Vergonyes constitucionals

20.11.2008
Vergonyes constitucionals

(Publicat al diari Avui)

Ara que s'acosta el trentè aniversari de l'aprovació de la Constitució Espanyola de 1978 i ens tornaran a refregar les bondats del sistema constitucional espanyol i la modèlica Transició, de la qual la norma suprema fou la màxima fita, volia aprofitar l'avinentesa per remarcar un dels punts més foscos que embolcallen el text constitucional. No pretenia dirigir en aquest article una crítica a aspectes de fons sobre la regulació constitucional en què es palesen els ecos del franquisme i d'un procés de transformació que no va acabar de fer net, com ara la regulació sobre el paper de l'exèrcit de l'article 8 o la pomposa declaració de l'article 2 per la qual "la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols", sinó que em volia limitar a subratllar una nota més modesta, purament formal i, a la vegada, profundament il·lustrativa dels temors que assetgen l'ordre constitucional espanyol i els agents polítics que vetllen infatigablement per la preservació de la unitat de l'Estat, a saber: la inoperància de la reforma constitucional.

Allò que és vergonyós per al sistema constitucional espanyol i diu molt poc de la seva capacitat per ajustar-se als debats democràtics de cada moment és que, en trenta anys de vigència del text de 1978, aquest només s'hagi reformat un sol cop (l'any 1992) i per introduir dues tristes paraules ("i passiu", article 13.2 en relació al dret del sufragi dels estrangers a les eleccions municipals), com si en tota aquesta colla d'anys no haguessin aparegut qüestions que meresquessin conèixer la voluntat majoritària actual, aspectes que no es van poder o no es van voler discutir l'any 1978. Sense entrar en el tema nacional, només cal dir que la Constitució espanyola és l'única del continent en la qual la paraula "Europa" no apareix en cap moment. En un altre sentit, podem comparar el caràcter petri de la reforma constitucional espanyola amb el dinamisme d'altres sistemes constitucionals: més de seixanta reformes de la Llei Fonamental de Bonn en gairebé seixanta anys (una per any), i canvis freqüents en la Constitució italiana o en la Constitució francesa durant la dècada dels noranta i la present (l'última reforma de la Constitució francesa, aprovada l'estiu d'enguany).

L'estratègia espanyola consisteix a sacralitzar (i congelar) aquell moment en què es va estar d'acord majoritàriament en un estat de coses per evitar que es destapi l'absència de consens sobre temes que ara no estarien en absolut tancats (votaríem a Catalunya ara de forma majoritària un text que proclamés "la indissoluble unitat de la nació espanyola?"). Sense oblidar que aquell acord majoritari de l'any 1978 estava tutelat per l'espasa de Dàmocles de l'exèrcit (ja en vam tenir la prova l'any 1981) i el record encara fresc de la guerra i de la dictadura. Altrament dit, o hi havia acord o, en l'imaginari de la gent, es percebia que hi podia haver garrotada. Si la por a la garrotada era l'essència del consens de la Transició, el blindatge en la reforma constitucional és la mostra d'aquella herència perversa. Per això esdevé cínic que el Tribunal Constitucional li respongui a Ibarretxe que sempre li queda la possibilitat de sol·licitar la reforma constitucional si vol realitzar la seva consulta (de la qual, segons el TC, semblava derivar-se el reconeixement d'atributs de sobirania del poble basc; per cert: encara és hora de saber per què es reconeixen atributs de sobirania al poble basc i se'ls nega al poble espanyol pel fet de preguntar). És cínic perquè no hi haurà mai reforma sense el consens dels partits polítics amb representació parlamentària majoritaris espanyols (el PSOE i el PP) i aquests, com es va veure la legislatura passada, ni tan sols estan disposats a obrir el meló per temes tan secundaris com impedir la discriminació per raó de sexe en l'ordre de successió de la Corona. Si el TC actua amb cinisme, les propostes dels partits catalans per federalitzar Espanya pateixen de candidesa (o d'impotència). Deixant al marge que tampoc mai no hi hagut un projecte de reforma constitucional concret en aquest sentit que parteixi del PSC o d'ICV, com pensen convèncer 233 diputats al Congrés (els que calen per reformar la Constitució sota el procediment del 168 CE) i la majoria del poble espanyol per a un neguit que només afecta una minoria a Catalunya? Com pensen abordar el canvi d'una norma que a la pràctica es demostra immutable?

El resultat de les obsessions i els tabús és que al final s'esvaneixen amb el mateix misteri amb què es van imposar. Quan un text constitucional és tan rígid el resultat és que es trenca just per la direcció contrària a la qual es volia cenyir. Aquesta és la història constitucional espanyola: un Estat que (tret de dues excepcions menors, una la de 1992) en dos-cents anys ha estat incapaç de canviar la seva norma fonamental pels mitjans constitucionalment establerts. Si la Constitució de la primera restauració borbònica (la de 1876) es va liquidar amb uns comicis i la proclamació d'una República, potser podem començar a pensar que la Constitució de la segona restauració borbònica (la del 1978) patirà un destí similar. Un ruptura que només podrà ser democràtica i que, en qualsevol cas, evidenciarà, tot parafrasejant Jefferson, que el món, a cada moment, només és responsabilitat de les generacions vives.

Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional a la UPF

10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació de la Nació Catalana

14.11.2008 10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació de la Nació Catalana Sobirania i Progrés us recorda que en suport a la marxa de catalans i catalanes a Brussel•les per l'autodeterminació de la Nació Catalana, s’ha organitzat una primera trobada territorial a Girona, demà dissabte 15 de novembre. Demanem la teva implicació en aquest projecte, tant si pots assistir-hi personalment com si no t’és possible. En aquest sentit l'acció o col·laboració pot ser múltiple i diversa: difusió de la marxa en diferents mitjans, preparació d'actes públics a totes les comarques i municipis, organització d'activitats o assistència trobades de voluntaris. Qualsevol acció ajudarà a aconseguir ressò popular i a despertar la consciència nacional de molts. Cal que demostrem a Europa, i al món, la nostra voluntat de ser un Estat membre de la Unió Europea. Difondre i publicitar la marxa a Brussel·les és una bona ocasió per manifestar-ho. Per això, et convoquem a la reunió que tindrà lloc a la Casa de Cultura de GIRONA demà dissabte 15 de novembre a les 11 del matí. Si vols contactar i trobar més informació: Web: deumil.cat E-mail: territori@deumil.cat Delegació territorial de Girona: E- mail ( pddgirona@gmail.com, xarxamail@yahoo.es) i telèfons (678165020 / 609660765).

Gràcies, senyora Abelló

12.11.2008
Gràcies, senyora Abelló

(Publicat al diari Vilaweb)

Dissabte passat. Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura' en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'.

Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria. Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l'assaig continua en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats de la cultura nacional no se suma a la protesta.

I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident, aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat dècades de misèria i d'opressió torna a dir amb tanta senzillesa com rotunditat: 'He dit que jo no entenia el castellà'. I, ara sí, ara aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els presents a la sala menys un.

Em lleve el barret, senyora.

Vicent Partal, periodista i director de Vilaweb

Espanya ataca amb Nissan

10.11.2008
Espanya ataca amb Nissan

(Publicat al diari Avui)

Advertia Hayek que quan l'Estat controla la vida econòmica és possible seguir una política de despietada discriminació contra les minories nacionals mitjançant instruments de política econòmica, sense infringir mai la lletra de protecció estatutària des seus drets. Després d'anunciar Nissan-Renault la supressió de 1.680 llocs de treball a les fàbriques de Catalunya, el 38% de la plantilla, per reduir la producció un 43%, i mentre els treballadors es manifestaven a Barcelona, el ministre espanyol d'Indústria es va reunir a París amb el director de l'empresa, però no per tractar dels acomiadaments i de la continuïtat de les fàbriques a Catalunya, sinó d'augmentar un 15% la producció de les fàbriques a Valladolid i Palència. Fóra normal l'actuació del ministre espanyol, encara que bruta, si Catalunya no formés part del seu Estat i tingués un Estat propi i uns ministres que defensessin els interessos dels treballadors catalans, com el ministre espanyol defensa els interessos dels treballadors espanyols.

