ni per heroïnes, sinó per ciutadanes i ciutadans que anirant sumant-se al projecte sobiranista des de la normalitat democràtica, pràcticament des del més elemental sentit comú.
Ciutadans i ciutadanes com les que estem avui aquí.
Últimes entrades anticipades
Avui, demà i divendres fins al migdia, darreres hores per adquirir les entrades anticipades per al CAS'07. Tot està a punt per a la trobada independentista. I recordeu, el concert comença a les 20 h a l'Anex del Palau Sant Jordi.
ENS VEIEM AL CAS!
Sobirania i Progrés
La sorpresa de l'entrega dels premis, celebrada a l'auditori Enric Granados i acompanyada per l'orquestra Julià Carbonell, va ser que tres dels set premis que es repartien van ser catalogats com deserts.
Sobirania i Progrés
A més a més, aquesta nit en Joel Joan participa a l'Àgora, del Canal 33.
Sobirania i Progrés som arreu.
Salut,
Sobirania i Progrés
--------------------------------
El jugador explica clarament que la gran majoria de catalans, dels quals s'hi troba ell mateix, consideren que la seva vida seria millor si visquessin en una Catalunya lliure. Gabri explica que això no pot ser perquè Catalunya té l'economia que més creix dins d'Espanya i que representa el motor econòmic de l'Estat espanyol i per això "no ens deixen separar-nos".
També el jugador català va declarar que a Espanya es "matxaca" els jugadors catalans, que segons ell estan discriminats. "Si ets català, tant en la lliga com en la selecció espanyola, t'exigeixen el doble que a un altre, fins i tot, més que a un estranger". El jugador de Sallent explica que si un jugador català fa una errada en un partit "es converteix en cap de turc dels espanyolistes".
Respecte al futbol espanyol, el jugador creu que necessita un canvi de mentalitat. Els entrenadors són massa vells, i Gabri considera que s'haurien de renovar per d'altres de més joves. L'exemple és que el jugador català creu que Aragonés hauria de dimitir. Tant a la primera divisió com en la segona ,"està ple de velles glòries que porten més de trentaanys al món del futbol".
El jugador, un cop fora d'Espanya, sembla que s'hagi sentit per fi còmode. Ha explicat el que realment sent i que fins ara sembla que no podia expressar.
Informa: Directe!cat.
--------------------------------------
No us ho perdeu!
Salut!
Sobirania i Progrés
16.4.07
NOTÍCIES PLATAFORMA SOBIRANIA I PROGRÉS - 2
El concert començarà a les 20 h. En primer lloc actuarà la Troba Kung-Fú, seguit d'Els Pets i Obrint Pas. L'acte serà presentat per Joel Joan i comptarà amb una sorpresa final.
Ens veiem al CAS'07.
www.cas07.cat
Venda d'entrades al Servicaixa de La Caixa.
Sobirania i Progrés
--------------------------------------
16.04.2007
Hèctor López Bofill s'adjudica la primera edició d'El Temps de les Cireres
Hèctor López Bofill, membre promotor de Sobirania i Progrés, guanyador de la primera edició del premi El Temps de les Cireres
L'obra guanyadora és El Principi Satànic i s'emmarca en la primera edició del premi El Temps de les Cireres (Premi de Contes Vila de Seròs)
L'obra de l'escriptor i poeta Hèctor López Bofill ha guanyat la primera edició del premi El Temps de les Cireres (Premi de Contes Vila de Seròs). La recompensa a la millor obra del certamen són 4.000 euros i una escultura d'en Jordi Jové.
El jurat, format per Emili Bayo, Celina Alegre, Miquel de Palol, Ferran Sàez i Isabel-Clara Simó, va voler destacar la qualitat de les obres presentades, fet rellevant tenint en compte que el premi va dirigit a joves escriptors.
La cerimònia d’entrega al Monestir d’Avinganya va estar presidida per Joan Busqueta, director de la Fundació Pública de la Diputació de Lleida (l’Institut d’Estudis Ilerdencs), i Gabriel Pena, alcalde de Seròs. L’acte, on no van faltar les proclames de 'Visca la República Catalana!', va comptar amb la presència dels escriptors participants de la I Trobada d’Escriptors a l’Aiguabarreig, els quals van tenir l'oportunitat d’entrar en contacte amb l’entorn i debatre la relació entre literatura i Guerra Civil.
informa: directe!cat
www.directe.cat
--------------------------------------
directe!cat és aire fresc al panorama digital català. Nova gent, involucrada des de fa més de deu anys en diversos mitjans i projectes digitals, que han decidit unir esforços en aquest nou projecte que no vol deixar impassible ningú. Fa anys que el món mediàtic català es troba estancat i sense possibilitats de créixer. Amb la sociabilització els darrers anys d'Internet, s'ha obert un nou canal des d'on poder articular un projecte comunicatiu que dóna cabuda a uns mitjans digitals que poden i han de tractar la informació en clau catalana i catalanista.
És per tot això que directe!cat no vol ser un diari digital més, sinó que es proposa l'objectiu de no deixar d'innovar amb la voluntant de ser capdavanters en aquest àmbit, essent conscients que Catalunya necessita la innovació tecnològica per tirar endavant com a país. Per fer-ho, comptarem amb la col·laboració i la participació activa amb rellevants membres de la societat catalana des de diferents àrees, tals com la docència, el periodisme, la política, la literatura, el consum, l'economia o els esports, entre d'altres.
I per tal de coordinar tota aquesta estructura, hem decidit dividir la informació de la opinió. L'objectivitat de la subjectivitat. El directe de l'indirecte... i d'aquesta manera, directe!cat mostrarà el vessant informatiu, mentre que indirecte!cat recollirà les millors opinions a través de la primera xarxa de blocs de qualitat en català. Sempre tot lligat, veurem l'opinió a directe!cat i també tindrem els titulars informatius als blocs d'indirecte!cat.
directe!cat està format per un equip de gent al servei d'altra gent... Només esperem i desitgem que us sembli un projecte interessant!
Entra ara a: www.directe.cat
Sobirania i Progrés
--------------------------------------
I parlem de fer el ridícul després d’escoltar les declaracions de la catalana Carme Chacón, vicepresidenta del Congrés dels Diputats, a Madrid. Chacón, en una entrevista al programa Els Matins, de TV3, va gosar dir que aquests dies, des de Madrid, havia passat vergonya i “un cert ridícul de la meva terra”, en referència al fet que entre algunes forces parlamentàries, Esquerra i CiU, s’havia tractat i parlat, amb major o menor encert, de l’autodeterminació.
Carme Chacón, del PSC-PSOE, no parla de ridiculesa així com així. Chacón titlla el debat entorn del dret a l’autodeterminació de ridícul simplement per por. Per por que el dret a la sobirania del poble català es converteixi en un tema de debat, de tertúlies, de sobretaules i de discussió entre el jovent, els obrers, les persones jubilades i l'empresariat del nostre país. Per por que el discurs espanyolista dels socialistes catalans quedi en evidència davant les reclamacions justes i honestes dels independentistes catalans.
Si parlar sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya és fer el ridícul, endavant.
Si explicar les raons de la necessitat de tenir uns Països Catalans lliures és fer el ridícul, som-hi tots.
Si exposar la millora en benestar i infraestructures que comportaria la independència de Catalunya és fer el ridícul, fem-lo.
Si vetllar pels interessos econòmics i d’honrança dels ciutadans i ciutadanes del nostre país és fer el ridícul, visca doncs.
I per fer el ridícul, cal perdre la vergonya. Perdre la vergonya i ser conscients que tot allò que es digui i es faci per l’obtenció d’un referèndum sobre el dret a decidir intentarà ésser atacat des de tots els corrents espanyolistes, d’aquí i de fora, amb diversitat d’adjectius i catalogacions, com ara el de “ridícul”.
Que sigui pèssima, frívola i electoralista l’actuació d’Esquerra i de CiU entorn del plantejament d’un referèndum d’autodeterminació, no exclou sentir-se orgullós perquè sembla que, mica en mica, es trenca el tabú de la independència. Que els principals dirigents de les forces polítiques del Parlament hagin demostrat ser més botiflers que el pebre, no ha d’enderrocar les nostres il·lusions. Però avergonyir-se perquè es parla de les possibilitats sobiranistes de Catalunya no és res més que una mostra de la por que té el nacionalisme espanyol. Por de veure com el catalanisme s’emborratxa, es desinhibeix i perd la vergonya, la vergonya de ser una nació amb el seu respectiu estat.
--------------------------------------
Eduard Lladó
Segons el seu preàmbul, ”Esta llei és el primer pas en la recuperació del Dret foral valencià amb l’objectiu i intenció de poder desenrotllar en el futur un Codi de Dret foral valencià que englobe les distintes lleis sectorials que es promulguen”. I -encara que sembli impossible- tot això en el mateix any que commemorem els 300 anys de la supressió manu militari de les Constitucions valencianes (és a dir, del dret foral), després de la victòria borbònica a la batalla d’Almansa, amb la consegüent imposició del dret espanyol a l’antic Regne de València. Les giragonses de la història sovint semblen més inescrutables que els camins del Senyor.
