18.04.2007
El bon ritme d'entrades porta el CAS'07 a l'annex del Sant Jordi
A causa del bon ritme de la venda d'entrades, el Catalunya Acció Sonora'07 varia la ubicació inicial (BTM) per una altra de més capacitat, l'annex del Palau Sant Jordi. Tota l'estructura, així com els horaris, manté el seu format inicial. L'organització anuncia que, ara més que mai, el nombre d'entrades restants és limitat i recomana adquirir-les de manera anticipada.
El concert començarà a les 20 h. En primer lloc actuarà la Troba Kung-Fú, seguit d'Els Pets i Obrint Pas. L'acte serà presentat per Joel Joan i comptarà amb una sorpresa final.
Ens veiem al CAS'07.
www.cas07.cat
Venda d'entrades al Servicaixa de La Caixa.
Sobirania i Progrés
--------------------------------------
16.04.2007
Hèctor López Bofill s'adjudica la primera edició d'El Temps de les CireresHèctor López Bofill, membre promotor de Sobirania i Progrés, guanyador de la primera edició del premi El Temps de les Cireres L'obra guanyadora és El Principi Satànic i s'emmarca en la primera edició del premi El Temps de les Cireres (Premi de Contes Vila de Seròs)L'obra de l'escriptor i poeta Hèctor López Bofill ha guanyat la primera edició del premi El Temps de les Cireres (Premi de Contes Vila de Seròs). La recompensa a la millor obra del certamen són 4.000 euros i una escultura d'en Jordi Jové.
El jurat, format per Emili Bayo, Celina Alegre, Miquel de Palol, Ferran Sàez i Isabel-Clara Simó, va voler destacar la qualitat de les obres presentades, fet rellevant tenint en compte que el premi va dirigit a joves escriptors.
La cerimònia d’entrega al Monestir d’Avinganya va estar presidida per Joan Busqueta, director de la Fundació Pública de la Diputació de Lleida (l’Institut d’Estudis Ilerdencs), i Gabriel Pena, alcalde de Seròs. L’acte, on no van faltar les proclames de 'Visca la República Catalana!', va comptar amb la presència dels escriptors participants de la I Trobada d’Escriptors a l’Aiguabarreig, els quals van tenir l'oportunitat d’entrar en contacte amb l’entorn i debatre la relació entre literatura i Guerra Civil.
informa:
directe!catwww.directe.cat
--------------------------------------
16.04.2007
DIRECTE!CAT, el diari que estaves esperant
Ha nascut un nou diari. Directe. En català.
directe!cat és aire fresc al panorama digital català. Nova gent, involucrada des de fa més de deu anys en diversos mitjans i projectes digitals, que han decidit unir esforços en aquest nou projecte que no vol deixar impassible ningú. Fa anys que el món mediàtic català es troba estancat i sense possibilitats de créixer. Amb la sociabilització els darrers anys d'Internet, s'ha obert un nou canal des d'on poder articular un projecte comunicatiu que dóna cabuda a uns mitjans digitals que poden i han de tractar la informació en clau catalana i catalanista.
És per tot això que
directe!cat no vol ser un diari digital més, sinó que es proposa l'objectiu de no deixar d'innovar amb la voluntant de ser capdavanters en aquest àmbit, essent conscients que Catalunya necessita la innovació tecnològica per tirar endavant com a país. Per fer-ho, comptarem amb la col·laboració i la participació activa amb rellevants membres de la societat catalana des de diferents àrees, tals com la docència, el periodisme, la política, la literatura, el consum, l'economia o els esports, entre d'altres.
I per tal de coordinar tota aquesta estructura, hem decidit dividir la informació de la opinió. L'objectivitat de la subjectivitat. El directe de l'indirecte... i d'aquesta manera,
directe!cat mostrarà el vessant informatiu, mentre que
indirecte!cat recollirà les millors opinions a través de la primera xarxa de blocs de qualitat en català. Sempre tot lligat, veurem l'opinió a
directe!cat i també tindrem els titulars informatius als blocs d'
indirecte!cat.
directe!cat està format per un equip de gent al servei d'altra gent... Només esperem i desitgem que us sembli un projecte interessant!
Entra ara a:
www.directe.catSobirania i Progrés
--------------------------------------
11.04.2007
Perdre la vergonya
La vergonya és una d’aquelles actituds que ens priva d’exercir tal com nosaltres desitjaríem. La vergonya és aquell estat d’ànim pel qual hom no s’atreveix a fer allò que vol per por del pensament que puguin tenir les persones que l’envolten. La vergonya és, al cap i a la fi, el pànic a fer el ridícul. Però, què dictamina que una acció és ridícula o que una situació concreta es caracteritza per la ridiculesa? Doncs ho dictaminen valoracions purament subjectives, les quals, sovint, s’emeten amb finalitats desestabilitzadores, ja que aquesta presumpta ridiculesa no acostuma a beneficiar totes les parts per igual.
I parlem de fer el ridícul després d’escoltar les declaracions de la catalana Carme Chacón, vicepresidenta del Congrés dels Diputats, a Madrid. Chacón, en una entrevista al programa
Els Matins, de TV3, va gosar dir que aquests dies, des de Madrid, havia passat vergonya i “un cert ridícul de la meva terra”, en referència al fet que entre algunes forces parlamentàries, Esquerra i CiU, s’havia tractat i parlat, amb major o menor encert, de l’autodeterminació.
Carme Chacón, del PSC-PSOE, no parla de ridiculesa així com així. Chacón titlla el debat entorn del dret a l’autodeterminació de ridícul simplement per por. Per por que el dret a la sobirania del poble català es converteixi en un tema de debat, de tertúlies, de sobretaules i de discussió entre el jovent, els obrers, les persones jubilades i l'empresariat del nostre país. Per por que el discurs espanyolista dels socialistes catalans quedi en evidència davant les reclamacions justes i honestes dels independentistes catalans.
Si parlar sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya és fer el ridícul, endavant.
Si explicar les raons de la necessitat de tenir uns Països Catalans lliures és fer el ridícul, som-hi tots.
Si exposar la millora en benestar i infraestructures que comportaria la independència de Catalunya és fer el ridícul, fem-lo.
Si vetllar pels interessos econòmics i d’honrança dels ciutadans i ciutadanes del nostre país és fer el ridícul, visca doncs.