No és així i els treballadors catalans es troben en la pitjor situació possible, no ja sense Estat que els protegeixi, sinó amb un Estat depredador a la contra. El missatge espanyol a Nissan-Renault, i a totes les empreses, és diàfan: si voleu tancar fàbriques i acomiadar treballadors, feu-ho a Catalunya; no en direm res si a canvi amplieu i creeu ocupació a Espanya, si destruïu teixit industrial i despatxeu treballadors a Catalunya per nodrir d'indústria i ocupació Espanya. Qualsevol reducció i acomiadament de treballadors que hagi de fer una multinacional al món compta amb un país al mapa, Catalunya, que no importa a l'Estat del qual forma part, que no ofereix cap resistència al seu desmantellament, i és per tant el candidat propici.

Josep María Álvarez, secretari general d'UGT-Catalunya s'ha exclamat: "¡Somos tan españoles como el que más!". Però ja s'ha vist que, per a l'Estat, d'espanyols, com d'animals a la granja d'Orwell, hi ha de dues menes: tots són iguals però uns són més iguals que els altres. No falla mai: a l'hora de pagar els catalans són espanyols, però a l'hora de rebre només són catalans, i els ministres espanyols tenen avui el mateix propòsit que fa 50 anys, "ahogarlos económicamente".

Més antiga encara és la sobtada sorpresa de Josep Maria Álvarez. Fa 150 anys s'exclamava el general Prim a les Corts espanyoles: "¿Ha podido creer que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si tal ha creído, se equivoca; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. ¿Hasta cuándo hemos de morder el freno?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como esclavos?, decían otros. ¿Somos o no somos españoles?, decían todos. Ministros de Isabel II: los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, sea en buena hora, y sea por completo; sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y solo así, doblaréis nuestra cerviz, porque así y solo así venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domaréis nuestra fiereza".

La mateixa lliçño van aprendre a costa seva des de l'atònit Cambó, a qui el rei oferí la presidència del govern a canvi d'abandonar Catalunya, al fracassat Roca, quan la seva "altra manera de fer Espanya" no obtingué ni un diputat a Espanya, i recentment el Rossell que veu blocada la seva pretensió de presidir la CEOE perquè "un catalán no puede presidir a los empresarios españoles" i La Caixa que no pot ni presentar una oferta de compra als accionistes d'Endesa: abans alemanya, italiana o trencada que catalana. Tant és que, com J.M. Àlvarez, facin protestes d'espanyolitat: l'Estat té molt clar els darrers 300 anys qui són els espanyols veritables a protegir, i qui són els que no. No és rellevant quina sigui la llengua o els sentiments nacionals dels treballadors de Nissan; els toca patir perquè viuen i treballen a Catalunya, com els toca benefici als de Valladolid i Palència. La present crisi donarà als ministres espanyols noves oportunitats per escanyar Catalunya i fer mal als interessos dels catalans, de totes les classes socials. Ja ha començat un nou assalt, treure les caixes d'estalvis de l'àmbit regulador de la Generalitat i fusionar caixes entre autonomies, és a dir, que els espanyols es quedin amb les caixes catalanes.

Els compatriotes de Nissan no obtindran res res manifestant-se a Barcelona, ni de la impotent Generalitat; tot allò que siguin problemes a Catalunya i per a les seves institucions afavoreix l'estratègia de l'Estat que els escanya. La protesta i la pressió l'han de fer on cou als ministres espanyols, a Madrid. Allà és on han de mostrar als que prenen les decisions, a Zapatero i a Sebastián, si són com deia el general Prim "un tigre que despedaza al que le maltrata o un perro que lame la mano que le castiga". Mentrestant, l'usuari de la plaça de Sant Jaume, costat muntanya, fa bona la dita de Chaudhuri: la manca de poder corromp, la manca absoluta de poder corromp absolutament.

Alfons López Tena, president del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Nissan, Valladolid i prioritats espanyoles

07.11.2008 Nissan, Valladolid i prioritats espanyoles (Publicat al bloc d'en Salvador García) El govern espanyol discrimina als treballadors de la Zona Franca de Barcelona: no només els espolia econòmicament i els discrimina amb infraestructures insuficients com a la resta dels catalans, sinó que no els ajuda quan tenen dificultats mentre que sí ho fa amb els treballadors de la resta de l’estat espanyol. El darrer exemple, fa uns dies: El Ministre Sebastián ha anat a França a veure la cúpula directiva de Renault per parlar del futur de la seva planta de Valladolid. La marca Nissan està gestionada per Renault i per això el govern català va demanar al ministre que també tractés el futur de Nissan a Catalunya, que ha anunciat que vol acomiadar a 1.680 treballadors. Sebastián va parlar de Renault i Valladolid, però va obviar Nissan i Catalunya. Acostumats al maltractament sistemàtic del govern espanyol a Catalunya en temes econòmics (finançament, espoli fiscal, inversions i traspàs d’infraestructures, etc.) aquest fet no sorprèn, però no per això s’ha de deixar de denunciar. Ara és un cas públic i publicitat, la visita de Sebastián a Renault, però aquests contactes amb empreses estrangeres per part del Ministeri d’Indústria i d’altres ministeris són comuns i freqüents. Si no ens ajuden en casos com aquest que inclòs el govern (amic) de Catalunya li ho ha demanat i ha preparat documentació per la reunió, amb menys raó ho fan quan ningú els ho demana. Aquests 1.680 treballadors de Nissan (i les empreses auxiliars i tots els treballadors subcontractats afectats per aquest ajust) es mereixen com a mínim la mateixa defensa que els treballadors (i les empreses) de Valladolid per part del govern espanyol. Es mereixen, ens mereixem, un estat que ens defensi i no ens discrimini. L’estat espanyol no ho fa. Valladolid sí, Catalunya no. Una vegada més. Prioritats espanyoles? Pel govern espanyol no som una prioritat. Ni prioritat ni espanyols, suposo. Ens ho demostren ells, amb fets i omissions, no calen paraules. Adéu Espanya. Salvador García, economista

Ni una coma

06.11.2008 Ni una coma (Publicat al diari Crònica) Diferents veus diuen que la sentència del Tribunal Constitucional (TC) espanyol, sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, es va acostant. La rumorologia s’ha disparat en les darreres setmanes tant sobre la possible data de la seva publicació, com sobre el contingut material del text. El que em sembla meridianament clar és que la sentència serà de caràcter polític. Les posicions de bona part dels magistrats (si no tots) semblen molt propers a les dels partits que els varen proposar per ocupar els càrrecs que han tingut fins ara i que, per cert, haurien d’haver deixat en alguns casos, per ser substituïts en haver acabat, ja fa mesos, els seus mandats. Si no han estat substituïts, és també per raons polítiques. I més que haver de declarar-se respecte d’un text jurídic, considero que se’ls ha demanat de fer una intervenció també política: afrontar-se de ple a una decisió presa sobiranament pel poble de Catalunya mitjançant un referèndum. No entraré aquí (no és el lloc) en la meva posició respecte del text sotmès a votació: només diré que les Corts Espanyoles hi varen fer anar el ribot de forma despietada (i potser humiliant) i tot. No només en allò que deia l’Estatut emanat en aquella sessió d’eufòria i catarsi del Parlament de Catalunya del 29 de setembre de 2005, amb el vot del 89% dels diputats, i que concernia la relació entre Catalunya i Espanya, sinó fins i tot en allò de caràcter intern, que ens competeix estrictament a nosaltres mateixos de definir sense interferències. Us ho dic sense embuts: allò que ha votat, legítimament, el poble de Catalunya, encara que no sigui per a mi, personalment, el text que voldria, ningú, repeteixo ningú, té dret a tocar, si no és exclusivament per una qüestió de drets humans continguts en la Declaració Universal. Per tant, estic obert a ser mobilitzat per a tota mena de respostes i reaccions col·lectives, si el TC s’atreveix a tocar-hi una sola coma del text. Que en prenguin nota ells, i qui vulgui. El que quedarà clar serà que sense aquella coma, no serà vigent l’Estatut restant, perquè no haurà estat refrendat. De tota manera, conec molta gent que tenen ganes que la cosa peti d’una vegada. Que la població de Catalunya, cansada, perplexa, desorientada, es trobi un bon dia amb un lideratge social clar, que ens encamini cap a la sortida d’aquests cíclics maldecaps del ditxós “encaix”. Cap cop més gent veu que d’encaix no n’hi pot haver mai. Miquel Strubell, sociolingüista i cofundador de Sobirania i Progrés