Potser, però, el més interessant és que els dos grans partits espanyols han justificat la seva decisió, apel·lant a un concepte que fins fa poques setmanes era l’essència del mal, de la irracionalitat i del tribalisme. Encara que sembli impossible, el PP i el PSOE han fet seu el concepte de “drets històrics dels territoris forals”. El mateix concepte que recull la Constitució espanyola i que permet que les comunitats autònomes del País Basc i Navarra disposin del famós concert econòmic; però que -com és ben sabut- és del tot “inconstitucional i insolidari”, quan es planteja la possibilitat d’aplicar-lo a la comunitat autònoma de Catalunya.
Curiosament, sembla que aquesta mateixa Constitució garanteix la igualtat jurídica de tots els ciutadans i ciutadanes espanyols i, per tant, no estic segur de fins a quin punt una interpretació tan contradictòria de la llei ens hauria de permetre concloure que els espanyols tenen clar que els catalans no som ciutadans. O potser allò realment sorprenent -després de tantes evidències- és per què hi tants catalans que s’entesten a ser ciutadans d’un estat que els menysprea, i -en canvi- no volen pertànyer a un estat que sí que els voldria perquè seria realment el seu.
Tres-cents anys després, “lo mal que ve d’Almansa a tot lo món alcança” i d’aquella sembrada en continuen obtenint molts fruits. I, de fet, els hereus de Felip V continuen obsessionats a esquarterar els Països Catalans, per evitar que la nostra unitat posi fi a l’espoli i la ignomínia.
Albert Lamarca i Oriol Junqueras
- --------------------------------------
Hi ha una generació que vam començar a somiar la sobirania el 1986, al Camp Nou, quan en Lluís Llach va demostrar que n’hi havia molts que volien la llibertat dels mots i els sentiments. I que res no havia d’abaratir el somni. Alguns érem adolescents que, per edat, no teníem gaire presents les conseqüències del franquisme. Que vam créixer en català, sense la ràbia dels qui van plorar en Puig Antic, sense la pena dels qui van cantar d’amagat, sense l’angúnia dels qui van viure exiliats, sense la misèria dels qui van morir en la foscor d’una guerra… Adolescents que no vam estudiar la nostra història i que no vam tenir cap altra informació que les llàgrimes doloroses de records i enyors i basardes i por de les nostres famílies. Sovint famílies amb sentiments contraposats i amb desitjos profunds de silenci, de pau, d’oblit...
---------------------------------------
Oriol Junqueras és l’únic que demana obertament l’autodeterminació en el debat de l’Àgora de dilluns
'Autodeterminació, sí o no?' és el títol del debat de l’Àgora, en què va participar el professor d’Història Contemporània Oriol Junqueras. Ell va ser l’únic dels participants que realment va enfocar la tertúlia en aquest sentit, ja que els altres es van centrar més en la picabaralla política i en els elements tàctics de la proposta autodeterminista llançada per Esquerra la setmana passada. Compartien taula amb Junqueras, Francesc Marc-Àlvaro, periodista i escriptor; Anna Sallés, professora d’Història de la UAB; Xavier Marcé, economista i exdirector de l’Institut d’Indústries Culturals, i Joan Carles Girauta, escriptor, llicenciat en Dret i comentarista del programa La Linterna de la cadena Cope i columnista del diari electrònic Libertad digital.
Per a Marc-Àlvaro la manera com ha conclòs l’oferta d’Esquerra demostra que la política nacional actual no s’està fent seriosament i que la proposta estava feta sense “cap mena d’estratègia, perquè tothom n’ha sortit perjudicat: Esquerra, CiU, el govern tripartit, la figura del president Montilla, les institucions del país i el catalanisme en general”. D’aquesta manera deixava arraconat el debat sobre l’autodeterminació, ja que per a ell no es pot obrir aquest debat mentre s’està definint com es desplegarà l’Estatut tot just aprovat el 2006. Girauta va arribar a qualificar la via autodeterminista, en primer lloc, d’il·legal i, en segon lloc, “d’un electoralisme inquietant que ens torna a una situació d’inestabilitat” i que “situa al centre del debat polític català les essències, l’estèril debat identitari”.
“Que et reconeguin el dret a l’autodeterminació és una qüestió relativament trivial amb el fet que tu tinguis clar que el vulguis exercir, que el vulguis definir” va replicar Junqueras, qui va afegir que aquest moment es vàlid per iniciar aquesta via i va donar suport a la seva idea que la llei de pressupostos aprovada divendres passat al Parlament no aporta cap benefici substancial per a Catalunya, tot i el que està establert a l’Estatut. En canvi, la resta de convidats van apostar per esperar a saber com afectarà la sentència del Tribunal Constitucional l’Estatut del 2006.
Per a Junqueras, entre tots -polítics i societat civil- s’ha de debatre el dret a l’autodeterminació, perquè tots els que ara es queixen de les formes, el dia que aquestes siguin del tot institucionals, ningú no tingui cap dubte que l’autodeterminació és el camí a seguir”. Però de manera més immediata la seva proposta és, d’una banda, “que tots els partits polítics catalans s’asseguin a parlar de com s’afronta la sentència del Tribunal Constitucional i com es desplega el nou Estatut i, de l’altra, que la societat civil i tots els ciutadans també assumeixin la seva part de responsabilitat clamant als seus representants una solució”, perquè del grau d’autogovern en depèn també una millora en la seva qualitat de vida.
---------------------------------------
22 h. Canal 33. Àgora.
Sobirania i Progrés
---------------------------------------
A Anna Vegué, que treballava de forma exclusiva en aquest complex esportiu, on dirigia el centre de dietètica i nutrició i un programa de salut aquàtica, l'acomiadament l'ha agafat per sorpresa. En primer lloc, perquè a ella no li constava cap queixa formal i, en segon lloc, perquè assegura que, tot i que sí que prioritza sempre parlar en català, mai s'ha negat a canviar d'idioma si algun usuari "l'hi demana perquè no l'entén".
"Em constava una queixa no formal d'un senyor que es va enfadar perquè vaig atendre la seva dona en català mentre ella parlava castellà. Em van dir que l'home s'havia queixat i prou, però en cap moment es va parlar que la dona en qüestió no m'entengués, perquè sí que em va entendre", explica. Anna Vegué també recorda que l'any passat, en una taula rodona celebrada al Prat en què va participar com a representant del centre Sagnier, hi va haver un incident perquè ella es va negar a fer la conferència en castellà només perquè hi havia una dona que deia que no entenia el català: "Li vaig dir a la senyora que, si no entenia una cosa, jo l'hi explicaria, però la dona va decidir marxar", recorda.
Vegué va afirmar ahir que l'Ajuntament del Prat, al qual pertany el club que l'ha acomiadat, li ha assegurat que només li consten dues queixes no formals en contra d'ella. L'empresa reconeix que l'acomiadament és improcedent i li ofereix la màxima indemnització, però ella vol portar el cas als tribunals.
(Diari Avui. 28 de març de 2007)
--------------------------------------------
Després d'erigir-se com l’organització independentista amb més adherits dels països catalans, ara busca una nova fita. Mig milió de signatures per reclamar el traspàs de competència en matèria de convocatòria de referèndums a partir del Dret de Petició Col·lectiva. El repte és de tots. Catalunya és un país divers. Ric, per tant. Necessitarem convèncer, explicar-nos, per arribar a tothom: als que no ens coneixen i, fins i tot, a aquells que a priori no volen venir amb nosaltres. Caldrà sortir dels tòpics de les confrontacions gratuïtes. Tenim arguments més que suficients. Podem construir per nosaltres mateixos. I aquest és precisament el repte!
La normalitat, la sobirania passa per tots i cada un de nosaltres. No podem confiar només en alguns herois que ens defensen, hem de trobar-nos i treballar, com diu el professor Junqueras "Hem de ser els millors, hem de ser valents", siguem el millor que puguem, aprofitem la riquesa de la diferencia per fer de Catalunya un país més modern, més gran i més lliure. Lluís Companys va dir: "Per lluitar a lluitar per a altres ideals nobles hi ha molta gent, però Catalunya només ens té a nosaltres.."
Haurem de treballar perquè ells siguin nosaltres i junts siguem tots.
--------------------------------------------
Ara més que mai, ens cal projectar les aspiracions sindicals en clau reivindicativa i nacional, ja que només podrem avançar en benestar social i laboral, si prenem com a punt de partida la realitat catalana i si l’interlocutor final és el govern de Catalunya.