I per fer el ridícul, cal perdre la vergonya. Perdre la vergonya i ser conscients que tot allò que es digui i es faci per l’obtenció d’un referèndum sobre el dret a decidir intentarà ésser atacat des de tots els corrents espanyolistes, d’aquí i de fora, amb diversitat d’adjectius i catalogacions, com ara el de “ridícul”.
Que sigui pèssima, frívola i electoralista l’actuació d’Esquerra i de CiU entorn del plantejament d’un referèndum d’autodeterminació, no exclou sentir-se orgullós perquè sembla que, mica en mica, es trenca el tabú de la independència. Que els principals dirigents de les forces polítiques del Parlament hagin demostrat ser més botiflers que el pebre, no ha d’enderrocar les nostres il·lusions. Però avergonyir-se perquè es parla de les possibilitats sobiranistes de Catalunya no és res més que una mostra de la por que té el nacionalisme espanyol. Por de veure com el catalanisme s’emborratxa, es desinhibeix i perd la vergonya, la vergonya de ser una nació amb el seu respectiu estat.
-------------------------------------- Eduard Lladó
10.04.2007
Drets forals 300 anys després?
El 20 de març les Corts valencianes han aprovat la Llei 10/2007 sobre el règim econòmic matrimonial. Aquest és un fet realment insòlit. El PP i el PSOE s’han posat d’acord a establir una normativa de dret civil específica per a la “Comunitat Valenciana” clarament diferenciada del Codi Civil espanyol. I, paradoxalment (o no), la “caverna” mediàtica espanyolista no ha entonat la ja tradicional lletania sobre la ruptura d’Espanya. Els camins del Senyor són inescrutables.
Segons el seu preàmbul, ”Esta llei és el primer pas en la recuperació del Dret foral valencià amb l’objectiu i intenció de poder desenrotllar en el futur un Codi de Dret foral valencià que englobe les distintes lleis sectorials que es promulguen”. I -encara que sembli impossible- tot això en el mateix any que commemorem els 300 anys de la supressió manu militari de les Constitucions valencianes (és a dir, del dret foral), després de la victòria borbònica a la batalla d’Almansa, amb la consegüent imposició del dret espanyol a l’antic Regne de València. Les giragonses de la història sovint semblen més inescrutables que els camins del Senyor.
Potser, però, el més interessant és que els dos grans partits espanyols han justificat la seva decisió, apel·lant a un concepte que fins fa poques setmanes era l’essència del mal, de la irracionalitat i del tribalisme. Encara que sembli impossible, el PP i el PSOE han fet seu el concepte de “drets històrics dels territoris forals”. El mateix concepte que recull la Constitució espanyola i que permet que les comunitats autònomes del País Basc i Navarra disposin del famós concert econòmic; però que -com és ben sabut- és del tot “inconstitucional i insolidari”, quan es planteja la possibilitat d’aplicar-lo a la comunitat autònoma de Catalunya.
Curiosament, sembla que aquesta mateixa Constitució garanteix la igualtat jurídica de tots els ciutadans i ciutadanes espanyols i, per tant, no estic segur de fins a quin punt una interpretació tan contradictòria de la llei ens hauria de permetre concloure que els espanyols tenen clar que els catalans no som ciutadans. O potser allò realment sorprenent -després de tantes evidències- és per què hi tants catalans que s’entesten a ser ciutadans d’un estat que els menysprea, i -en canvi- no volen pertànyer a un estat que sí que els voldria perquè seria realment el seu.
Tres-cents anys després, “lo mal que ve d’Almansa a tot lo món alcança” i d’aquella sembrada en continuen obtenint molts fruits. I, de fet, els hereus de Felip V continuen obsessionats a esquarterar els Països Catalans, per evitar que la nostra unitat posi fi a l’espoli i la ignomínia.
Albert Lamarca i Oriol Junqueras
- --------------------------------------
05.04.2007
Sobirania i llibertat
Hi ha una generació que vam començar a somiar la sobirania el 1986, al Camp Nou, quan en Lluís Llach va demostrar que n’hi havia molts que volien la llibertat dels mots i els sentiments. I que res no havia d’abaratir el somni. Alguns érem adolescents que, per edat, no teníem gaire presents les conseqüències del franquisme. Que vam créixer en català, sense la ràbia dels qui van plorar en Puig Antic, sense la pena dels qui van cantar d’amagat, sense l’angúnia dels qui van viure exiliats, sense la misèria dels qui van morir en la foscor d’una guerra… Adolescents que no vam estudiar la nostra història i que no vam tenir cap altra informació que les llàgrimes doloroses de records i enyors i basardes i por de les nostres famílies. Sovint famílies amb sentiments contraposats i amb desitjos profunds de silenci, de pau, d’oblit...
Per a molts, la veu d’en Lluís Llach –quan cantava i quan callava– va ser l’esperança del record, la revolta de la ràbia. Calia vestir els buits de la nostra història i calia servar la fe en el futur i en la llibertat d’un poble. I això només ho podia cantar la sensibilitat de qui ha viscut la tristesa a la pell. De qui ha tastat el rebuig. De qui ha rebut la ignomínia dels qui odien la sobirania de les nostres ments lliures, perquè ens volen sotmesos i amatents. Agenollats. Abatuts.
Com en Llach, som molts els que no volem banderes, si no hi ha persones lliures. I no ens volem sotmesos, perquè tenim voluntat de ser. I perquè som, malgrat que no ho vulguin. I això és prou perquè continuem aquí, tossudament dempeus.
En els concerts de comiat, en Lluís Llach ens va deixar captivats amb la força i el gest. I va teixir una xarxa de complicitats i seduccions que perdurarà enllà dels dies. Va dibuixar la geografia del compromís i va exhibir la vergonya dels nostres polítics.
Va marxar dient tot allò que ens cal fer nostre per no renunciar a res. Per ser lliures. Sobirans de la nostra llibertat, pel dret que tenim tots a triar el que volem ser.
Un llegat valent, compromès i digne d’un poble que vol ser.
Imma Prat
---------------------------------------
04.04.2007
El programa Àgora debat 'Autodeterminació, sí o no?'