Esperant els tancs

04.11.2008 Esperant els tancs (Publicat al diari Avui) Dies enrere Ferran Mascarell llençava, des d'aquesta mateixa secció, una proposta i un desafiament. La proposta: bescanviar nació per Estat. El desafiament: que els partidaris de la independència expliquin com pensen aconseguir-la. La proposta sorprèn. Abans de morir a Stanford l'any passat, el filòsof Richard Rorty va escriure que els Estats Units, un país que no es pot dir que vagi curt d'Estat, encara havia d'aconseguir "la nostra nació". Es veu que Catalunya, en canvi, de nació en va sobrada i la pot dilapidar. En realitat el que voldria Mascarell té tot l'aspecte d'un dúmping de valors: vendre nació per comprar Estat. I com que opina que la independència és una quimera, hem de concloure que l'Estat en alça és l'espanyol. Els sona? Són valors PSC de tota la vida. 25 diputats a Madrid fent Estat, o, per dir-ho com Miquel Iceta, fent-se responsables del govern espanyol. El PSC governa a Espanya amb conseqüències dramàtiques per a Catalunya i per a la democràcia -llei antiterrorista, GAL, tancament de diaris i il·legalització de partits, espoli fiscal, mutilació estatutària, infradotació de serveis, supeditació de l'espai informatiu i cultural català, tercera i quarta i cinquena hora de castellà-. I encara vol més Estat. La gràcia del negoci és que sembla raonable. La nació és un sentiment, l'Estat poder. Imaginem que el catalanisme accedís a despendre's de tota reivindicació nacional. Es trobaria amb l'Estat a les mans? O es trobaria a les mans de l'Estat? El taló d'Aquil·les de la pensada és que no hi ha Estat sense comunitat política, i la qüestió és: qui en controla els valors? El nivell d'Estat de què es disposa és rigorosament proporcional a la força i extensió del sentiment nacional. Si Catalunya encara té una ombra d'autogovern és perquè fa trenta anys va convèncer que era una nació. A mesura que aquesta convicció es dissipa, s'intensifiquen els intents d'anorrear l'autogovern. Demanar el full de ruta de la independència és ingenu. Qui serà tan innocent d'assenyalar el gual per on passarem a peu sec? La llibertat és un afer de la voluntat. Els espanyols ho saben i s'esveren per qualsevol fotesa que els la manifesti. Com galls estarrufats, alcen la cresta amb l'argument de la violència. Enviarien els tancs? Encara no enfilarien la Diagonal que Espanya ja hauria perdut la partida. Però no ens faran aquest favor. La solució militar a una determinació pacífica del poble ja no està a les seves mans, com tampoc poden devaluar la moneda per superar la crisi. Ens hem d'acostumar a prendre-li la mida a l'Estat. Si la caserna del Bruc li reca tant a la ministra Chacón, no és per garantir que l'exèrcit pugui esclafar la Generalitat, sinó per apuntalar simbòlicament el terror que ens lliga la voluntat i ens sega les cames. Arribat el moment, no veurem tancs sinó campanyes de desprestigi com no s'han vist mai. Es multiplicaran els crims d'opinió, s'il·legalitzaran partits i es tancaran diaris, es boicotejarà tot allò que és català i, en un acte de desesperació, es podria conculcar l'autogovern. Però tot això, si ens troba lúcids, acabarà sumant a favor de la independència. I Europa? Europa és com sant Tomàs: ha de tocar per creure. No cal esperar-ne gaire, però tampoc tolerarà una descomposició de la democràcia al seu interior. Si es convenç que Catalunya hi va de debò, no li tancarà pas la porta. M'adono que aquesta perspectiva té massa condicionals i que a Catalunya li manca la voluntat que ha emancipat pobles més petits i en aparença més febles. Capitalitzar voluntat sols es pot fer treballant sobre estructures de sentiment compartides i enfortint una xarxa de lleialtats que suportin una comunitat de valors. Amb altres paraules, sols ho pot fer un poble amb consciència de nació. El camí cap a la independència és recte, però amb això no està dit que sigui curt. S'hi ha d'anar sense dubtar ni mirar enrere. Les olles d'Egipte estan buides. Joan Ramon Resina, catedràtic i director del Departament d'Estudis Ibèrics i Llatinoamericans de la Universitat de Stanford (EUA)

Esquivar l'escomesa

03.11.2008
Esquivar l'escomesa

(Publicat al diari Avui)

El lector em perdonarà si exposo un quadre tenyit de pessimisme, però em fa l'efecte que, de vegades, un bon camí per dissipar els temors consisteix a verbalitzar-los. M'esborrona que en la crisi política i econòmica que es rematarà amb el fracàs en l'acord de finançament i en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut organitzem una gran manifestació per esbravar-nos, cridem massivament "independència" (com ja succeí el desembre de l'any passat), l'estimat Joel Joan llegeixi algun manifest, tornem a casa tots cofois, i en paus. És inquietant que, enmig del vendaval, la majoria d'actors polítics, econòmics i socials es limitin a mirar cap a una altra banda i que es consagri la pau del cementiri. Just el contrari de la resposta contundent que el país necessita. Si en l'inici del procés estatutari, allà cap al llunyà 2003, la pregunta era sobre el grau de fortalesa de la societat catalana per fer un pas nacionalment endavant, ara es tracta d'esperar que la decadència no sigui massa intensa i que l'estavellament ens cogui tan poc com es pugui. L'ambient que es respira és salvar els mobles, amb l'afegitó degradant que aquesta vocació és especialment intensa entre aquells que, en l'ordre actual, tenen alguna cosa que poden salvar (o almenys que es pensen que poden salvar).

En el curs d'aquesta tardor ja hem percebut alguna escletxa d'aquest comportament, que s'entrelluca entre els mateixos cercles de poder que al gener del 2006 van avisar que ja n'hi havia prou de tibar la corda. En l'estrèpit de la crisi que es produirà els propers mesos, sigui amb la sentència de la jurisdicció constitucional o sigui amb el daltabaix finançament de la Generalitat, em temo que veurem com ressorgiran aquestes veus que reclamaran una frenada en sec de la reivindicació i que la pilota no es faci grossa. El senyal el vam copsar al final de l'estiu, quan el president de la Cambra de Comerç, Miquel Valls, amb la boca petita, va rebaixar a la meitat la xifra del finançament que havia de rebre Catalunya, i va passar de 3.500 milions d'euros a 1.750 milions al·legant que, en una situació de turbulència econòmica, no es podia demanar més.