En les darreres tres dècades, hem associat la lluita obrera amb organitzacions d’àmbit estatal i sense cap sensibilitat sobiranista. Però tant les persones que ens declarem obertament independentistes com les que no se’n consideren, anhelem el mateix: un millor benestar a partir de condicions laborals dignes i un creixement sostingut i sostenible del nostre país. I la via per aconseguir-ho és l’alliberament nacional que ens dotarà d’un Estat propi, recaptador dels nostres impostos i gestor dels nostres recursos.
Actualment, la Intersindical-CSC és la cinquena força sindical a Catalunya. És un sindicat nacional, independent, democràtic i participatiu que lluita perquè Catalunya sigui reconeguda no només de fet, sinó també de dret, com a marc normal de relacions laborals, dins dels Països Catalans. De fet, és l’únic sindicat que contempla el camí de l’autodeterminació com a via per a l’alliberament nacional i la transformació social. I l’únic que aposta decididament per l’ús normalitzat de la llengua catalana en tots els àmbits, especialment el professional i laboral.
La Intersindical podria ser una veritable plataforma de lluita social per a Catalunya i, comptant amb l’acció unitària dels diferents sindicats, es podria millorar la defensa dels interessos col·lectius dels treballadors i treballadores dels Països Catalans.
Està clar, doncs, que la defensa dels drets de les classes treballadores catalanes està estretament imbricada amb el dinamisme de la nostra economia. Uns drets laborals i un dinamisme econòmic amenaçats simultàniament per la crisi que travessen sectors com el tèxtil o el de l’automoció. Una crisi que té les seves expressions més evidents en les deslocalitzacions i els tancaments empresarials.
Amb estructures sobiranistes que es vertebressin des dels diversos sectors de la societat serà seria la manera d’assolir l’objectiu ambiciós i humil alhora del benestar col·lectiu del nostre país.
Ara només ens cal convertir aquestes reflexions en un efecte dominó. I, ben aviat, comptarem amb moltes persones conscienciades d’allò que realment necessitem als Països Catalans.
--------------------------------------------
La defensa organitzada dels drets dels treballadors i treballadores és un signe clar de normalitat d'un país on s’han hagut de conjuminar les dinàmiques accelerades de producció econòmica i els drets laborals de les persones treballadores.
Casa nostra no és una excepció, però cal veure com les organitzacions sindicals defensen aquests drets, en quin marc territorial ho fan i quins índexs econòmics prenen de referència.
Els catalans i les catalanes que treballem i desitgem gaudir d’unes condicions laborals dignes hem d’exigir el nostre marc d’actuació i negociació. Per tant, no té sentit que, cada any, als Països Catalans ens apliquin l’augment de sou d’acord amb l’increment de l’IPC espanyol, quan l’augment que experimenta aquest índex al nostre país és superior al que té de mitjana a la resta de l’estat.
Cada dia ens adonem una mica més que estar lligats a Espanya és un mal negoci per als Països Catalans en tots els aspectes. Si no podem decidir qui ha de gestionar l’aeroport de la capital catalana, si no podem decidir les inversions urgents que necessiten les nostres línies ferroviàries mal gestionades per Renfe, si no podem decidir per on volem que passi –i si volem que passi!- la línia de molt alta tensió (
I qui en surt perjudicat només som els catalans i les catalanes.
L’actualitat sociopolítica, doncs, parla per si sola i, veient com som tractats des de Madrid, només calen dos minuts de reflexió per adonar-se que l’assoliment de les nostres reivindicacions passa per la via sobiranista.
Núria Clotet
--------------------------------------------
Dissabte al migdia, Sobirania i Progrés exposava el seu argumentari davant d'un centenar de persones que havien acudit a la taverna de Cal Macarró, a Calaf. El mateix dissabte, a les 20 h, més de 400 persones van omplir la sala del Museu de la Pell d'Igualada. Cal destacar que totes dues presentacions van comptar amb una notable presència juvenil, així com una participació activa del públic durant i després de l'acte.
A partir d'aquestes línies volem agrair l'afectuós allotjament de la gent de Calaf i Igualada. Moltíssimes gràcies. Seguim endavant!
Sobirania i Progrés
--------------------------------------------
És greu que, segons vaticinà Machado, una de les dues Espanyes ha de gelar el cor als espanyols. Malgrat tot, ells estan de sort, ja que, des de la proclamació del “Gran Memorial” del Comte-Duc d’Olivares, qualsevol tipus d’Espanya deixa el cor glaçat als catalans. Sempre ens topem amb la mateixa Espanya castellana, en tot moment, hostil al poble català.
Per comprovar el maltractament rebut podríem acudir a múltiples aspectes. Considerarem, però, únicament els resultats finals de l’Estatut de Núria, del de Sau i el del nounat “Estatuet”. Aquest últim, escandalosament ribotat, emmanillat a la sala d’espera del Tribunal Constitucional i condemnat a sortir-ne cadàver, si s’aplica el criteri dels membres que representen una de les Espanyes, o en coma permanent, si s’apliquen les tesis dels representants de l’altra.
I fa pena que a la Catalunya col·lapsada, econòmicament extorquida i moralment humiliada, encara hi hagi algú que esperi el suport de qui promet alegries amb voluntat de no complir-les o dels qui voten al Congrés l’aprovació d’un Estatut pansit amb ànim de no posar-lo en pràctica. I no cal dir res dels “no nacionalistes” sense cap més criteri moral en política que la unitat sagrada de la pàtria. De la seva pàtria.
Malgrat trobar-nos integrats en la Unió Europea i en plena democràcia, Catalunya sofreix una de les envestides més escandaloses cap a la nostra identitat nacional, la cultura i l’economia. Una bona part dels catalans se senten orfes. Orfes de polítics que, d’altra banda, no paren de posar-se el nom de Catalunya a la boca.
---------------------------------------
Totes dues presentacions comptaran amb Joel Joan, Oriol Junqueras i Hèctor López Bofill.
Continuem avançant.
Sobirania i Progrés
---------------------------------------
Si tenim en compte l’evolució de la societat catalana al llarg dels darrers 25 anys, les ofertes de lleure en català no han avançat de la mateixa manera que d’altres, com poden ser la implantació de la llengua en el sistema educatiu o bé la visualització de la necessitat de conèixer i utilitzar la nostra llengua en l’àmbit laboral i socioeconòmic.
El nostre país, però, gaudeix de bones eines per aconseguir que la cultura catalana sigui un producte de masses. Una d'elles és l’única diada centenària que hi ha a tot Europa que es basa en la tradició de regalar llibres i roses, la Diada de Sant Jordi.
Des del moviment cultural català tornem a prendre la responsabilitat que ens pertoca davant la necessitat de dotar d’eines la nostra cultura per fer-la una cultura de masses.
Per aquesta raó, i després de l’experiència dels dos anys anteriors amb el suport del teixit associatiu del país i una repercussió mediàtica important, proposem per al 27 d’abril de 2007, immediatament després de la Diada de Sant Jordi, un acte d’autoafirmació nacional i cultural, la celebració del Catalunya Acció Sonora '07 (CAS'07). Un macroconcert al Barcelona Teatre Musical amb Obrint Pas, Els Pets i La Troba Kung-Fú, per tal de repetir un acte multitudinari de la cultura i de la música catalanes, i consolidar-lo en una cita de referència per difondre i defensar una cultura nacional, de masses, moderna i plena.
www.cas07.cat
Fundació Cultura
---------------------------------------
Sobirania i Progrés va omplir dissabte la sala de l'antic Hospital de Santa Magdalena de Montblanc, amb més de 80 assistents, i diumenge el Centre Recreatiu La Unió a l'Aleixar, amb 120 persones. Les presentacions, organitzades per les delegacions territorials de la Conca de Barberà i el Baix Camp, van comptar amb la participació d'Oriol Junqueras i Ramon Carranza, que van destacar la importància que té la implicació de la societat civil en l'assoliment de la plena sobirania nacional. A més, van explicar les futures campanyes de recollida de signatures per a la convocatòria de consultes populars des de Catalunya, d'insubmissió fiscal i d'internacionalització del procés.
Jordi Vera
---------------------------------------
Tradicionalment l'economia internacional ha considerat les fronteres com un dada i no com el que són, és a dir, institucions creades per l'home i resultat de processos polítics i econòmics. Els autors trenquen amb aquesta tendència i analitzen la formació dels estats com a resultat d'un equilibri entre dues forces contraposades.
Per una banda, els estats grans poden aprofitar millor les economies d'escala, importants en la provisió d'alguns béns públics, com la defensa, i necessàries, quan existeixen barreres al comerç, en la producció dels béns privats. Per l'altra, però, la grandària comporta també uns costos derivats de l'heterogeneïtat. Per exemple, els ciutadans que han de compartir els béns públics són més nombrosos i més diversos i és més difícil que les polítiques públiques els satisfacin.