Oriol Junqueras és l’únic que demana obertament l’autodeterminació en el debat de l’Àgora de dilluns
'Autodeterminació, sí o no?' és el títol del debat de l’Àgora, en què va participar el professor d’Història Contemporània Oriol Junqueras. Ell va ser l’únic dels participants que realment va enfocar la tertúlia en aquest sentit, ja que els altres es van centrar més en la picabaralla política i en els elements tàctics de la proposta autodeterminista llançada per Esquerra la setmana passada. Compartien taula amb Junqueras, Francesc Marc-Àlvaro, periodista i escriptor; Anna Sallés, professora d’Història de la UAB; Xavier Marcé, economista i exdirector de l’Institut d’Indústries Culturals, i Joan Carles Girauta, escriptor, llicenciat en Dret i comentarista del programa La Linterna de la cadena Cope i columnista del diari electrònic Libertad digital.
Per a Marc-Àlvaro la manera com ha conclòs l’oferta d’Esquerra demostra que la política nacional actual no s’està fent seriosament i que la proposta estava feta sense “cap mena d’estratègia, perquè tothom n’ha sortit perjudicat: Esquerra, CiU, el govern tripartit, la figura del president Montilla, les institucions del país i el catalanisme en general”. D’aquesta manera deixava arraconat el debat sobre l’autodeterminació, ja que per a ell no es pot obrir aquest debat mentre s’està definint com es desplegarà l’Estatut tot just aprovat el 2006. Girauta va arribar a qualificar la via autodeterminista, en primer lloc, d’il·legal i, en segon lloc, “d’un electoralisme inquietant que ens torna a una situació d’inestabilitat” i que “situa al centre del debat polític català les essències, l’estèril debat identitari”.
“Que et reconeguin el dret a l’autodeterminació és una qüestió relativament trivial amb el fet que tu tinguis clar que el vulguis exercir, que el vulguis definir” va replicar Junqueras, qui va afegir que aquest moment es vàlid per iniciar aquesta via i va donar suport a la seva idea que la llei de pressupostos aprovada divendres passat al Parlament no aporta cap benefici substancial per a Catalunya, tot i el que està establert a l’Estatut. En canvi, la resta de convidats van apostar per esperar a saber com afectarà la sentència del Tribunal Constitucional l’Estatut del 2006.
Per a Junqueras, entre tots -polítics i societat civil- s’ha de debatre el dret a l’autodeterminació, perquè tots els que ara es queixen de les formes, el dia que aquestes siguin del tot institucionals, ningú no tingui cap dubte que l’autodeterminació és el camí a seguir”. Però de manera més immediata la seva proposta és, d’una banda, “que tots els partits polítics catalans s’asseguin a parlar de com s’afronta la sentència del Tribunal Constitucional i com es desplega el nou Estatut i, de l’altra, que la societat civil i tots els ciutadans també assumeixin la seva part de responsabilitat clamant als seus representants una solució”, perquè del grau d’autogovern en depèn també una millora en la seva qualitat de vida.
---------------------------------------
02.04.2007
AQUESTA NIT, ORIOL JUNQUERAS A L'ÀGORA
Aquesta nit, el programa Àgora del Canal 33 fa una anàlisi de l'actualitat política. Tractarà sobre l'autodeterminació, i Sobirania i Progrés hi serà present. No us perdeu, doncs, l'Oriol Junqueras a l'Àgora.
22 h. Canal 33. Àgora.
Sobirania i Progrés
---------------------------------------
01.04.2007
Acomiaden una metge per parlar en català als clients
El centre esportiu municipal Sagnier del Prat de Llobregat ha acomiadat la metge que atenia els usuaris des de feia set anys, Anna Vegué, per parlar en català. L'empresa que gestiona aquest centre, Servei d'Ensenyament i Assessorament Esportiu (SEAE), al·lega en la carta d'acomiadament que la decisió de fer fora Vegué es deu "a la multitud de queixes rebudes per part dels usuaris de la instal·lació en relació amb la seva negativa d'utilitzar l'idioma castellà".
A Anna Vegué, que treballava de forma exclusiva en aquest complex esportiu, on dirigia el centre de dietètica i nutrició i un programa de salut aquàtica, l'acomiadament l'ha agafat per sorpresa. En primer lloc, perquè a ella no li constava cap queixa formal i, en segon lloc, perquè assegura que, tot i que sí que prioritza sempre parlar en català, mai s'ha negat a canviar d'idioma si algun usuari "l'hi demana perquè no l'entén".
"Em constava una queixa no formal d'un senyor que es va enfadar perquè vaig atendre la seva dona en català mentre ella parlava castellà. Em van dir que l'home s'havia queixat i prou, però en cap moment es va parlar que la dona en qüestió no m'entengués, perquè sí que em va entendre", explica. Anna Vegué també recorda que l'any passat, en una taula rodona celebrada al Prat en què va participar com a representant del centre Sagnier, hi va haver un incident perquè ella es va negar a fer la conferència en castellà només perquè hi havia una dona que deia que no entenia el català: "Li vaig dir a la senyora que, si no entenia una cosa, jo l'hi explicaria, però la dona va decidir marxar", recorda.
Vegué va afirmar ahir que l'Ajuntament del Prat, al qual pertany el club que l'ha acomiadat, li ha assegurat que només li consten dues queixes no formals en contra d'ella. L'empresa reconeix que l'acomiadament és improcedent i li ofereix la màxima indemnització, però ella vol portar el cas als tribunals.
(Diari Avui. 28 de març de 2007)
--------------------------------------------
01.04.2007
Ells, nosaltres... Tots!
Sobirania i progrés encara un nou repte Després d'erigir-se com l’organització independentista amb més adherits dels països catalans, ara busca una nova fita. Mig milió de signatures per reclamar el traspàs de competència en matèria de convocatòria de referèndums a partir del Dret de Petició Col·lectiva. El repte és de tots. Catalunya és un país divers. Ric, per tant. Necessitarem convèncer, explicar-nos, per arribar a tothom: als que no ens coneixen i, fins i tot, a aquells que a priori no volen venir amb nosaltres. Caldrà sortir dels tòpics de les confrontacions gratuïtes. Tenim arguments més que suficients. Podem construir per nosaltres mateixos. I aquest és precisament el repte!
La normalitat, la sobirania passa per tots i cada un de nosaltres. No podem confiar només en alguns herois que ens defensen, hem de trobar-nos i treballar, com diu el professor Junqueras "Hem de ser els millors, hem de ser valents", siguem el millor que puguem, aprofitem la riquesa de la diferencia per fer de Catalunya un país més modern, més gran i més lliure. Lluís Companys va dir: "Per lluitar a lluitar per a altres ideals nobles hi ha molta gent, però Catalunya només ens té a nosaltres.."