Aquestes declaracions reflectien l'estat d'ànim del que en podríem dir els empresaris que viuen dels mercats captius vinculats a Espanya, que malauradament han proliferat entre un empresariat català que, tot i que convisquin amb una classe empresarial autènticament emprenedora i dinàmica, fan sentir la seva influència política de forma molt més intensa i probablement desproporcionada al valor del que aporten en la creació de riquesa. Evidentment, són aquests "empresaris del BOE", que ara mateix, en el ram de la construcció, per exemple, s'arrepapen als subcontractes d'obra pública espanyola, els que pressionaran perquè els neguits secessionistes no es desboquin, amb un sistema de comunicació que col·locarà al centre de l'àgora les seves pors i les seves crides a una falsa prudència més associada als seus privilegis econòmics que als interessos del país. El més agònic de tot plegat és que en el curs del procés viscut els darrers anys s'ha evidenciat que també aquest sector de l'empresa catalana que ha estat dòcil davant de Madrid ha patit la humiliació d'un poder central que pot fer i desfer prescindint d'ells. No sols això, sinó que aquest mercat espanyol a defensar que justifica les actituds unitaristes és justament l'únic mercat en què els productes d'aquests empresaris es poden boicotejar per raó de la seva catalanitat. No cal dir que la translació política d'aquesta confusa (i suïcida) màquia d'interessos fou formulada per Josep Antoni Duran i Lleida en el congrés de la formació que presideix: la sociovergència com a fórmula de coalició al govern a la Generalitat. Repugna la idea que el govern de "concentració nacional" que caldria per plantar cara a l'Estat davant dels seus incompliments es transformi en el govern de salvació d'aquests sectors que, insisteixo, també són discriminats i ni tan sols tenen res a protegir més enllà de la inèrcia mental i del servilisme que s'expressa amb un grapat de privilegis amb data de caducitat.

La paradoxa podria ser que sentència desfavorable sobre l'Estatut i un mal finançament acabessin amb el tripartit però no per substituir-lo per una fórmula política més forta capaç de reclamar un nou marc de relacions amb l'Estat, sinó per investir un govern amb els apòstols de l'"aquí no tremola res". Si això passa serà, en part, perquè els que ara estan encara en condicions de plantejar des del catalanisme una resposta enèrgica han caigut també en el parany de creure que més val conservar la quota que jugar-se totes les cartes a un futur incert. La mateixa filosofia a una altra escala: el zel en la defensa de la minúcia t'acaba portant a perdre-ho tot.

Doncs bé, si hi ha algun moment en què caldrà posar tota la carn a la graella, serà aviat, perquè o s'arrisca o perdrem fins i tot les poques engrunes que l'autonomisme ens ha deixat arreplegar. I aquesta és la circumstància que, per encegament, per manca de sentit comú o per confiança en promeses que Espanya mai no complirà però que satisfeien la cobdícia a curt termini, no han sabut veure els poders econòmics als que abans hem fet al·lusió: que el blindatge al voltant de l'ordre ens acabarà enfonsant a tots, i a ells els primers.

Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional a la UPF i membre fundador de Sobirania i Progrés

Utopia amb corbata

31.10.2008 Utopia amb corbata (Publicat al diari Avui) L'eslògan fets i no paraules és un dels pitjors que s'han fet mai per portar algú a guanyar unes eleccions, però és un lema ple de veritat. Un servidor és un professional de les paraules, en efecte, però ja fa temps que em va arribar el remordiment de consciència que hores d'ara ja s'hauria d'haver escampat més o menys arreu: més fets. La independència de Catalunya, posem per cas, ha estat fa poc titllada d'utopia irrealitzable per alguns articulistes i defensada per altres com a possibilitat propera (o com a única opció possible). Al capdavall totes dues postures tenen raó. En efecte les previsions sobre la sentència del TC envers l'Estatut, i del resultat de la negociació sobre el finançament, no és que convidin a formular el som-hi d'Alfons López Tena, sinó que quasi hi obliguen. Però, d'altra banda, aquest som-hi no pot ser formulat amb presses ni amb excessiva impetuositat. Guardin els sobiranistes dins del seu cervell aquest lema: com que tenia pressa, sabia esperar. Al principi semblarà una paradoxa, però aquesta extracció de novel·la és en veritat un dels millors resums sobre l'actitud necessària quan es desitja alguna cosa. L'agosarament és necessari, l'idealisme és imprescindible i la valentia és l'eina bàsica: però la pressa, la precipitació maldestra, pot ensorrar (per sempre) una legítima utopia. Els ideals fan herois fugaços, però requereixen astuts estrategs. Com que Catalunya no és un lleó, haurà d'aprendre de la serp. I hi haurà un abans i un després de la sentència, sí, i cada dia està més clara la renaixença d'un nou catalanisme. Però és justament quan el camí s'omple de revolts i penya-segats, que cal dominar bé l'accelerador. Hem de fer-ho bé. Seriosament. I amb corbata. Jordi Cabré

Advocats i catedràtics subscriuen un manifest per la despenalització del delicte d'injúries a la Corona

30.10.2008 Advocats i catedràtics subscriuen un manifest per la despenalització del delicte d'injúries a la Corona (Publicat a 3cat24.cat) Una setantena d'advocats, cinc catedràtics de dret i associacions de juristes han subscrit un manifest en el qual demanen la despenalització del delicte d'injúries a la Corona, recollit als articles 490 i 491 del Codi Penal. Segons publica "El Punt", el manifest ha sorgit arran dels processos judicials que l'Audiència Nacional va començar l'any passat en els quals es va jutjar com a delicte la crema de diverses fotografies dels reis en manifestacions contràries a la monarquia, la primera de les quals va tenir lloc el setembre del 2007 a Girona. Els advocats signants consideren que la "sobreprotecció" de la família reial és "difícilment compatible amb el dret fonamental a la igualtat" i que la Corona, com a institució hereditària i no sotmesa a referèndum, hauria d'estar exposada a la crítica política pública. Els articles 490 i 491 del Codi Penal constitueixen "una limitació directa a l'exercici dels drets fonamentals a la llibertat ideològica i a la llibertat d'expressió dels ciutadans", exposa el manifest. Entre els signants del document, que va ser lliurat divendres als col·legis professionals de Barcelona, Palma, Alzira i València, hi ha el president de l'Associació Catalana de Drets Humans, Rafael Calderon, i el catedràtic de dret constitucional de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i membre del Consell Consultiu de la Generalitat Jaume Vernet, entre d'altres. La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d'Advocats de Barcelona i l'Associació Catalana de Juristes de Lleida també s'han adherit al manifest.

Mor Francesc Espriu

29.10.2008
Mor Francesc Espriu

Ahir dimarts 28 d'octubre morí als 92 anys d'edat Francesc Espriu, un dels primers integrants del Front Nacional de Catalunya i membre històric de la FNEC. Pintor i polític, Espriu estudià a l'Escola de la Llotja de Barcelona, i es va afiliar a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC). El setembre del 1936, durant la guerra, marxà voluntari i fou ferit a la batalla de Belchite; després li diagnosticaren una malaltia greu i fou alliberat de tornar al front.

El 1937, com a President del Consell Local de Barcelona, l'organisme que ajuntava tot l'ensenyament de les comarques barcelonines, amb uns 8.000 afiliats, i 25 vots a la Cambra Federal de la FNEC, va tenir una intervenció decisiva aturant l'intent dels comunistes de la JSU de fer-se amb el control de la FNEC.

En acabar la guerra marxà a l'exili i fou internat al camp d'Argelers. A Perpinyà es retrobà amb Alexandre Cirici Pellicer i altres antics membres del FNEC i reberen un ajut del Comitè Britànic d'Ajuda als Refugiats per a que puguessin estudiar a Montpeller, amb Ernest Fouard i Camille Descony. Allà hi troba, entre altres, Josep Pallach, Heribert Barrera, Antoni Rovira i Virgili, Manuel Cruells i Pompeu Fabra.

El 1940 fou un dels fundadors del nou Front Nacional de Catalunya (FNC), i el 25 de gener de 1941 amb company tornà a Barcelona amb papers falsos, on formà part d'un grup que inicià un servei d'informació en col·laboració amb els aliats. El 25 de novembre de 1943 Espriu fou detingut i condemnat a dos anys de presó a la Model, d'on sortí el 4 de novembre de 1945.