Els dictadors prefereixen estats més grans i centralitzats, perquè permeten obtenir els màxims impostos oferint el mínim de béns públics. Els processos de democratització sovint comporten secessions (la Unió Soviètica i Txecoslovàquia en són exemples). La globalització també afavoreix les independències: la mida del mercat nacional deixa de ser important (el mercat passa a ser el món) i, per tant, s'afebleix la força que afavoreix la unificació de territoris. Això explica, en part, que el 1945 hi hagués 74 estats sobirans al món i avui n'hi hagi 192. Podria ser Catalunya el 193?.
Elisenda Paluzie---------------------------------------
Els catalans i les catalanes, doncs, només podrem garantir el nostre creixement econòmic i la justícia social si assolim la nostra plena llibertat política. La independència és l'única garantia per a construir un país que valgui la pena de ser viscut. Un país econòmicament pròsper, socialment junt, ecològicament sostenible, culturalment ric i políticament lliure.
En moltes ocasions hem estat al capdavant de les grans revolucions que han conduït al món cap a
Gemma Cots i Oriol Junqueras
Dissbte 17 de març. Montblanc
19h. Sala gran de l'antic Hospital de Santa Magdalena
Diumenge 18 de març. L'Aleixar.
13h. Sala d'actes de la Societat Recreativa La Unió
Oriol Junqueras i Ramon Carranza exposaran el paper de Sobirania i Progrés com a plataforma integrada per membres de la societat civil catalana.
Sobirania i Progrés
---------------------------------------
Un grup de persones que ens movem dins l'àmbit de la societat civil mallorquina coincidim que el benestar de la nostra societat depèn de l'assoliment de la sobirania política plena dels Països Catalans. Sense integració, unitat i sobirania no podrem assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI. Coincidim que hem d'impulsar aquest projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari, i que s'ha de fer, també, des de l'àmbit i perspectiva de la pròpia societat civil amb idees i opinions que puguin ser recollides per les diferents organitzacions polítiques, socials, econòmiques i culturals o per l'opinió pública en general.
Des de la perspectiva de la pròpia societat civil mallorquina, el primer que hem de fer és exigir respecte i procurar que la política dels fets consumats deixi d'imposar-se a Mallorca i que la legalitat i la democràcia funcionin d'una manera escrupolosa. No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d'una manera radical i irreversible. Si es fa així estam davant d’una imposició en tota regla.
Tots nosaltres aspiram a un país més just, pròsper i sostenible i a un millor estat del benestar. El creixement econòmic, territorial i social equilibrats, la sanitat pública, l’educació, les infraestructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i un amb un finançament més just. Hem d’aconseguir transmetre que més sobirania és més progrés per a tots, i que prioritzar Mallorca és prioritzar el desenvolupament de totes les persones que hi viuen i hi treballen.
També volem donar suport a aquelles iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista dels Països Catalans. En aquests moments, és una anomalia que les forces polítiques que coincideixen en el fet que el 31 de desembre és la diada històrica que marca la nostra pertinença nacional no puguin anar juntes, o ser el bessó d’aliances més àmplies, per afrontar les properes convocatòries electorals. En aquest sentit entenem que la cooperació i la suma d'aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i feim una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt.
Ja és hora de tornar a emprendre amb il·lusió, força i coratge tota la feina que encara està per fer. Només des de la nostra unitat podem engrescar tots els mallorquins i totes les mallorquines a treballar sense fissures, conjuntament, amb determinació, empenta i bona disposició per a la consecució dels tan necessaris objectius en comú. Per tot això hem decidit sumar-nos a la iniciativa i manifest anomenat SOBIRANIA I PROGRÉS presentat en acte públic el passat 4 d'octubre del 2006 a Barcelona. Tothom és convidat a participar d'aquest projecte i a adherir-s'hi des de la nostra web:www.sobiraniaiprogrés.cat i a fer-nos arribar les seves idees, reflexions i projectes.
A la Crida per Mallorca ja s’hi ha adherit un nombrós grup de persones representatives de la societat de Mallorca, entre les quals hi ha Pilar Arnau, filòloga i traductora; Sebastià Frau, advocat; Jaume Santandreu, escriptor, capellà i activista social; Fanny Marí, soprano; Arnau Company, historiador; Llorenç Buades, sindicalista i coordinador d’Ixent; Josep Suàrez, activista social; Gabriel Bibiloni, lingüista; Joan Lladonet, pedagog; Magdalena Gonzàlez, promotora de l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans; Bartomeu Martí, activista cultural; Antoni Abad, advocat; Òscar Aguilera, politòleg; Antoni Artigues, professor d’universitat; Pere Morey, escriptor; Jaume Rado, professor i advocat; Pere Bueno, funcionari; Marta Balcell, treballadora social; Joan Lliteres, funcionari; Bernat Nadal, poeta; Joan Guasp, escriptor; Montserrat Alcaraz, llicenciada en filosofia; Pere i Manuel Martorell, músics.
Telèfon de contacte: Jaume Rado, 661 275 385
Doncs bé, seguint aquesta línia de fer memòria i nostàlgia de l’any que s’acaba, el 2006 s’ha erigit, des del punt de vista estrictament catalanista, en l’any del paradigma. El 2006 ha sigut el paradigma, el límit, el sostre i el fons que ens indica la necessitat urgent d’un canvi radical en la nostra manera d’organitzar-nos políticament i, per tant, de mirar la vida.
Caos en plena temporada estiuenca a l’aeroport del Prat. Augment de la reducció en inversió d’infraestructures al Principat. Aprovació institucional de la denominació “valencià” a la llengua que es parla al País Valencià, fet que potencia la secessió lingüística de la resta de la llengua comuna als Països Catalans. Despropòsit rere despropòsit en els combois prehistòrics dels trens de rodalies Renfe i en les xarxes ferroviaries d’Adif. Macroretallada de l’Estatut del 30-S, que va ser aprovat pel 90% dels representants del poble del Principat al Parlament de Catalunya. Increment de l’odi i la confrontació contra el poble català des de mitjans com El Mundo, Libertad Digital, la Cope o La Razón, entre molts d’altres. Pactes PP-PSOE (i PSC, PSM, PSV) per espanyolitzar els nous estatuts del País Valencià i les Illes Balears. Progressiva invasió consentida de la mirada regionalista i hispanocèntrica a les informacions dels mitjans de comunicació públics, fonamentalment TV3. Aprovació d’un Estatut que no suposa cap gran avenç en matèria sobiranista respecte del 1979 (llavors, només quatre anys després de la mort de Franco!). El bullying psicològic cap a la figura de Pepe Rubianes per satiritzar la realitat espanyola i catalana. L’entrada dels farsants de Ciutadans al Parlament per defensar i sostenir que el castellà es troba perseguit a Catalunya. Els èxits dels esportistes catalans, que han fent engrandir el palmarès dels altres quan podrien fer el propi amb el nostre. Els impediments per evitar que el català sigui llengua oficial a la Unió Europea. Les maniobres caciquistes i antidemocràtiques per negar la inclusió de les seleccions catalanes a organismes i competicions internacionals. La previsió del fracàs del català a Frankfurt per la manca d’entitats i institucions i partits que defensin que, lògicament, la literatura catalana és l’escrita en català. L’aparició d’estadístiques que ratifiquen la crisi del català a les aules escolars.
Doncs sí; això ha passat al llarg d’aquest últim any, al llarg d’aquest 2006. Segurament no hi hauria cap nació al món capaç d’acceptar, tolerar i suportar tots aquests atacs frontals contra el patrimoni, la història, la cultura, el deure i l’honor d’un poble. Segurament no hi hauria cap nació excepte una, la catalana. Però el pitjor és que no és només un any puntual, sinó que ja en van 292. Per tant, potser que ens replantegem el nostre rumb, perquè el masoquisme no és, precisament, la millor virtut de la humanitat.
Doncs sí, tot això i més ha passat durant el 2006. Sense cap mena de dubte, doncs, el 2006 constitueix l’any paradigmàtic de la necessitat i la obligació d’un canvi. Per això, no és estrany que una plataforma com Sobirania i Progrés, que busca promoure la plena llibertat dels Països Catalans, hagi aparegut durant l’any paradigmàtic, durant el 2006. Com que el progrés passa necessàriament per la sobirania, esperem que aquest 2007 siguem, entre tots, (una mica més) sobirans.
Eduard Lladó
Hem de creure que, més enllà del dictamen que el govern ha encarregat per veure si el decret ingereix les competències catalanes, la Generalitat defensarà amb les dents el model educatiu català d’immersió lingüística, que és un model avalat pel Tribunal Constitucional i el Consell d’Europa, i que garanteix la competència dels alumnes en les dues llengües oficials. Però el fet és que altre cop la llengua catalana es veu amenaçada, qüestionada i es menteix cínicament i injustament sobre la seva salut i la seva presència: la crua realitat, tots ho sabem, és justament la contrària: el castellà, si més no a secundària, és la llengua habitual dels patis de les escoles, perquè, segons un informe recent, els joves reprodueixen les pautes i els usos lingüistes de la societat: és a dir, els catalanoparlants canvien de llengua i els castellanoparlants, no.