Haurem de treballar perquè ells siguin nosaltres i junts siguem tots.
Marcel Ludevid i Sanmartí
--------------------------------------------
28.03.2007
Sindicalisme i sobiranisme
Ara més que mai, ens cal projectar les aspiracions sindicals en clau reivindicativa i nacional, ja que només podrem avançar en benestar social i laboral, si prenem com a punt de partida la realitat catalana i si l’interlocutor final és el govern de Catalunya.
En les darreres tres dècades, hem associat la lluita obrera amb organitzacions d’àmbit estatal i sense cap sensibilitat sobiranista. Però tant les persones que ens declarem obertament independentistes com les que no se’n consideren, anhelem el mateix: un millor benestar a partir de condicions laborals dignes i un creixement sostingut i sostenible del nostre país. I la via per aconseguir-ho és l’alliberament nacional que ens dotarà d’un Estat propi, recaptador dels nostres impostos i gestor dels nostres recursos.
Actualment, la Intersindical-CSC és la cinquena força sindical a Catalunya. És un sindicat nacional, independent, democràtic i participatiu que lluita perquè Catalunya sigui reconeguda no només de fet, sinó també de dret, com a marc normal de relacions laborals, dins dels Països Catalans. De fet, és l’únic sindicat que contempla el camí de l’autodeterminació com a via per a l’alliberament nacional i la transformació social. I l’únic que aposta decididament per l’ús normalitzat de la llengua catalana en tots els àmbits, especialment el professional i laboral.
La Intersindical podria ser una veritable plataforma de lluita social per a Catalunya i, comptant amb l’acció unitària dels diferents sindicats, es podria millorar la defensa dels interessos col·lectius dels treballadors i treballadores dels Països Catalans.
Està clar, doncs, que la defensa dels drets de les classes treballadores catalanes està estretament imbricada amb el dinamisme de la nostra economia. Uns drets laborals i un dinamisme econòmic amenaçats simultàniament per la crisi que travessen sectors com el tèxtil o el de l’automoció. Una crisi que té les seves expressions més evidents en les deslocalitzacions i els tancaments empresarials.
Amb estructures sobiranistes que es vertebressin des dels diversos sectors de la societat serà seria la manera d’assolir l’objectiu ambiciós i humil alhora del benestar col·lectiu del nostre país.
Ara només ens cal convertir aquestes reflexions en un efecte dominó. I, ben aviat, comptarem amb moltes persones conscienciades d’allò que realment necessitem als Països Catalans.
Núria Clotet
--------------------------------------------
26.03.2007
Per un marc de decisió econòmica d'àmbit nacional
La defensa organitzada dels drets dels treballadors i treballadores és un signe clar de normalitat d'un país on s’han hagut de conjuminar les dinàmiques accelerades de producció econòmica i els drets laborals de les persones treballadores.
Casa nostra no és una excepció, però cal veure com les organitzacions sindicals defensen aquests drets, en quin marc territorial ho fan i quins índexs econòmics prenen de referència.
Els catalans i les catalanes que treballem i desitgem gaudir d’unes condicions laborals dignes hem d’exigir el nostre marc d’actuació i negociació. Per tant, no té sentit que, cada any, als Països Catalans ens apliquin l’augment de sou d’acord amb l’increment de l’IPC espanyol, quan l’augment que experimenta aquest índex al nostre país és superior al que té de mitjana a la resta de l’estat.
Cada dia ens adonem una mica més que estar lligats a Espanya és un mal negoci per als Països Catalans en tots els aspectes. Si no podem decidir qui ha de gestionar l’aeroport de la capital catalana, si no podem decidir les inversions urgents que necessiten les nostres línies ferroviàries mal gestionades per Renfe, si no podem decidir per on volem que passi –i si volem que passi!- la línia de molt alta tensió (la MAT) o si no podem decidir com volem que sigui el nostre Estatut, és que alguna cosa no funciona... i aquesta “cosa” es diu govern central espanyol, que des de Madrid aplica polítiques escandalosament centralistes i ens relega a una mera perifèria de l’Estat, sense drets i sense recursos...
I qui en surt perjudicat només som els catalans i les catalanes.
L’actualitat sociopolítica, doncs, parla per si sola i, veient com som tractats des de Madrid, només calen dos minuts de reflexió per adonar-se que l’assoliment de les nostres reivindicacions passa per la via sobiranista.
Núria Clotet
--------------------------------------------
26.03.2007
Èxit de Sobirania i Progrés a Calaf i Igualada
La taverna Cal Macarró de Calaf i la sala del Museu de la Pell d'Igualada queden petites per acollir les presentacions de la plataforma.
Dissabte al migdia, Sobirania i Progrés exposava el seu argumentari davant d'un centenar de persones que havien acudit a la taverna de Cal Macarró, a Calaf. El mateix dissabte, a les 20 h, més de 400 persones van omplir la sala del Museu de la Pell d'Igualada. Cal destacar que totes dues presentacions van comptar amb una notable presència juvenil, així com una participació activa del públic durant i després de l'acte.
A partir d'aquestes línies volem agrair l'afectuós allotjament de la gent de Calaf i Igualada. Moltíssimes gràcies. Seguim endavant!
Sobirania i Progrés
--------------------------------------------
22.03.2007
Quina de les dues espanyes?
És greu que, segons vaticinà Machado, una de les dues Espanyes ha de gelar el cor als espanyols. Malgrat tot, ells estan de sort, ja que, des de la proclamació del “Gran Memorial” del Comte-Duc d’Olivares, qualsevol tipus d’Espanya deixa el cor glaçat als catalans. Sempre ens topem amb la mateixa Espanya castellana, en tot moment, hostil al poble català. La història dels darrers tres-cents anys ho ha demostrat abastament. Amb monarquies absolutistes, repúbliques, dictadures o una democràcia coronada com l’actual. La doctrina del Comte-Duc “por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla” ha estat una constant que ha acabat instal·lant-se en la ment dels nascuts en el territori que comença una mica més enllà de l’Ebre. L’afany de reduir-ho tot a l’estil de les lleis de Castella és com un xarampió, una malaltia infectivo-contagiosa que afecta greument la mentalitat espanyola. No tenen solució. Ja no hi poden fer res. Espanya viu instal·lada en l’orgull, i, al mateix temps, en el temor que s’esquerdi la sagrada unitat de la pàtria. I, aquest orgull i aquesta por, li impedeix discernir la injustícia antidemocràtica que comet en no considerar les aspiracions del poble català, integrat a Espanya una vegada rere l’altra per la força de les armes i el Butlletí Oficial.