Un cop alliberat, es dedicà plenament a la pintura i a fer estatuetes de terracota, i començà a exposar el 1948. El seu estil va ser aliè tant de l'avantguardisme com de la pintura comercial. El 1957 es traslladà a Paris. El 1966 va fer algunes exposicions a Tòquio i el 1979 tornà a Barcelona. Enguany, el seu últim any de vida, Espriu fou un dels convidats a parlar a la presentació pública de la Comissió del centenari de la bandera estelada que es feu a la seu nacional d'Òmnium Cultural de Barcelona el passat 14 d'abril. Espriu ha sigut acomiadat avui a les 12 del migdia al tanatori de Collserola.

Fa falta una altra Crida?

28.10.2008
Fa falta una altra Crida?

(Publicat al diariCrònica)

Com a bon excridàire (per als més joves: Crida a la Solidaritat en defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalana), vaig anar al sopar que es va fer el passat 18 d'octubre al Pati Manning de Barcelona. Va ser una bona ocasió per saludar antics col·legues amb qui havíem compartit debats, reunions, accions i detencions. També vaig comprovar que la majoria no pretenia fer gaire cosa més que allò. Res de refundacions. També vaig poder prendre el pols a un perfil de gent compromesa, catalanista i que, si més no, en altres èpoques, va estar disposada a arriscar per defensar la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra nació. Em dol dir que els ànims que vaig copsar, en general, no eren gaire optimistes. Em va sembla trobar, entre els meus vells companys, cert desànim, certa desorientació i una manca de referents clars.

He de dir, en canvi, que vista amb els ulls d'un mallorquí que ha mantingut un contacte molt viu amb ella, la societat del Principat em sembla més catalana que fa una vintena d'anys. Menys espanyola si ho voleu dir així. La famosa desafecció, em sembla, es concreta en moltíssims catalans en un allunyament espiritual de l'espanyolitat. Probablement s'està configurant una catalanitat diferent a allò que pogués significar aquest terme fa vint anys, però que no encaixa (ni ho pretén) amb l'espanyolitat.

Sí que crec que aquest nou sentiment no té un reflex clar en la política. No se si fa falta una nova Crida, però estic segur que fa falta un nou lideratge polític i social prou hàbil i ferm per no deixar-se ni integrar ni destruir per la poderosissima maquinaria de l'estat espanyol. Un nou lideratge fort, robust, audaç i disposat a arriscar tant com ho feren en el seu moment els cridaires.

També seria necessari que no ens carregàssim els nostres líders tant aviat com ho solem fer.

Tomeu Martí - Vicepresident de l'OCB

25 d’octubre sense referèndum

27.10.2008
25 d’octubre sense referèndum

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Per dissabte 25 d’octubre estava previst que al País Basc es dugués a terme una consulta popular. Ibarretxe va ser valent quan va plantejar-la, sabent com sabia que l’Estat no la hi deixaria fer. Un lehendakari ha de poder consultar la ciutadania de la mateixa manera que ho ha de poder fer un president de Generalitat o un alcalde de Barcelona. És democràcia en estat pur. I no s’entén que Zapatero bloquegi aquesta possibilitat. És clar que sovint les coses no pinten pel que són sinó pel que semblen. I tot plegat recordava massa un referèndum de secessió perquè Zapatero hi pogués donar el vistiplau. Quan no hi ha voluntat de fer una cosa, malament rai perquè qualsevol excusa és bona; i la primera, la il·legalitat. Si el referèndum és il·legal, tema tancat. En podem treure conclusions, però, de cara al nostre procés, que no ha de seguir necessàriament els mateixos viaranys que el procés basc.

Alfons López Tena explica a les seves conferències i actes que va publicar el seu llibre Catalunya sota Espanya un cop es va haver aprovat l’Estatut i s’hi van presentar les alegacions sobre les quals ara s’ha de pronunciar el TC. Ho va fer així perquè explica que l’articulat que faria possible una consulta popular no està recorregut. Per tant, aquesta seria una primera diferència respecte del cas basc. La resposta que Zapatero dóna a Ibarretxe no la podria donar a Montilla si aquest darrer volgués fer una consulta popular. Només caldria, això sí, una llei de consultes populars que, evidentment, s’hauria d’ajustar a la constitució espanyola i, per tant, hauria de recollir la necessitat de l’autorització. Si les coses evolucionessin d’aquesta manera (presentar la llei, aprovar-la, que la sentència del TC no l’afectés i que es plantegés una primera consuta), podríem pensar que la mateixa sentència del TC donaria peu a estrenar la llei.

Al capdavall, però, ens trobaríem novament en un joc en què intervé més la seducció que no pas la llei. La jugada faria que Zapatero, davant la impossibilitat d’esgrimir la il·legalitat, hagués de decidir-se entre autoritzar una consulta que es podria entendre en clau secessionista encara que no ho fos, o no autoritzar-la, i arribaríem al mateix punt que Ibarretxe. Certament cal recordar que les batalles no es guanyen només amb arguments. Sovint qui té el poder i l’autoritat aconsegueix trobar la manera d’enganyar l’opinió pública i Zapatero podria perfectament no autoritzar cap consulta i quedar-se tan ample. No hem d’oblidar que un 45 % de la població és contrari a la independència, i que aquest 45 % és capaç de saltar-se els seus principis com a demòcrates (els qui en tinguin, que no en són tants) per mantenir la situació actual.

En definitiva, la llei de consultes és una eina més per deixar en evidència el dependentisme, per guanyar més suport i legitimitat en el pols amb l’Estat. Un suport i una legitimitat que ja ha donat certs indicis en manifestacions com les de 18 de febrer de 2006 i 1 de desembre de 2007, però que s’ha d’enfortir. Per això és fonamental, imprescindible, vital i bàsic no deixar desatès el front principal en què es lliura la batalla del pols amb l’Estat: el Parlament de Catalunya (que és la part de la nació on tenim més opcions d’aconseguir el suport necessari per tenir estat propi). Cal ser al carrer i cal que ens mantinguem desperts en molts àmbits, però si desatenem el Parlament, no podrem afrontar amb garanties el pols amb l’Estat. Per això, en les properes eleccions, cal votar independència. Que cadascú ho interpreti en la clau partidista que li sembli, però que cap independentista no es quedi a casa. Cap ni un. No hi ha alternativa.

Xavier Mir, blocaire en vaga

Sobirania i Progrés es pronuncia contra les deficiències del procés de recuperació de la memòria històrica

25.10.2008
Sobirania i Progrés es pronuncia contra les deficiències del procés de recuperació de la memòria històrica

Des de Sobirania i Progrés volem expressar el nostre descontentament amb l'actitud que les autoritats espanyoles han mostrat durant els dies que han rodejat la commemoració de l'assassinat del president Lluís Companys. Considerem indigne d'un Estat que es diu democràtic la negativa a procedir a l'anul·lació dels judicis que, com el de Lluís Companys, foren emesos per raons purament polítiques per part d'un règim feixista sorgit d'un cop d'Estat. Així mateix, trobem vergonyosa l'actitud d'Espanya respecte del seu passat dictatorial, en contrast amb els casos d'Itàlia i Alemanya: mentre que les democràcies alemanya i italiana, sorgides d'autèntiques ruptures amb els règims dictatorials que les precediren, no han dubtat a demanar disculpes pels crims comesos per aquests, la democràcia espanyola, sorgida de la reforma del franquisme, no ha tingut mai el mateix gest.