Per això la Plataforma Sobirania i Progrés treballa des de la societat civil per sumar moltes voluntats i poder portar endavant el nostre projecte d’una Catalunya sobirana. Espanya ens demostra dia a dia que la independència és vital per al nostre país. No sigui que, esperant amb prudència, acabem per fer tard.
La normalitat de l’acceptació s’insereix en la de la democràcia, que permet un debat polític i social obert i sense escarafalls, sense presagis funestos que al·leguen el final del Canadà o de la famosa “caixa única” de la Seguretat Social – concepte superat fa anys – o de la mateixa democràcia.
Espectadors del procés seguit al Quebec no podem evitar un cert sentiment d’enveja en comparar-lo amb el ressò i tractament mediàtic i polític de la simple inclusió de la paraula “nació” al nonat Estatut aprovat pel Parlament. El mateix passa quan pensem en la sortida que un dividit Parlament espanyol va donar a la voluntat exposada pels que representen, democràticament, quasi el 85% de Catalunya.
La societat formada pels ciutadans demana estats que els tinguin com a prioritat, que entenguin des de la proximitat la seva realitat i dificultats; aquesta demanda condueix, en algunes circumstancies, a la independència.
El Quebec, Montenegro, probablement Escòcia, com a exemples ben propers, són mostres materials que els processos d’independència es desenvolupen en països com el nostre; que són un fenomen normal i producte d'evolucions pacífiques i amb objectius plenament democràtics. Tan sols des de posicions monolítiques, interessades o manipuladores es pot considerar acceptable la desacreditació del dret a decidir dels pobles.
Ramon Carranza
A Catalunya, durant els anys 80, l’ensenyament secundari públic era una garantia de progressió i d’igualtat social. Era un exemple de justícia social, que contribuïa a la promoció de tots els joves, sense tenir en compte el poder adquisitiu de les seves famílies. L’estat del benestar en essència, creant oportunitats.
Des de fa uns anys, aquesta funció l’estan agafant les escoles privades, deixant en darrera aquells anys d’igualtat. Ara, per tant, cal estar alerta i reivindicar un gir, per no allunyar-nos d’aquella societat del benestar, on tothom tenia igualtat d’oportunitats i de promoció per assolir les fites personals. L’educació, tant per al Brasil com per a Catalunya, és una de les sortides per avançar cap a una millor societat, més pròspera i justa.
Jordi Vera Garcia
L’Antàrtida, el continent blanc, és un exemple clar d’estructura uniforme gairebé perfecta: infinites unitats de volum glaçades, formes de vida singulars i repetides, monotonia del paisatge... Tanmateix, a quatre mil metres de profunditat del subsòl, en una àrea que representa un percentatge minúscul, hi reposen dos-cents quilòmetres de longitud de l’aigua més pura i antiga del planeta. Un espai natural inigualable compartit per gran varietat d’espècies fins ara desconegudes. Es tracta del llac Vostok, l’equilibri del qual pot veure’s alterat si, definitivament, els científics decideixen perforar la superfície, ja que amb aquesta mesura en desnaturalitzarien l’harmonia i les formes de vida desapareixerien.
Els Països Catalans i l’Antàrtida, què poden tenir en comú? Doncs segurament res de res. Permeteu-me, de totes maneres, que a partir de l’al·legoria romàntica del Vostok argumenti la necessitat de vetllar per la zona rural des de les institucions. I és que aquesta part del territori (la zona rural) pateix un dèficit d’alta cultura que frena el correcte desenvolupament de les persones i dels pobles. En part, és conseqüència de l’estroncament cultural i lingüístic que va suposar la guerra civil i la postguerra. Però també és el resultat del desinterès i la deixadesa dels governs democràtics posteriors, que ben poc han fet per posar-hi remei, tret de confondre cultura amb folklore i apostar desmesuradament per situar les grans ciutats com a referents culturals del país.
Malgrat tot, és en les zones més despoblades on rau, encara, la nostra essència, la nostra manera de ser, l’origen de la nostra cultura. Seria bo, doncs, reflexionar-hi i, d’entrada, buscar pal·liatius perquè l’entorn rural avanci i no es limiti al jardí espiritual de centenars de catalanes i catalans que busquen el repòs -més que justificat- d’una vida accelerada. Cal que el territori sigui dotat d’eines i espais adequats als nostres temps i al seu entorn per activar les condicions intel·lectuals dels seus habitants, i evitar, d’aquesta manera, que l’essència de la cultura es desnaturalitzi o fins i tot desaparegui. Aquest plantejament no és en detriment de l’oferta cultural de les grans ciutats, ans al contrari, és la base d’una indústria cultural catalana que faci, alhora, cultura de país, de poble i de carrer sense complexos.
Preservar i donar a conèixer el Vostok transformarà l’Antàrtida. Preservar i activar el territori és vital per donar el pas definitiu cap a la independència.
Gabriel Pena i Ballesté.
El 25 de novembre és el DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE i, per això, darrerament els mitjans ens recorden les dones mortes a mans d’aquells que més les havien d’haver estimat: les seves parelles. Ens sentim colpits per la ràbia i la impotència i ho condemnem: “És esgarrifós! i, malgrat tot, ja no hi ha res a fer”... o sí?
Som sensibles i estem sensibilitzats però... i elles? Les dones que estan patint violència, física o psíquica, a casa o a fora, que es troben desprotegides, fins i tot quan les seves parelles tenen una ordre d’allunyament, aquestes dones, com s’estan sentint aquests dies? Us ho diré: senten aquestes històries angoixants i s’hi identifiquen, i les envaeix la sensació que el malson només pot acabar el dia que sigui la seva mort la que encongeixi el cor de l’audiència.
Cal demostrar que les coses poden canviar. Que és possible sortir d’aquest cercle de violència. Que no serà fàcil, que serà dur i llarg. Però que no estem soles. Que hi ha ajudes. Que les que també hem passat pel mateix ens podem donar suport entre nosaltres, i comprensió, i companyia, i solucions. Perquè no estem soles. Perquè la societat no vol acceptar, de cap de les maneres, cap mena de violència. I perquè la violència de gènere afecta tothom. És cosa de tothom. Tothom està implicat en aquest problema social que passa davant dels nostres ulls i que poques vegades sabem veure. Som moltes. Existim. Tenim dret a viure i ho aconseguirem.
Marta Sugranyes i Maria Rosa Nogales
És ara o maiSom una nació. Som una nació, no només perquè ho digués el Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 o les set-centes mil persones que van sortir al carrer el 18 de febrer d’enguany, o per la història, la llengua, o la cultura que tenim. Som una nació, sobretot, perquè volem ser-ho.
La nostra nació pertany a un estat, l’Estat espanyol. Però és clar que aquest estat no representa la nació catalana. Ni ho farà mai. Per què hauria de voler potenciar una nació que mai no ha reconegut com a pròpia; és més, que s'ha dedicat a ofegar sistemàticament des del 1708?
Perquè senzillament l’Estat espanyol no s’ha identificat mai amb nosaltres ni amb la nostra llengua, sinó tot al contrari. Encara avui en dia hem de veure com els Sr. José Borrell ens nega l’oportunitat que el català sigui una mica més normal dins la Unió Europea. O com estan impugnats en el Tribunal Constitucional tots els articles de l’Estatut que fan referència a l'espai radioelèctric i a l'ús de la llengua catalana en els mitjans. No fos cas que construíssim un espai de comunicació nacional.
L’Estat espanyol només es reconeix a si mateix amb una llengua i una nació. I no és la nostra. Però, llavors, per què diuen que ens estimen tant si no som allò que ells voldrien que fóssim? No vull ser mal pensat, però jo diria que pels diners. O sigui per la pasta. Per la pasta i per la costa. O per les dues coses. Per fer pasta a les nostres costes.
Necessitem un estat que defensi la nostra nació com qualsevol estat del món. Que vetlli per la nostra llengua. Que es preocupi pel nostre idioma i que sense complexos el faci únic idioma oficial en tot el territori. Perquè tots sabem que el bilingüisme és la fi de la llengua més feble. Perquè quan dues llengües conviuen el desenllaç és fatal per a la llengua minoritària. Qualsevol científic sap que les llengües només sobreviuen si són absolutament necessàries en el seu país. Necessitem un estat que ens ajudi a projectar-nos al món com el que som i volem ser; catalans. Un estat que vetlli per les nostres seleccions i les potenciï. Un estat que respecti les decisions del nostre parlament. Però sobretot necessitem un estat que solucioni els nostres problemes. Els problemes dels ciutadans. Un estat que es faci càrrec de la precarietat del sistema educatiu català o de la nostra sanitat. Que aporti solucions a la immigració. Un estat que posi l’aeroport del Prat entre els millors del món. Un estat que faci millors carreteres i més barates. Un estat que ens comuniqui amb el món amb una bona xarxa de trens d’alta velocitat. És a dir, un estat que ens llenci amb força cap al futur i ens ofereixi progrés per a tots.