Per comprovar el maltractament rebut podríem acudir a múltiples aspectes. Considerarem, però, únicament els resultats finals de l’Estatut de Núria, del de Sau i el del nounat “Estatuet”. Aquest últim, escandalosament ribotat, emmanillat a la sala d’espera del Tribunal Constitucional i condemnat a sortir-ne cadàver, si s’aplica el criteri dels membres que representen una de les Espanyes, o en coma permanent, si s’apliquen les tesis dels representants de l’altra.
I fa pena que a la Catalunya col·lapsada, econòmicament extorquida i moralment humiliada, encara hi hagi algú que esperi el suport de qui promet alegries amb voluntat de no complir-les o dels qui voten al Congrés l’aprovació d’un Estatut pansit amb ànim de no posar-lo en pràctica. I no cal dir res dels “no nacionalistes” sense cap més criteri moral en política que la unitat sagrada de la pàtria. De la seva pàtria.
Malgrat trobar-nos integrats en la Unió Europea i en plena democràcia, Catalunya sofreix una de les envestides més escandaloses cap a la nostra identitat nacional, la cultura i l’economia. Una bona part dels catalans se senten orfes. Orfes de polítics que, d’altra banda, no paren de posar-se el nom de Catalunya a la boca.
Però el poble es pregunta: ¿Què se n’ha fet d’aquell esperit de fermesa unitat que prometien i volgueren demostrar al Parlament de Madrid el dia que presentaren l’Estatut aprovat al nostre Parlament? On han desat aquella rauxa assenyada que brollava vehement de les seves paraules? “Que la prudència no ens faci traïdors!”? Sentíem dir no fa gaire. És clar que s’ha de ser prudent. Prudent dins a un cert límit, perquè l’excessiva prudència genera covardia i la covardia és la mare dels traïdors.
Josep Bellet
---------------------------------------
21.03.2007
Dissabte 24 de març, Sobirania i Progrés a l'Anoia
Per a aquest cap de setmana, la delegació territorial de l'Anoia ha organitzat una presentació a Calaf i una altra a Igualada. Totes dues el mateix dissabte 24 de març. La primera, a Calaf, tindrà lloc a les 12 h del migdia a la Taverna Cal Macarró. La segona, al Museu de la Pell d'Igualada, a les 20 h.
Totes dues presentacions comptaran amb Joel Joan, Oriol Junqueras i Hèctor López Bofill.
Continuem avançant.
Sobirania i Progrés
---------------------------------------
20.03.2007
Fundació Cultura + Sobirania i Progrés = Catalunya Acció Sonora 2007
Les entrades per al CAS'07 ja són a la venda al Servicaixa
Si tenim en compte l’evolució de la societat catalana al llarg dels darrers 25 anys, les ofertes de lleure en català no han avançat de la mateixa manera que d’altres, com poden ser la implantació de la llengua en el sistema educatiu o bé la visualització de la necessitat de conèixer i utilitzar la nostra llengua en l’àmbit laboral i socioeconòmic.
El nostre país, però, gaudeix de bones eines per aconseguir que la cultura catalana sigui un producte de masses. Una d'elles és l’única diada centenària que hi ha a tot Europa que es basa en la tradició de regalar llibres i roses, la Diada de Sant Jordi.
Des del moviment cultural català tornem a prendre la responsabilitat que ens pertoca davant la necessitat de dotar d’eines la nostra cultura per fer-la una cultura de masses.
Per aquesta raó, i després de l’experiència dels dos anys anteriors amb el suport del teixit associatiu del país i una repercussió mediàtica important, proposem per al 27 d’abril de 2007, immediatament després de la Diada de Sant Jordi, un acte d’autoafirmació nacional i cultural, la celebració del Catalunya Acció Sonora '07 (CAS'07). Un macroconcert al Barcelona Teatre Musical amb Obrint Pas, Els Pets i La Troba Kung-Fú, per tal de repetir un acte multitudinari de la cultura i de la música catalanes, i consolidar-lo en una cita de referència per difondre i defensar una cultura nacional, de masses, moderna i plena.
www.cas07.cat
Fundació Cultura
---------------------------------------
19.03.2007
EL CAMP DE TARRAGONA ACULL SOBIRANIA I PROGRÉS
Ple de la plataforma a Montblanc i l'Aleixar
Sobirania i Progrés va omplir dissabte la sala de l'antic Hospital de Santa Magdalena de Montblanc, amb més de 80 assistents, i diumenge el Centre Recreatiu La Unió a l'Aleixar, amb 120 persones. Les presentacions, organitzades per les delegacions territorials de la Conca de Barberà i el Baix Camp, van comptar amb la participació d'Oriol Junqueras i Ramon Carranza, que van destacar la importància que té la implicació de la societat civil en l'assoliment de la plena sobirania nacional. A més, van explicar les futures campanyes de recollida de signatures per a la convocatòria de consultes populars des de Catalunya, d'insubmissió fiscal i d'internacionalització del procés.
Jordi Vera
---------------------------------------
16.03.2007
LA MIDA DE LES NACIONS
Enrico Spolaore, catedràtic d'Economia a Tufts University, va fer una conferència dijous passat a Barcelona, convidat pel Centre d'Estudis Jordi Pujol. Conjuntament amb Alberto Alesina, és autor del llibre
The Size of Nations, on de manera molt innovadora s'aborda la qüestió de la mida òptima dels estats sobirans.
Tradicionalment l'economia internacional ha considerat les fronteres com un dada i no com el que són, és a dir, institucions creades per l'home i resultat de processos polítics i econòmics. Els autors trenquen amb aquesta tendència i analitzen la formació dels estats com a resultat d'un equilibri entre dues forces contraposades.
Per una banda, els estats grans poden aprofitar millor les economies d'escala, importants en la provisió d'alguns béns públics, com la defensa, i necessàries, quan existeixen barreres al comerç, en la producció dels béns privats. Per l'altra, però, la grandària comporta també uns costos derivats de l'heterogeneïtat. Per exemple, els ciutadans que han de compartir els béns públics són més nombrosos i més diversos i és més difícil que les polítiques públiques els satisfacin.