Tot plegat és un resultat lògic d'una Llei, la de la memòria històrica, feta per a no molestar la dreta nacionalista espanyola al temps que s'intenta acontentar els qui reclamen la recuperació de la memòria de les víctimes del franquisme. Aquesta Llei ni condemna ni deslegitima explícitament l'estat franquista, ni assegura el retorn dels arxius espoliats pels franquistes als ajuntaments, ni preveu l'anul·lació o la revisió dels processos franquistes com el de Lluís Companys. Per tot plegat, des de Sobirania i Progrés cridem a continuar el combat per una autèntica recuperació de la memòria històrica que serveixi, entre d'altres coses, per aconseguir-la plena restitució de la memòria de Lluís Companys i la denúncia pública del seu afusellament com a crim d'Estat

El llegat de Xirinacs

22.10.2008 El llegat de Xirinacs (Publicat al diari Avui) Vaig assistir, entre una gentada impressionant, a l'homenatge a Xirinacs, que es va celebrar el dia 13 al Palau de la Música a Barcelona, amb projeccions a Berga, la Seu d'Urgell, Lleida, Mollerussa, Palamós i Tàrrega. Ho dirigia Joel Joan. Va ser bellíssim. Hi va haver cantants (Maria del Mar Bonet, Feliu Ventura, Obrint Pas, la Coral Sant Jordi, Joan Reig, Aramateix, At Versaris, Manel Camp), hi va haver intervencions en directe (Arcadi Oliveras, Oriol Junqueras, Víctor Alexandre, mossèn Dalmau, Josep Guia, Rosa Calafat, Lluís Planes, Lluís Soler), i hi va haver més d'una vintena llarga d'intervencions per vídeo. L'acte va tenir un bon ritme i sobretot va aconseguir una intensa comunió amb un públic entusiasta. El mèrit, esclar, és dels organitzadors. Però sobretot és de Lluís Maria Xirinacs, tan oblidat, tan insultat, tan bescantat, l'adalil del pacifisme, l'intel·lectual d'intel·ligència esmolada i de cultura immensa, el patriota incansable, el que és capaç del sacrifici suprem, la mort, pel seu país. No és estrany que uns el menystinguin i d'altres l'insultin. Era el Gandhi català, el de les vagues de fam, el de les hores i hores al peu de la Model, per l'amnistia dels presos polítics, el senador que deia no el que li convenia sinó el que pensava, l'esperit lliure, l'home solidari, el presoner que va acabar amic dels policies, l'oblidat i menyspreat, el que, com deien de Gandhi, devia estar boig (quan un és tan íntegre, la comparació amb un mateix és esfereïdora). L'acte va comptar amb una Elèctrica Dharma, si em permeteu la redundància, en plena forma, que ens va fer aixecar a tots del seient. Ai, quant en sabem de posar el cor i que poc que en sabem de governar! Isabel Clara-Simó, escriptora

Èxit de la primera trobada de la iniciativa "Deu Mil a Brussel·les per

21.10.2008
Èxit de la primera trobada de la iniciativa "Deu Mil a Brussel·les per l'Autodeterminació"

La iniciativa Deu Mil a Brussel·les per l’Autodeterminació, de caràcter transversal, nascuda de la societat civil i fonamentada en la participació activa de totes les persones coordinades a nivell local i comarcal, va sorgir com a resposta a l'article Perplex, jo? publicat per Enric Canela, i als comentaris dels seus lectors, a partir dels quals es va iniciar immediatament la seva difusió a través d’un grup del Facebook i del web deumil.cat. Per tal de fer un primer contacte off-line, els organitzadors de la campanya van convocar una primera trobada presencial a Torroella de Montgrí, on hi va assistir l'economista i membre fundadora de Sobirania i ProgrésElisenda Paluzie. La trobada, tot un èxit, es repetirà en els propers mesos a altres indrets, sobretot a mida que es vagi apropant el 7 de març, data de la manifestació sobiranista que aquesta iniciativa ciutadana té per objectiu dur a terme a Brussel·le

A l'inici de l'expedició

20.10.2008 A l'inici de l'expedició (Publicat al diari Avui) Em telefona un bon amic de Solsona i em demana com veig el futur país. La pregunta és més directa que altres vegades que n'hem parlat, i té aquell dramatisme propi de qui, davant el metge, sospita un diagnòstic fatal: "Ens en sortirem o no hi ha res a fer?". El meu amic no em truca pas per passar l'estona. Ell i jo som gent enfeinada. De manera que entenc molt bé que no es tracta d'un parlar per parlar: l'interrogant neix d'una inquietud fonda i que, en un home que ha estat radicalment fidel al país, és gairebé una pregunta pel sentit de tota una vida, la seva i la de tants altres patriotes. "¿Ens en sortirem, de fer de Catalunya un país emancipat, lliure, una nació completa, o tot haurà estat en va?" No queda gens content del que li responc. He estat tan evasiu que em temo haver-lo deixat més preocupat que no estava. O, encara pitjor, que hagi entès que penso que no hi ha res a fer, però que no tinc el coratge de dir-ho en veu alta. Hi ha molta gent que es demana si no som al final d'un camí que no ha dut enlloc i si l'espanyolització no és definitiva. Però que la pregunta me la faci un incansable lluitador pel país és alarmant. ¿Que no hem estat tan o més malament, nacionalment parlant, en altres moments de la nostra història? Què es va sentir des del catalanisme quan es va perdre la Guerra Civil? Com s'ho van prendre quan passaven els anys i s'adonaven que la voluntat genocida de la dictadura no era cosa de quatre dies? Quina vida s'augurava a la llengua del país quan havia quedat relegada a l'espai privat, i la "majoria silenciosa" s'avenia a votar sí als referèndums del dictador? Com ens vam empassar que les il·lusions d'una ruptura democràtica es fonguessin com un bolado en els pactes als que va portar una gran precipitació política? Hi segueixo donant voltes i arribo a la conclusió que el que és nou no són pas les dificultats actuals. Cap mirada enrere, per poc documentada que estigui, no ens portarà a la conclusió que els temps passats hagin estat nacionalment millors! El que és nou és la pregunta. Vull dir que, mentre s'avançava sense un horitzó clar, en la resistència, en la lluita per la supervivència, la pregunta per al final del camí era ociosa. En realitat, la pregunta per com acabarà tot plegat no ens l'hem començat a fer de manera raonable fins fa poc. No és que em refiï gaire de les voluntats d'independència declarades en una enquesta inofensiva. Però, ni que sigui com a aspiració expressada irresponsablement -vull dir, sense haver-se de preocupar per les conseqüències-, l'emancipació nacional mai no havia tingut tants adeptes. Sí: el nou, l'extraordinari, és que estiguem parlant de com cal acabar el trajecte de la reconstrucció nacional. La raó de la inquietud, però, és justificada. Ara que ja veiem l'horitzó, temem no arribar-hi. Fa basarda pensar que no l'encertarem sobre la decisió final. Per això desconfio d'això del "dret a decidir", perquè no deixa de ser una altra manera d'ajornar el debat sobre què cal decidir exactament. Però també penso que el desassossec, cada vegada més estès i que ens podria arribar a paralitzar, el causen els que ens asseguren un final de trajecte precipitat, per gairebé demà passat. La simplificació de la realitat política catalana actual -de fet, de qualsevol realitat- porta inevitablement a l'exasperació. I preguntar-se per la destinació final no és el mateix que tenir-la a prop. Ni vol dir ser capaços d'aconseguir-la. Fa poques setmanes, vaig tenir el goig de participar en una reunió plena de gent culta en què es va parlar amb emoció de la figura de l'explorador de l'Antàrtida Ernest Shackleton (1874-1922) i la seva capacitat per liderar el rescat de tota la tripulació de l'Endurance durant vint-i-dos mesos. Jo, ignorant, no n'havia sentit parlar mai. Es diu que Shackleton va convocar més de cinc mil voluntaris per a una expedició que havia anunciat al The Times amb aquest anunci: "Es busquen homes: per a viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d'èxit". L'empresa, travessar a peu l'Antàrtida, va fracassar. Però el reconeixement el va aconseguir per la capacitat de salvar tots els homes de l'Endurance. M'hi ha fet pensar perquè és cert que necessitem Shackletons capaços de convocar-nos sense falses promeses de paradisos fàcils. Si el perill és constant i el destí dubtós, cal advertir-ho. I si una expedició fracassa, cal assegurar que ningú no hi perdi la vida. Caldrà tornar-hi. La precipitació no ens convé. Amic: la bona notícia és que cada dia són més els que s'apunten a una expedició en què l'honor i el reconeixement només queda garantit per l'èxit. Que ara ens fem la pregunta d'on volem arribar exactament ja és molt més que haver de conformar-nos amb una supervivència sense destinació. Ja hem deixat la resistència, de condicions més dures però psicològicament més càlida, i hem començat l'expedició, potser menys dura, però molt més incerta: sou baix, fred intens, foscor completa... Que cap il·luminat no ens faci precipitar al buit, perquè l'honor només el donarà l'èxit. I l'èxit el donarà una expedició que sàpiga on vol i pot anar. Salvador Cardús, sociòleg

El "signe dels temps" i la independència

17.10.2008
El "signe dels temps" i la independència

(Publicat al bloc d'en Lluís Pérez)

Els independentistes catalans estem acostumats a que se'ns critiqui per reivindicar una cosa que, segons se'ns diu, està en contra del "signe dels temps", a saber: la creació d'un nou Estat. La globalització, se'ns diu, ha diluït la sobirania dels Estats en un sistema polític mundial on la tendència és a que els Estats cedeixin poder a entitats superiors i a que, en definitiva, la creació d'Estats es converteixi en un anacronisme. Que te de vàlida aquesta crítica?