Ho sento per tots aquells que pensen que els sobiranistes només ens preocupem per debats identitaris i de banderes i no pas pels problemes reals de la gent. És tot al contrari. Precisament pensant en "la gent" els catalans ens mereixem un altre tracte.
Encara que a la web es digui sobiraniaiprogres.cat, aquesta plataforma vol estar formada per "progres" i per "carques". Per gent de dretes, de centre i d’esquerres. Per heterosexuals i homosexuals, per rossos i morenos, per catòlics, jueus i islàmics. Perquè, per diferents que siguin les nostres creences i opcions polítiques, tots tenim en comú un mateix objectiu: la sobirania dels Països Catalans. Per això demanem a tots aquells politics sobiranistes que militen a qualsevol dels partits del nostre país; des d'òbviament Esquerra, passant per Iniciativa, el PSC, CiU, i fins i tot del PP, que facin un pas endavant i deixin de ser independentistes en la intimitat i ho defensin públicament. Perquè ells i només ells tenen la responsabilitat de liderar aquest país. Perquè ara ja no hi ha excuses. Perquè la por e l’Espanya reaccionària i d'algun general de l’exèrcit ja no és acceptable al s.XXI i en una Europa democràtica. És ara o mai. Perquè mai el temps no havia anat tan de pressa. Perquè l’espanyolització dels Països Catalans és imparable. A penes tenim diaris i revistes. Ni cinema ni esportistes que ens representin.
Perquè la nostra existència no exclou cap altra realitat nacional. Ni tan sols la retalla. Espanya té molt clares les seves fronteres, i si no que li ho preguntin a la Sra. Esperanza Aguirre. No només va ser un lapsus quan va dir que Gas Natural no era una empresa de la seva nació, tenia raó.
Imagineu aquella alba del 15 d’octubre de 1940, quan el president Lluís Companys va sortir pel portaló del Castell de Montjuïc, arrossegant els peus. Probablement, l’havien torturat. Per darrera vegada, veia la capital del seu país. Del país que havia presidit, que havia volgut salvar, que havia fet tot el possible per salvar. Un país envaït per un exèrcit que, arreu de l'Estat espanyol –també a Melilla, a Galícia, al País Basc o a les Canàries– s’havia autoanomenat Ejército Nacional; fins que, en entrar al Principat de Catalunya, va passar a designar-se en els seus propis documents com a Ejército de Ocupación. Un exèrcit que quan va entrar al primer poble del Principat –la Pobla de Massaluca– va reunir els seus habitants a la plaça de la Vila, i va començar el seu discurs dient: "Catalanes, no sois dignos del Sol que os alumbra". Un exèrcit amb un general com Solchaga que, en veure per primera vegada Barcelona des de dalt del Tibidabo, va exclamar: "¡Dios mío!¿Quién ha permitido esto? ¡Tantos rojos juntos!" Aquest era l’exèrcit que estava a punt d’afusellar el president. Ell, que durant la guerra havia salvat la vida a alguns dels membres del tribunal que ara l’havien condemnat.La generació dels nostres avis va fer realitat els versos d’Espriu: "Van viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, per ensenyar-nos el recte camí d’accés al ple domini de la terra. I ens van demanar fidelitat. Que ens mantinguéssim fidels al servei del poble".
Nosaltres hem de saber recollir el testimoni de la lluita del president i recordar en cada repte, per minúscul que aquest sigui, que ell va morir per Catalunya, esperant que Catalunya no morís amb ell. Ens correspon donar sentit a aquell compromís genuí, a aquell amor al futur. Hem de ser, com diu J.S. Papasseit, "l’escamot del soldats de la llibertat, dels qui mai no reculen, i sols un bes els pot fer presoners, l’escamot dels que trenquen les reixes, i res els pot fer caure sinó un altre bes; l’escamot dels soldats d’avantguarda, perquè el primer bes se’ns doni els primers”. Ara, més que mai, és precís saber, és necessari recordar, és vital actuar.
Víctor Albadalejo i Oriol Junqueras (Sobirania i Progrés)
Malgrat que la majoria de partits polítics apostin per consagrar la dependència i foragitar el sobiranisme de les institucions, aquest cop hauran de comptar amb una societat civil que està disposada a denunciar tot acte de servilisme i de cofoisme.Una organització com Sobirania i Progrés, amb milers de persones mobilitzades, no permetrà cap renúncia en la defensa dels drets nacionals i democràtics, i es prepara per exercir una pressió constant amb l’objectiu de reclamar la competència en matèria de referèndums que permeti organitzar, a curt termini, una consulta popular sobre la independència de Catalunya.
Bona nit!D'entrada voldria confessar-vos que em sento una mica desbordat per aquest escenari i per la presència de tots vosaltres, però també estic eufòric. Estic eufòric perquè vosaltres sou l’orgull i l’esperança de la pàtria! A vegades, els dic als meus alumnes: sou l’orgull perquè sou l’esperança i sou l’esperança perquè un dia en sereu l’orgull, perquè un dia sabreu ocupar el vostre lloc entre els valents, perquè, com va demanar el president Francesc Macià, sabreu fer-vos dignes de Catalunya, cadascú al seu lloc i Catalunya al cor de tots! Però, per a conseguir-ho, caldrà que sigueu els millors, els millors en tot, valents i prudents, orgullosos i modestos, constants i divertits, rigorosos i amables! Potser penseu que això no serà pas fàcil, però, si fos fàcil, ho demanaria a qualsevol i no a vosaltres, que sou "l’orgull i l’esperança de la pàtria", a vosaltres que, en paraules de Joan Salvat Papasseit, "formeu l’escamot dels soldats de la llibertat que sols un bes pot fer presoner", que "formeu l’escamot dels que trenquen les reixes i res no pot fer caure si no un altre bes", que "formeu l’escamot dels soldats de vanguarda, per a què el primer bes us sigui donat als primers".
Fa quasi 300 anys, l’11 de setembre de 1714, després de 10 anys de guerra, de 13 mesos de setge, de 30.000 bombes llançades per 40.000 soldats sobre una ciutat de 35.000 habitants, quan més de 25.000 soldats de les columnes d’assalt enemigues s’escampaven per l’entremat urbà i col·locaven els seus canons sobre els llenços de muralla que encara s’aguantaven drets, les autoritats polítiques del vostre país van redactar la seva darrera crida. En realitat, no anava dirigida als defensors de la ciutat, sinó a vosaltres, a tots vosaltres, a cadascú de vosaltres, perquè sabéssiu que havien defensat a ultrança les llibertats de la pàtria!
A vosaltres us correspon honorar la seva memòria, donar sentit al seu sacrifici, recollir el testimoni de la seva lluita! Per aquesta raó, ens reunim avui aquí per presentar la Plataforma Sobirania i Progrés, per iniciar el camí cap a un referèndum d’autodeterminació, per anteposar un estudi sobre un projecte de desobediència fiscal i per internacionalitzar el nostre afany per la llibertat i la justicia! El nostre triomf no està pas tan lluny com alguns podrien pensar. En aquest moment, al Parlament de Catalunya, hi ha almenys 23 diputats independentistes. Segurament uns quanta més, com a mínim 23. Doncs bé, si els votants de cada un d’ells convencen dues persones més, només dues més, en un any o dos, o deu, en tot cas, tan sols dues persones més, aleshores, en lloc de 23 diputats, n’hi haurà 69! I, a més de ser un número simpàtic, 69 és un diputat més que la majoria absolut. I, quan siguin majoria absoluta, hauran de tenir clar que la independència no es demana. Es proclama i es defensa!!!
Constatat el fracàs d'integració de Catalunya en una Espanya federal i pluranacional, només resta la via d'assolir la completa independència i la construcció d'un estat propi. Espanya ha demostrat la seva incapacitat per reconèixer la nació catalana en peu d'igualtat i per assumir-la com a realitat diferenciada. Només ens resta, doncs, recórrer als instruments del dret internacional o reclamar la transferència de la competència de convocatòria de referèndums via 150.2 CE per materialitzar el dret a decidir. Tanmateix, la previsible resistència espanyola a admetre aquests drets democràtics bàsics poden forçar a una estratègia de ruptura amb el sistema constitucional vigent, cosa que tampoc no hauria de ser cap tabú, perquè la construcció d'un nou estat gairebé sempre ha suposat la ruptura amb el sistema constitucional de l'estat que l'englobava per fundar un nou ordre polític.En qualsevol cas, un gest d'aquesta envergadura necessitarà la unió dels ciutadans entorn de l'objectiu comú (la plena sobirania del país) que aquesta associació vol contribuir a fomentar. Diuen que la societat està cansada després de les convulsions de l'Estatut. Però només estan cansats els poders que fan negoci amb la dependència, els que volen que no tremoli res. Nosaltres, en canvi, estem més disposats que mai a fer tot el possible per portar Catalunya a la plena llibertat. Si ens organitzem i ens unim aconseguirem el nostre objectiu, 10.000 persones organitzades poden més que un milió, nosaltres estem disposats a crear aquest poder que sempre és inherent a les persones quan, plegades, decideixen acabar d'una vegada amb una situació injusta.