Els dictadors prefereixen estats més grans i centralitzats, perquè permeten obtenir els màxims impostos oferint el mínim de béns públics. Els processos de democratització sovint comporten secessions (la Unió Soviètica i Txecoslovàquia en són exemples). La globalització també afavoreix les independències: la mida del mercat nacional deixa de ser important (el mercat passa a ser el món) i, per tant, s'afebleix la força que afavoreix la unificació de territoris. Això explica, en part, que el 1945 hi hagués 74 estats sobirans al món i avui n'hi hagi 192. Podria ser Catalunya el 193?.
Elisenda Paluzie
---------------------------------------
15.03.2007
Por
Un dels objectius de les societats occidentals és maximitzar el benestar econòmic i la justícia social dels seus ciutadans. En aquest sentit, després de la Segona Guerra Mundial, els països europeus occidentals van construir els seus respectius “estats del benestar”, a partir d’un pacte entre democristians, socialdemòcrates i liberals. En canvi, la dictadura franquista va condemnar l’Estat espanyol a una llarga i profunda penúria. Tant és així que encara no hem acabat de recuperar el diferencial amb Europa. En els darrers 20 anys, però, els ciutadans espanyols han vist millorar el seu nivell de vida, gràcies als fons de la Unió Europea i a l’enorme dèficit fiscal que imposa als Països Catalans. Els catalans i les catalanes, doncs, només podrem garantir el nostre creixement econòmic i la justícia social si assolim la nostra plena llibertat política. La independència és l'única garantia per a construir un país que valgui la pena de ser viscut. Un país econòmicament pròsper, socialment junt, ecològicament sostenible, culturalment ric i políticament lliure.
En moltes ocasions hem estat al capdavant de les grans revolucions que han conduït al món cap a la modernitat. Actualment, els catalans i les catalanes també tenim les eines i els recursos humans per separar-nos de l’Estat espanyol. En ocasions, els nostres objectius ens espanten perquè són difícils. Ara, però, només són difícils perquè encara ens espanten.
Gemma Cots i Oriol Junqueras
---------------------------------------
13.03.2007
Sobirania i Progrés es presenta a la Conca de Barberà i al Baix Camp
El proper cap de setmana, Sobirania i Progrés s'acosta fins a Montblanc i l'Aleixar per presentar-se al poble.
Dissbte 17 de març. Montblanc
19h. Sala gran de l'antic Hospital de Santa Magdalena
Diumenge 18 de març. L'Aleixar.
13h. Sala d'actes de la Societat Recreativa La Unió
Oriol Junqueras i Ramon Carranza exposaran el paper de Sobirania i Progrés com a plataforma integrada per membres de la societat civil catalana.
Sobirania i Progrés
---------------------------------------03.01.2007
Crida per Mallorca
Un grup de persones que ens movem dins l'àmbit de la societat civil mallorquina coincidim que el benestar de la nostra societat depèn de l'assoliment de la sobirania política plena dels Països Catalans. Sense integració, unitat i sobirania no podrem assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI. Coincidim que hem d'impulsar aquest projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari, i que s'ha de fer, també, des de l'àmbit i perspectiva de la pròpia societat civil amb idees i opinions que puguin ser recollides per les diferents organitzacions polítiques, socials, econòmiques i culturals o per l'opinió pública en general.
Des de la perspectiva de la pròpia societat civil mallorquina, el primer que hem de fer és exigir respecte i procurar que la política dels fets consumats deixi d'imposar-se a Mallorca i que la legalitat i la democràcia funcionin d'una manera escrupolosa. No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d'una manera radical i irreversible. Si es fa així estam davant d’una imposició en tota regla.
Tots nosaltres aspiram a un país més just, pròsper i sostenible i a un millor estat del benestar. El creixement econòmic, territorial i social equilibrats, la sanitat pública, l’educació, les infraestructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i un amb un finançament més just. Hem d’aconseguir transmetre que més sobirania és més progrés per a tots, i que prioritzar Mallorca és prioritzar el desenvolupament de totes les persones que hi viuen i hi treballen.
També volem donar suport a aquelles iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista dels Països Catalans. En aquests moments, és una anomalia que les forces polítiques que coincideixen en el fet que el 31 de desembre és la diada històrica que marca la nostra pertinença nacional no puguin anar juntes, o ser el bessó d’aliances més àmplies, per afrontar les properes convocatòries electorals. En aquest sentit entenem que la cooperació i la suma d'aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i feim una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt.
Ja és hora de tornar a emprendre amb il·lusió, força i coratge tota la feina que encara està per fer. Només des de la nostra unitat podem engrescar tots els mallorquins i totes les mallorquines a treballar sense fissures, conjuntament, amb determinació, empenta i bona disposició per a la consecució dels tan necessaris objectius en comú. Per tot això hem decidit sumar-nos a la iniciativa i manifest anomenat SOBIRANIA I PROGRÉS presentat en acte públic el passat 4 d'octubre del 2006 a Barcelona. Tothom és convidat a participar d'aquest projecte i a adherir-s'hi des de la nostra web:www.sobiraniaiprogrés.cat i a fer-nos arribar les seves idees, reflexions i projectes.
A la Crida per Mallorca ja s’hi ha adherit un nombrós grup de persones representatives de la societat de Mallorca, entre les quals hi ha Pilar Arnau, filòloga i traductora; Sebastià Frau, advocat; Jaume Santandreu, escriptor, capellà i activista social; Fanny Marí, soprano; Arnau Company, historiador; Llorenç Buades, sindicalista i coordinador d’Ixent; Josep Suàrez, activista social; Gabriel Bibiloni, lingüista; Joan Lladonet, pedagog; Magdalena Gonzàlez, promotora de l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans; Bartomeu Martí, activista cultural; Antoni Abad, advocat; Òscar Aguilera, politòleg; Antoni Artigues, professor d’universitat; Pere Morey, escriptor; Jaume Rado, professor i advocat; Pere Bueno, funcionari; Marta Balcell, treballadora social; Joan Lliteres, funcionari; Bernat Nadal, poeta; Joan Guasp, escriptor; Montserrat Alcaraz, llicenciada en filosofia; Pere i Manuel Martorell, músics.