Per començar, val a dir que hi han seriosos dubtes de que aquest sigui realment el "signe dels temps". En principi, algunes de les característiques del sistema mundial no son tan noves com anuncien els crítics de l'independentisme: des de la formació del capitalisme industrial, els Estats han estat inserits dins un sistema mundial on cap d'ells ha sigut plenament independent. Que la seva interdependència hagi augmentat és dubtós; més aviat, ha augmentat la seva dependència vers una única potència, Estats Units, mentre que al segle XIX n'hi havien varies que pugnaven pel control del mon. Però això no vol dir que els Estats perdin poder en favor d'una hipotètic regim global, sino que el perden en favor d'un Estat imperialista que ha sabut sotmetre'ls. D'altres característiques del suposat "signe dels temps" no és que no siguin noves: és que son inexistents. No és cert que la "tendència" sigui a la desaparició dels Estats. Ans el contrari: ara mateix hi han molts mes Estats al mon que fa 10 anys i que fa 20.

Tanmateix, aquesta no és la principal objecció que se li pot plantejar a aquesta crítica a l'independentisme. Suposem per un moment que sigui cert el que diuen els nostres crítics. Suposem, doncs, que cada cop hi han menys Estats, i que els que queden caminen cap a la unificació o en tot cas cap a la dissolució de la seva sobirania. La qüestió és: i? Que te a veure l'existència d'una tendència mundial amb l'acceptació d'aquesta tendència? Als anys 30, la tendència era que les lànguides "democràcies" liberals post-Gran Guerra fossin substituïdes per règims totalitaris, però a ningú no se li hauria acudit criticar els resistents antifeixistes per "anar contra el signe dels temps". El signe dels temps pot ser autènticament dolent, i si és així no només no tenim perquè acceptar-lo, sinó que la nostra obligació moral és combatre'l. En realitat, argumentar que una cosa és bona perquè està d'acord amb el "signe dels temps" és una fal·làcia molt coneguda: la fal·lacia naturalista, que consisteix en dir que "X existeix, per tant, X és bo". Que existeixi una tendència històrica a la desaparició de l'Estat-nació (cosa discutible, insisteixo) no significa que aquesta tendència sigui bona.

Convé, doncs, no posar-se a delirar sobre el "signe dels temps" i la seva importància a l'hora de prendre partit per una causa política. El "signe del temps" és que proliferi la SIDA, que augmentin els maltractaments a dones, que prosperin i s'estenguin els fanatismes religiosos, que el medi ambient es deteriori, que les mes variades supersticions colonitzin les ments de milions de persones, que els drets civils es retallin, que la cultura es mercantilitzi... però cap d'aquestes coses es justifica per ser part del "signe dels temps". Per tant, farien be els nostres crítics en reflexionar sobre si realment significa alguna cosa dir que l'independentisme és criticable per tenir un programa polític que no s'adequa al "signe dels temps".

Lluís Pérez Lozano, estudiant de Sociologia

De peus a terra

16.10.2008 De peus a terra (Publicat al diari Avui) Un estrany silenci ressona a Catalunya, l'absència d'arguments favorables a la pertinença a l'Estat espanyol. Hi ha qui diu que a Espanya li convé, o que Catalunya no té res a decidir, o que Catalunya no existeix, però ningú ha dit ni una paraula sobre què guanyen Catalunya i els catalans amb la dependència. La submissió només és sostenible si el dependent rep protecció a canvi, com Catalunya en rebia fins a l'entrada a la Unió Europea i l'euro, perquè la pertinença a l'Estat dels espanyols li permetia un accés lliure al seu mercat, i l'espoli fiscal només s'acarnissava contra els catalans al petit nivell possible amb una pressió fiscal del 10% del PIB (ara és el 40%). Subsumits els mercats espanyol i català en el mercat únic europeu, i perdudes pels governants espanyols la moneda, la fixació dels tipus d'interès i dels tipus de canvi, i els aranzels i permisos d'importació i exportació, els catalans ja no guanyen res comercialment per pertànyer a l'Estat dels espanyols, i el resultat inevitable és la disminució constant de la importància relativa del seu mercat, on ara Catalunya hi ven menys del 40% de la seva producció, menys del que ven fora, i en compra menys del 35% de les seves importacions. La dependència ja no té la contrapartida de l'accés privilegiat al mercat espanyol, que és de risc per ser l'únic on els productes catalans són boicotejats per ser-ho (pràctica confessada pel 21% dels madrilenys, segons Abc). Sovint es xiuxiueja que la independència no és possible perquè no ens deixaran i treuran els tancs, tot projectant al present els fantasmes sagnants del passat. No hi ha, però, cap perill, els espanyols no estan disposats a pagar el preu de tornar a ser la Birmània d'Europa com a la dictadura, un Estat pària, pobre, aïllat i autoritari, i perdre la prosperitat i la democràcia. Els partidaris de la intervenció de l'exèrcit per impedir les independències d'Euskadi i Catalunya no arriben ni al 40%, segons enquesta d'El Mundo. Contra la nostra voluntat democràtica, majoritària i pacífica, la seva violència i Exèrcit són un tigre de paper. Fracassat amb l'Estatut l'intent d'assolir, ja que no un Estat propi, un Estat propici, la viabilitat de Catalunya no és sostenible amb l'Estat a la contra. Només la fi de l'espoli fiscal, que ens deixessin de robar els 20.000 milions d'euros de cada any, multiplicaria per 2 la despesa en sanitat, per 4 la d'ensenyament, i per 16 la d'obres públiques. L'any 2007 vam creuar un llindar, tenir menys professors i ordinadors per aula i per alumne, i menys personal sanitari i llits hospitalaris per habitant, que la mitjana de l'Estat. L'any 2006 vam perdre 13.200 llocs de treball de titulació superior (universitària o professional de 3r grau), mentre que Madrid en guanyava 46.490 i tot l'Estat 201.050. El resultat és que Catalunya està ja per sota de la mitjana, mentre els nostres estudiants només reben de l'Estat el 4,8% de les beques, quan són el 14,8%, i els titulats de les universitats catalanes només són l'11% del total estatal. És l'èxit del secular projecte espanyol d'anorrear Catalunya que passa dels dirigents de Franco ("A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente") als de González ("El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros") i Zapatero ("Esto es la prueba de que el sistema funciona", referint-se al volum de l'espoli fiscal català). Això és el que hi ha, perquè a la frase d'en Pujol sobre el procés estatutari ("Ens hem vist al mirall i no els hem agradat, no ens hem agradat, i no ens han agradat") li manca que ells també s'han vist al mirall, i s'han agradat. Després de trenta anys de catalanisme autonomista, és l'hora del balanç, encallats una dècada en la frustració repetitiva del fracàs de tota pretensió catalana que depengui de la voluntat d'Espanya. Sense guanys ni objectius, no és ara l'autonomisme sinó el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, l'opi del poble, impotent per concebre cap més futur que la dependència perpètua, i de contestar unes simples preguntes: quines són ara les raons favorables a la continuïtat de Catalunya dins i sota l'Estat dels espanyols, què en guanyem els catalans; i quines són les contràries, què perdem els catalans per ser-hi. Tot just ha començat una crisi que despullarà encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir res, perquè no tenen res a decidir. Diran i es creuran que s'ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l'únic que poden fer, a més d'intentar convèncer els governants espanyols, amb l'èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, "la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más". No és un desig, descriu la realitat. Si del balanç resulta que a Espanya no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats, que ens duen a la ruïna en benefici d'ells, que ens manen i ens menyspreen, només queda definir i executar el business plan d'escissió de la branca ruïnosa de l'empresa Catalunya que s'anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable. O llanguir fins a l'extinció. Alfons López Tena, president del Cercle d'Estudis Sobiranistes