Aleshores com ara, obsessionat per perpetuar-se, el “Poder” sempre intenta ridiculitzar aquells que estimen la veritat i la llibertat, presentant-los com uns bufons ingenus. I, tal vegada per aquesta raó, les nostres millors armes són l’humor, la ironia i la complicitat del somriure.
Aleshores com ara, l’estupidesa posseeix tot allò que és “vell” i decadent. Les velles formes de poder, aquells que sempre han manat... aquells que ens diuen que tot és com havia de ser, que res pot ser de cap altre manera, que no hi ha res per canviar...
De res serveixen les velles institucions si no les podem fiscalitzar lliurement amb la nostra consciència.
I, davant de tanta estupidesa conformista i autocomplaent, nosaltres ens neguem a rendir-nos. No pensem renunciar a l’esforç de treballar pels nostres somnis de justícia i llibertat. Nosaltres no oblidem que l’esforç davant les dificultats és, probablement, l’únic valor moral objectivable. I nosaltres objectivarem els nostres valors morals!
I, quan nosaltres parlem de moral, de justícia i de llibertat, els vells poderosos ens qualifiquen d’ingenus. Doncs bé, enfront de la seva estupidesa mandrosa i covarda, nosaltres estem disposats a reivindicar amb orgull la nostra ingenuïtat.
Ingenuïtat deriva d’ingenu, una paraula composta de la preposició in i del substantiu genuus, genui (i del verb genero, generas, generavi, generatum, generare). Literalment, ingenu significava nascut en el propi país, fill d’un pare cert i legítim. És a dir, fill d’un home lliure. En altres paraules, aquell en qui la llibertat és congènita i natural.
En un sentit figurat, ingenu significa tot allò digne d’un home lliure. I, en aquest sentit, comportava noblesa, generositat, veracitat i sinceritat.
Nosaltres –com Erasme- reivindiquem el passat per construir el futur. Reneguem d’aquest món d’aparences hipòcrites que ens pretenen imposar. Tornarem sobre les nostres passes cap a aquell punt de la història on es va pervertir el veritable sentit de la cultura... de la justícia i de la llibertat. La Història serà el motor del nostre futur. Encara que ens ho repeteixin fins a l’infinit, mai acceptarem les velles mentides. Nosaltres lluitarem per a què els nostres avis tinguin les pensions que es mereixen i que s’han guanyat sobradament. Nosaltres ens esforçarem per garantir la igualtat i la qualitat de les oportunitats dels nostres joves en el sistema educatiu públic i en el mercat de l’habitatge. Nosaltres treballarem per exercir el nostre dret a decidir.
Oriol Junqueras
Aquest any han passat moltes coses, aquí i a fora. Les d’aquí, tots les sabem; de les de fora, em quedo amb Montenegro. Jo vaig conèixer les ambicions d’independència de Montenegro, fa anys, gràcies a l’escriptor Rex Stout, el creador del personatge Nero Wolfe. Wolfe és un investigador montenegrí arrelat a Nova York, bon vivant, obès, que no surt mai del seu àtic fins que, en una de les novel·les, trenca la seva reclusió per tornar al seu país, on els montenegrins conspiren contra el dictador Tito. La literatura, ja se sap, és plena de desitjos i de somnis i la ficció amaga anhels molts íntims...! Rex Stout és mort i no ha pogut veure que Montenegro ara és un estat sobirà; llàstima! Però jo m’emmirallo amb enveja en tots els creadors de Montenegro, mentre treballo i espero el dia que Catalunya serà també un país independent. Llavors tot semblarà igual però tot serà profundament diferent. Per exemple, la llengua. La sobirania portarà normalitat a la nostra llengua. I la necessitem normal perquè pugui respirar i se salvi. La normalitat traurà al català la càrrega política i ideològica que ara té, i que li pesa, i serà, finalment, simplement, una llengua nacional. Una llengua que se sentirà protegida per la seva nació, que la representarà en exclusivitat. L’estat, el nostre estat, tindrà amb el català una complicitat total, única, absoluta, i el defensarà com les mares defensen els fills, amb convenciment i força.
I així, amb la pervivència de la llengua assegurada, la literatura farà amb naturalitat el camí que ha de fer. Ja no caldrà explicar –justificar a vegades- per què escrivim en català: el català serà la llengua de la tradició i del futur, i no caldrà, per fi, fer-la servir per afirmar ni reivindicar; només fer-la servir per expressar-nos, comunicar-nos i crear, que és per al que serveixen les llengües normals.
I arreglat això, la cultura s’expandirà, els creadors treballaran lliurement buscant l’excel·lència, sense entrebancs ni humiliacions. Perquè un estat sobirà permetrà que els creadors d’aquí –poetes, ballarins, actrius, pintores, cineastes, dramaturgs- siguem vistos, aquí i a fora, com el que realment som: creadors catalans, i totes les nostres obres passaran a ser considerades, amb naturalitat també, com el que són: produccions catalanes. Per tant, la sobirania portarà també, indestriablement, el prestigi dels nostres creadors perquè seran bons i seran nostres i la seva potència creadora projectarà el nostre país arreu del món.
En fi, tot això i moltes coses més, evidentment, seran quan la majoria de la societat catalana entengui que només la sobirania ens portarà el progrés que necessitem i ens mereixem. Tot això quan la majoria ho entengui i, com diem a casa meva, ens traguem tots la son de les orelles. Gràcies.
--------------------------------------------
Vivim en un país curiós. Un país on, com diu Josep Pla, el paisatge és l'única cosa que no falla mai, tot i que avui el posem prou a prova... un país amb una llengua pròpia i moltíssimes particularitats més que el conformen i el fan país. Virtuts i defectes.
Però, és precisament la llengua una de les coses que acostumen a fallar. No la llengua, sinó el seu ús. No l’instrument, sinó l’usuari. La normalitat és un estadi, al meu entendre, encara llunyà. Com demanar la lluna.
Avui encara ens hem d’explicar per poder parlar la nostra llengua. Encara no hem assolit la quotidianitat en català, ni l’ús normal en molts àmbits diferents. Avui, arreu, molta gent encara no sap que aquí parlem català. Que estimem, sentim i somiem en català. Que no és una broma. Que som així.
Certament un país curiós.
I malgrat tot sembla que demanem la lluna...
Continuen les agressions.
Volem viure en català. Volem respecte. Volem reconeixement a Europa...
Diu el poeta que tot és possible i està tot per fer.
La lluna és possible.
Demanem, doncs, la lluna, també la de València. La dels Països Catalans. La nostra lluna.
El coneixement de la llengua pròpia és la millor manera d’entendre el seu poble.
Marcel Ludevid i Sanmartí
Però no ens enganyem. Aquests polítics pensen que gestionar un país correctament és fer eficaç i eficient la burocràcia existent, sense qüestionar-ne els fonaments. És a dir, confonen la gestió amb la continuïtat del sistema preestablert. I d’aquesta manera, però, deixen per resoldre la majoria dels problemes del nostre país. Per exemple, com evitarem que els nostres ajuntaments depenguin de l’especulació del sòl per tirar endavant les seves finances? No n’hi ha prou amb una bona gestió per part dels regidors i regidores que formin part del consistori local. Cal un replantejament del finançament dels ajuntaments i de com aquests s’han de relacionar amb l’Estat i els diferents agents econòmics des d’una nova concepció.
Per fer possible una reflexió tan complexa com aquesta cal una política econòmica creativa. Algú pot negar la creativitat de què va fer gala l’economista britànic John Maynard Keynes, amb les seves teories sobre com l’Estat ha d’intervenir en cas d’estancament econòmic? El seu llibre Teoria general de la desocupació, l’interès i el diner va ser una alenada d’aire fresc en el pensament econòmic del món capitalista dels anys trenta. Va contribuir a la definició de l’estat del benestar i a la recuperació econòmica dels Estats Units després del crac borsari del 1929 i de la Gran Depressió. Doncs bé, Keynes va demostrar ser tot un filòsof en el camp de l’economia.