Telèfon de contacte: Jaume Rado, 661 275 385
---------------------------------------
03.01.2007
El 2006: el paradigma del nostre canvi
És habitual que per aquestes dates, en què es respira un teòric clima de joia, pau i felicitat expressat a través del consumisme, els diferents mitjans de comunicació i diverses publicacions periòdiques treguin a la llum els seus respectius documentes o anuaris sobre el repàs dels fets més destacats de l’any que s’acaba, en aquest cas el 2006.
Doncs bé, seguint aquesta línia de fer memòria i nostàlgia de l’any que s’acaba, el 2006 s’ha erigit, des del punt de vista estrictament catalanista, en l’any del paradigma. El 2006 ha sigut el paradigma, el límit, el sostre i el fons que ens indica la necessitat urgent d’un canvi radical en la nostra manera d’organitzar-nos políticament i, per tant, de mirar la vida.
Caos en plena temporada estiuenca a l’aeroport del Prat. Augment de la reducció en inversió d’infraestructures al Principat. Aprovació institucional de la denominació “valencià” a la llengua que es parla al País Valencià, fet que potencia la secessió lingüística de la resta de la llengua comuna als Països Catalans. Despropòsit rere despropòsit en els combois prehistòrics dels trens de rodalies Renfe i en les xarxes ferroviaries d’Adif. Macroretallada de l’Estatut del 30-S, que va ser aprovat pel 90% dels representants del poble del Principat al Parlament de Catalunya. Increment de l’odi i la confrontació contra el poble català des de mitjans com El Mundo, Libertad Digital, la Cope o La Razón, entre molts d’altres. Pactes PP-PSOE (i PSC, PSM, PSV) per espanyolitzar els nous estatuts del País Valencià i les Illes Balears. Progressiva invasió consentida de la mirada regionalista i hispanocèntrica a les informacions dels mitjans de comunicació públics, fonamentalment TV3. Aprovació d’un Estatut que no suposa cap gran avenç en matèria sobiranista respecte del 1979 (llavors, només quatre anys després de la mort de Franco!). El
bullying psicològic cap a la figura de Pepe Rubianes per satiritzar la realitat espanyola i catalana. L’entrada dels farsants de Ciutadans al Parlament per defensar i sostenir que el castellà es troba perseguit a Catalunya. Els èxits dels esportistes catalans, que han fent engrandir el palmarès dels altres quan podrien fer el propi amb el nostre. Els impediments per evitar que el català sigui llengua oficial a la Unió Europea. Les maniobres caciquistes i antidemocràtiques per negar la inclusió de les seleccions catalanes a organismes i competicions internacionals. La previsió del fracàs del català a Frankfurt per la manca d’entitats i institucions i partits que defensin que, lògicament, la literatura catalana és l’escrita en català. L’aparició d’estadístiques que ratifiquen la crisi del català a les aules escolars.
Doncs sí; això ha passat al llarg d’aquest últim any, al llarg d’aquest 2006. Segurament no hi hauria cap nació al món capaç d’acceptar, tolerar i suportar tots aquests atacs frontals contra el patrimoni, la història, la cultura, el deure i l’honor d’un poble. Segurament no hi hauria cap nació excepte una, la catalana. Però el pitjor és que no és només un any puntual, sinó que ja en van 292. Per tant, potser que ens replantegem el nostre rumb, perquè el masoquisme no és, precisament, la millor virtut de la humanitat.
Doncs sí, tot això i més ha passat durant el 2006. Sense cap mena de dubte, doncs, el 2006 constitueix l’any paradigmàtic de la necessitat i la obligació d’un canvi. Per això, no és estrany que una plataforma com Sobirania i Progrés, que busca promoure la plena llibertat dels Països Catalans, hagi aparegut durant l’any paradigmàtic, durant el 2006. Com que el progrés passa necessàriament per la sobirania, esperem que aquest 2007 siguem, entre tots, (una mica més) sobirans.
Eduard Lladó
---------------------------------------
24.12.2006
Ploure sobre mullat
No cal ja, a hores d’ara, esperar que vingui de l’Estat espanyol res de bo per a la nostra llengua. Ni protecció, ni respecte, ni aquella solidaritat que es té cap als més febles, cap als germans petits, quan un té una posició privilegiada i està en condicions de pal·liar el seu sofriment. Al contrari: ha quedat demostrat al llarg dels anys que, mani qui mani aquí, mani qui mani allà, l’actitud del govern d’Espanya cap a la llengua catalana és de menyspreu, recel, vigilància, sospita. L’últim exemple és aquest decret de mínims, que ha fet públic el Ministeri d'Educació espanyol sense consultar ni negociar-lo amb el departament de la Generalitat, segons el qual, per garantir el bilingüisme, caldrà augmentar les hores d’espanyol que rebin els escolars de Catalunya.
Hem de creure que, més enllà del dictamen que el govern ha encarregat per veure si el decret ingereix les competències catalanes, la Generalitat defensarà amb les dents el model educatiu català d’immersió lingüística, que és un model avalat pel Tribunal Constitucional i el Consell d’Europa, i que garanteix la competència dels alumnes en les dues llengües oficials. Però el fet és que altre cop la llengua catalana es veu amenaçada, qüestionada i es menteix cínicament i injustament sobre la seva salut i la seva presència: la crua realitat, tots ho sabem, és justament la contrària: el castellà, si més no a secundària, és la llengua habitual dels patis de les escoles, perquè, segons un informe recent, els joves reprodueixen les pautes i els usos lingüistes de la societat: és a dir, els catalanoparlants canvien de llengua i els castellanoparlants, no.
Per això la Plataforma Sobirania i Progrés treballa des de la societat civil per sumar moltes voluntats i poder portar endavant el nostre projecte d’una Catalunya sobirana. Espanya ens demostra dia a dia que la independència és vital per al nostre país. No sigui que, esperant amb prudència, acabem per fer tard.
---------------------------------------
18.12.2006
El Quebec, una nació
L’acceptació del Quebec com a nació al Parlament Federal del Canadà, amb una majoria pràcticament absoluta, és un exemple clar que els processos d’independència formen part de la normalitat als països del nostre entorn.
La normalitat de l’acceptació s’insereix en la de la democràcia, que permet un debat polític i social obert i sense escarafalls, sense presagis funestos que al·leguen el final del Canadà o de la famosa “caixa única” de la Seguretat Social – concepte superat fa anys – o de la mateixa democràcia.