1a Trobada de Joves d'Òmnium

15.10.2008
1a Trobada de Joves d'Òmnium

El cap de setmana del 8 i 9 de novembre, Òmnium Cultural organitza la seva primera trobada per a joves d’entre 18 i 25 anys amb l’objectiu d’oferir un espai de formació i reflexió i, alhora, de crear xarxa entre els socis d’Òmnium més joves i altres persones de la mateixa edat que encara no ho són però que simpatitzen amb els principis de llengua, cultura i país pels quals treballa l’entitat.

La trobada ha estat impulsada per un grup de socis joves d’Òmnium, interessats en generar una dinàmica de treball que animi a la participació dels membres més joves de l’entitat i sigui un punt de referència per al jovent del país.

Amb aquesta finalitat, s’ha preparat una programació que contempla espais de formació, d’intercanvi de coneixements i de lleure. Així, entre les activitats programades, s’hi troben diverses taules per reflexionar sobre temes d’actualitat, com ara els reptes del catalanisme, la cohesió social, l’activisme a la xarxa, o la cultura i els mitjans de comunicació.

També s’han preparat altres activitats per afavorir la coneixença i l’intercanvi d’experiències entre els participants durant els diferents moments de convivència del cap de setmana. Més informació sobre el programa i els preus de la Trobada, aquí.

Més de 1.600 persones omplen el Palau de la Música per homenatjar a Xirinacs

14.10.2008
Més de 1.600 persones omplen el Palau de la Música per homenatjar a Xirinacs

(Publicat al diari Crònica)

Més de 1.600 persones van retre ahir homenatge a l'exsacerdot i polític català Lluís Maria Xirinacs. Poc després d'un any de la seva mort, un Palau de la Música Catalana ple va recordar la seva figura, definida per tots els presents com a un 'patriota coherent', un defensor de la independència del país i una bona persona. Diferents personalitats de la societat civil dels Països Catalans van lloar Xirinacs i la seva defensa per les llibertats.

L'acte va començar amb les paraules 'Comença a caminar poble català!'. Mossèn Dalmau, qui va ser amic de Xirinacs, va explicar durant la seva intervenció que la figura i la personalitat del homenatjat era 'complexa' i va assegurar que 'no va morir d'odi ni de gelosia ni d'accident, sinó d'amor com Jesús', al temps que afegia que 'ningú ha dit mai que Jesús es va suïcidar, però els fets canten'.

Més dur en els seus termes es va mostrar Josep Guia, membre del Comitè executiu del PSAN, qui va declarar que el d'ahir no era un acte 'fet pels partits, sinó per persones generoses i honestes del poble català'. Per la seva banda, Lluís Planes, de la Fundació Xirinacs, va manifestar que 'ja s'havia acabat el temps de la queixa, del nacionalisme i l'independentisme il·lusori' i que havia arribat el moment 'de vertebrar els Països Catalans'.

A l'acte hi van assistir el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, el líder d'Esquerra a l'Ajuntament de Barcelona, Jordi Portabella, i el jurista, Hèctor López Bofill. El toc musical el van posar Maria del Mar Bonet, Feliu Ventura, Elèctrica Dharma, Obrint Pas, La Coral Sant Jordi, Joan Reig amb Refugi, Aramateix, At versaris i Manel Camp

De la Catalunya perplexa a la Catalunya activa

10.10.2008
De la Catalunya perplexa a la Catalunya activa

(Publicat al diari Crònica)

Per aquest dijous a les set de la tarda, Òmnium Cultural ha programat un d'aquells actes que omplen (aneu-hi amb temps, doncs, si voleu veure'ls la cara). Alfons López Tena, Vicent Sanchis i Roger Buch parlaran de la situació del país davant els incompliments en matèria de finançament per part de l'Estat i de la futura sentència del TC. Passat recent i futur imminent. Com sabeu, des del 9 d'agost ens trobem en una situació de crisi de legitimitat. L'Estat ha incomplert allò que diu l'Estatut després de dos anys de poder-ho solucionar i anar donant allargues. És cert que han presentat una proposta, però tant el govern com l'oposició l'han qualificada d'insuficient. Per tant, el que tenim al davant des del 9 d'agost és la manifesta manca de voluntat per part de l'Estat i una pretesa normalitat en forma de negociacions. És per això que va sorgir la iniciativa de concentrar-se cada dia 9 a les 9 davant de tots els ajuntaments dels Països Catalans, per reclamar una solució democràtica basada en el dret de decidir. Dijous vinent, doncs, torna a ser dia 9.

Els tres ponents són persones vinculades a Òmnium, una entitat que, com no podia ser altrament, ha comprès el problema polític que ens fa de coll d'ampolla i que afecta els tres punts del seu lema: la llengua, la cultura i el país. Amb López Tena i amb Vicent Sanchis vaig tenir ocasió de coincidir-hi a les Primeres Jornades Comunicació i Independència que es van fer a la UAB el passat 14 de maig. Un parell de videos (1 i 2 ) ho recullen. Roger Buch, d'altra banda, és una d'aquelles persones que, sense ser tan mediàtica com els altres dos, val la pena escoltar sempre (i sempre hi és encara que potser no es noti tant). En aquella ocasió, finançament i TC eren futur. Ara un d'aquests dos temes ja és passat i no hi ha hagut cap daltabaix. Poques persones parlen obertament de crisi de legitimitat arran de l'incompliment del 9 d'agost. Suposo que totes les energies es concentren en el TC, de la sentència negativa del qual López Tena està convençut.

Valdrà la pena treure-hi el cap, doncs, i que amb una mica de sort hi hagi debat. En un article al Bloc Gran del Sobiranisme que ja comença a ser famós perquè ha desembocat en la proposta de portar 10.000 catalans a Brussel·les, Enric Canela (CiU) deia “Perplex jo?” Des d'un punt de vista ben diferent, el Molt Honorable José Montilla ha dit reiteradament que no comparteix aquest diagnòstic (no li deu anar bé). Certament, hem de sortir d'aquesta perplexitat. I no cal que ens hi trenquem gaire les banyes. López Tena ho té clar i qualsevol que l'escolti se n'encomana, de tanta energia i tanta clarividència. Per això tinc l'esperança que, ara que comença a remenar les cireres a CDC, també a ells els convenci. Ens mobilitzarem i ens activarem tant com calgui, però que no hàgim de lamentar que, després de cinc anys a l'oposició i d'unes quantes males experiències nacionals, no ens hem mogut d'on érem. D'un partit nacionalista se'n pot esperar alguna cosa més que la lluita legítima per l'alternança en el poder, se n'ha d'esperar que impulsi el procés d'autodeterminació. La Catalunya activa passa per aconseguir que a les properes eleccions hi hagi dos, tres o quatre partits que es presentin amb la proposta de declarar unilateralment la independència. Ens demanaran suport per no fer un salt en el buit. Ens hi trobaran, però que no triguin gaire, que tenim pressa.

Xavier Mir, blocaire en vaga