Actualment, la filosofia aplicada a la política no és ben vista bàsicament per dues raons. La primera és que per filosofar cal fer-se preguntes. Cal qüestionar els dogmes. Cal posar en dubte que el neoliberalisme sigui l’únic model econòmic possible.
La segona raó és que filosofar en política ens obliga a pensar. Com volem que sigui el nostre país a llarg termini? Quines dificultats haurem d’afrontar? Com les podrem superar? Malauradament, la majoria de polítics pensen en porcions de quatre anys. És potser per tot plegat que els votants estan desencisats de la política quan la tecnocràcia és omnipresent.
Jordi Fornieles
...i els catalans els hem vist passar.
I a la resta d'Europa, el mateix. Varen esdevenir sobirans, Finlàndia, Islàndia, Noruega, Croàcia, Macedònia... i, ara fa poc, Montenegro. Totes aquestes nacions participen en les deliberacions de l'ONU. I bé que fan...
... i els catalans els hem vist passar.
És un miracle? És un escàndol? O és simplement el resultat -lògic i legítim- de l'avenç de la democràcia, de la presa de poder i de responsabilitat -de mans de règims autoritaris, d'imperis colonials- per part de pobles forjats al llarg de segles, i que han tingut prou autoestima per aspirar a la sobirania?
Cal deixar de ser a la mercè (sempre en minoria) dels vaivens, dels antulls, dels humors, i de vegades dels insults, dels dirigents dels partits estatals, d'haver de somiar sempre en alguna escletxa conjuntural -sempre fugaç- a la política madrilenya.
Se'ns diu amb insistència, perquè arribi bé el missatge a les nostres orelles, que en el món actual la independència és una entelèquia. És cert que els governs estan més condicionats que abans, que han de respectar els drets humans, que veuen impotents com les multinacionals treuen les fàbriques del seu país. Però no fotem, senyors: cap d'aquests que parlen d'entelèquies no permetria que els seus representants polítics deixessin de participar en el Consell de la Unió, o que la seva llengua deixés de poder-s'hi utilitzar. És la sobirania dels catalans el que critiquen, no pas la del seu Estat! Per a ells, el nostre sentiment és "nacionalista" (ecs! irracional, amenaçador, agressiu), mentre que el seu és "patriòtic": (oh! sa, natural, engrescador)!
Se'ns diu que és impossible aconseguir la sobirania... com deien abans, també, als estonians, als montenegrins, als finesos.
Se'ns diu que qui aspira a la sobirania som quatre arreplegats ... com deien abans, també, als irlandesos, els eslovacs, als noruecs.
Senyores i senyors: som milions. Des de la societat civil, unim les veus de mil i una entitats i iniciatives, per dir, amb la nostra plataforma:
· 1. Som capaços de governar-nos.
· 2. Som capaços d'aconseguir que la majoria d'aquest país ho vulgui.
· 3. Som capaços de fer, per la via pacífica, que el país expressi aquesta voluntat.
· 4. Som capaços de fer sentir la nostra veu en el món: una veu nítida, i sempre positiva.
Si la política és fer realitat allò que és necessari (com deia en Pere Esteve), avui i des de fora dels partits, cal que fem política.
Tinc 57 anys. Vull veure la sobirania. I vosaltres?".
COM SEMPRE
Si l’aprovació d’un Estatut consentidament aniquilat des de Madrid ja era una aberració, l'incompliment per part del govern espanyol és un atac moralment imperdonable. I, a més, encara ho acceptem amb la retirada d’esmenes i donant via lliure a l’aprovació dels pressupostos.
Optar per aquest posicionament és, clarament, girar l'esquena al progrés per a Catalunya. És prioritzar els interessos partidistes enfront dels interessos dels ciutadans. Amb aquesta postura estem acceptant que no ens atorguin allò que ens equivaldria per la nostra aportació global al PIB, que continuem ocupant la cua en inversió d’infraestructures, que la gestió del Prat sigui aliena a nosaltres i que el nostre territori sigui un banc de proves en matèria mediambiental.
Està molt bé aconseguir colar fons per al rescat de peatges a Catalunya o incentivar les inversions per a l’arribada del tren de mercaderies al port de Barcelona. Però això no és ni serà suficient. És més, amb relació al País Basc, sofrim un immens greuge comparatiu que hem estat incapaços de fer minvar. Per tot això i més, des de Sobirania i Progrés estem convençuts que el progrés de debò passa, inevitablement, per apostar fort per la via sobiranista.
Eduard Lladó
Entre moltes altres coses, som animals socials i ens sociabilitzem a través de partits, sindicats, plataformes, equips de futbol, grups musicals… Una tendència a la sociabilitat que impregna fins i tot els més liberals dels nostres conciutadans.
En la nostra comunitat humana més propera existeixen, almenys, dos grans àmbits que exigeixen la nostra atenció intel·lectual i emocional. Em refereixo al propi reconeixement d’aquesta comunitat nacional (i, per tant, a la sobirania); i al creixement econòmic, a la justicia social i a la sostenibilitat ecològica (i, per tant, al progrés). Tant és així que no conec cap dels meus conciutadans que no es preocupi almenys d’alguns d’aquestes dues grans qüestions i, sovint, de les dues simultàniament.
De fet, la sobirania i el progrés constitueixen dos eixos fonamentals de la nostra trajectòria històrica i del nostre esforç en el futur. Potser, doncs, no és pas estrany que milers de persones s’hagin adherit a la Plataforma Sobirania i Progrés. Tal vegada, tot plegat seveix per a constatar que molts dels nostres compatriotes s’interessen per conceptes tan universals com la llibertat i la justícia. En els darrers dies, però, algunes persones (la majoria de les quals aprecio sincerament com a amigues) han fet pública a través dels mitjans de comunicació una certa inquietud davant la presentació de Sobirania i Progrés. Alguns ens han comparat amb un grup protector dels "giràfids", d’altres han posat en dubte la nostra “independència”, i uns altres de més enllà han menystingut la nostra capacitat intel·lectual… Alguns ens han qualificat d’ingenus i altres ens han animat a avançar cap a l’edat adulta.
Aquells que ja som membres de Sobirania i Progrés només podem agrair tot aquest interès i animem a tots aquests crítics a afegir-se al nostre projecte. Sens dubte, la seva incorporació seria la millor garantia per a la nostra "independència", maduresa, intel·ligència i realisme… encara que confesso que tinc algun dubte sobre la qüestió de les girafes, que de ben segur podrem aclarir ben aviat amb algun somriure.
En tot cas, des del convenciment que tots som necessaris i tenim quelcom per aportar, us animen a tots plegats a continuar treballant per la sobirania i el progrés del nostre país.
De l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, se'n desprenia la possibilitat de transferir a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de consultes populars per via referèndum, segons ho establia l’article 122 EAC en combinació amb la disposició addicional tercera 1 lletra d.
No obstant això, aquesta transferència competencial per la via de l’article 150.2 de la Constitució espanyola (a través d’una llei orgànica de transferència de competències amb la qual s’havia de desplegar l'Estatut) fou un dels aspectes que va ser eliminat de l’Estatut finalment aprovat el 18 de juny de 2006. En la nova redacció de l’Estatut resultant del pacte de la Moncloa es va establir expressament que quedava fora de l’àmbit competencial de la Generalitat la competència d’autorització de convocatòria de referèndums (inclosos, doncs, hipotètics referèndums d’autodeterminació), reservada a l’Estat per l’article 149.1.32 de la Constitució espanyola.
En aquesta tessitura, l’objectiu de Sobirania i Progrés consisteix a recuperar l’esperit de l’Estatut del 30 de setembre de 2005 i demanar als estaments polítics, i en particular al Parlament de Catalunya, que presentin una proposició de llei davant del Congrés dels Diputats per a l'aprovació d’una llei orgànica de transferència de competències de l’article 150.2 CE, per la qual la Generalitat assumeixi la competència en matèria de consultes populars inclosos referèndums sobre la condició d'estat. Fins que això no passi, i la convocatòria de referèndums d’autodeterminació per la Generalitat es mantingui en la il·legalitat, l’Estat espanyol continuarà vulnerant un dret democràtic bàsic.
Com res a la vida, elegir ser sobirans no és la solució definitiva als nostres mals. Però molts del principals problemes que afecten el nostre país (insuficiència en infraestructures, en prestacions socials, en el finançament de la universitat pública catalana, en les escoles dels nostres fills, en les pensions dels nostres avis, la contínua ineficàcia dels trens de rodalies, les dificultats d’adopció per la inexistent interlocució Govern-Generalitat...) són conseqüència directa de la impossibilitat d’autogestionar-nos totes les nostres competències que se’ns suposen com a país que som.
Com que el progrés passa necessàriament per la sobirania, la nova i recent creada plataforma Sobirania i Progrés reclama la inclusió de la sobirania dels Països Catalans en el debat d’aquesta nova campanya electoral que acaba d’iniciar-se.
Eduard Lladó