Espectadors del procés seguit al Quebec no podem evitar un cert sentiment d’enveja en comparar-lo amb el ressò i tractament mediàtic i polític de la simple inclusió de la paraula “nació” al nonat Estatut aprovat pel Parlament. El mateix passa quan pensem en la sortida que un dividit Parlament espanyol va donar a la voluntat exposada pels que representen, democràticament, quasi el 85% de Catalunya.
La societat formada pels ciutadans demana estats que els tinguin com a prioritat, que entenguin des de la proximitat la seva realitat i dificultats; aquesta demanda condueix, en algunes circumstancies, a la independència.
El Quebec, Montenegro, probablement Escòcia, com a exemples ben propers, són mostres materials que els processos d’independència es desenvolupen en països com el nostre; que són un fenomen normal i producte d'evolucions pacífiques i amb objectius plenament democràtics. Tan sols des de posicions monolítiques, interessades o manipuladores es pot considerar acceptable la desacreditació del dret a decidir dels pobles.
Ramon Carranza
---------------------------------------
11.12.2006
La desigualtat del futur. Reflexions des de Sao Paulo
Brasil és un país enormement desigual, on una gran majoria de la seva població viu per sota del llindar de la pobresa. A més, l’11,2% de la població major de 15 anys és analfabeta. Ara bé, si el problema de l’educació no es resol, l’Estat continuarà creant desigualtat i permetent una bona instrucció només per a aquells que ho puguin pagar. L’actual sistema educatiu brasiler es caracteritza per una estructura en forma de creu, en la qual l’ensenyament bàsic de qualitat és el privat i la universitat de més garanties és la pública. Es produeix un fet molt curiós i és que l’escola pública és de pitjor qualitat que la privada, però, en canvi, la universitat pública és destacadament millor que la universitat privada. Això, crea una important contradicció, ja que els nens que van a l’escola pública tenen un nivell més aviat baix i quan han de fer el vestibular –que és l’examen brasiler equivalent a la selectivitat- no tenen prou nivell per poder accedir a la universitat pública. I, per tant, si els pares volen que els seus fills vagin a la universitat, tot i saber que és pitjor, ho han de pagar i, sovint, no s’ho poden permetre. En canvi, els fills de les famílies adinerades, primer van a les escoles privades i després poden accedir sense gaires problemes a la universitat pública. Per tant, aquest sistema educatiu contribueix a augmentar les desigualtats d’aquesta societat tan complexa. Ajuda a generar la desigualtat del futur.
A Catalunya, durant els anys 80, l’ensenyament secundari públic era una garantia de progressió i d’igualtat social. Era un exemple de justícia social, que contribuïa a la promoció de tots els joves, sense tenir en compte el poder adquisitiu de les seves famílies. L’estat del benestar en essència, creant oportunitats.
Des de fa uns anys, aquesta funció l’estan agafant les escoles privades, deixant en darrera aquells anys d’igualtat. Ara, per tant, cal estar alerta i reivindicar un gir, per no allunyar-nos d’aquella societat del benestar, on tothom tenia igualtat d’oportunitats i de promoció per assolir les fites personals. L’educació, tant per al Brasil com per a Catalunya, és una de les sortides per avançar cap a una millor societat, més pròspera i justa.
Jordi Vera Garcia
---------------------------------------
28.11.2006
Vostok, territori
És obvi que la distribució dels habitants dels Països Catalans al llarg i ample de la geografia és desproporcionada. Tant és així que les catalanes i els catalans d’àmbit rural, més o menys allunyats de les urbs, representen un ínfim percentatge entorn del 7%. D’entrada -entès com a valor estadístic- el percentatge resulta fins i tot prescindible. Però, per què es creu que la plenitud nacional ha de començar a les zones rurals?
L’Antàrtida, el continent blanc, és un exemple clar d’estructura uniforme gairebé perfecta: infinites unitats de volum glaçades, formes de vida singulars i repetides, monotonia del paisatge... Tanmateix, a quatre mil metres de profunditat del subsòl, en una àrea que representa un percentatge minúscul, hi reposen dos-cents quilòmetres de longitud de l’aigua més pura i antiga del planeta. Un espai natural inigualable compartit per gran varietat d’espècies fins ara desconegudes. Es tracta del llac Vostok, l’equilibri del qual pot veure’s alterat si, definitivament, els científics decideixen perforar la superfície, ja que amb aquesta mesura en desnaturalitzarien l’harmonia i les formes de vida desapareixerien.
Els Països Catalans i l’Antàrtida, què poden tenir en comú? Doncs segurament res de res. Permeteu-me, de totes maneres, que a partir de l’al·legoria romàntica del Vostok argumenti la necessitat de vetllar per la zona rural des de les institucions. I és que aquesta part del territori (la zona rural) pateix un dèficit d’alta cultura que frena el correcte desenvolupament de les persones i dels pobles. En part, és conseqüència de l’estroncament cultural i lingüístic que va suposar la guerra civil i la postguerra. Però també és el resultat del desinterès i la deixadesa dels governs democràtics posteriors, que ben poc han fet per posar-hi remei, tret de confondre cultura amb folklore i apostar desmesuradament per situar les grans ciutats com a referents culturals del país.
Malgrat tot, és en les zones més despoblades on rau, encara, la nostra essència, la nostra manera de ser, l’origen de la nostra cultura. Seria bo, doncs, reflexionar-hi i, d’entrada, buscar pal·liatius perquè l’entorn rural avanci i no es limiti al jardí espiritual de centenars de catalanes i catalans que busquen el repòs -més que justificat- d’una vida accelerada. Cal que el territori sigui dotat d’eines i espais adequats als nostres temps i al seu entorn per activar les condicions intel·lectuals dels seus habitants, i evitar, d’aquesta manera, que l’essència de la cultura es desnaturalitzi o fins i tot desaparegui. Aquest plantejament no és en detriment de l’oferta cultural de les grans ciutats, ans al contrari, és la base d’una indústria cultural catalana que faci, alhora, cultura de país, de poble i de carrer sense complexos.
Preservar i donar a conèixer el Vostok transformarà l’Antàrtida. Preservar i activar el territori és vital per donar el pas definitiu cap a la independència.
Gabriel Pena i Ballesté.---------------------------------------
25.11.2006
Contra la violència de gènere
Som a l’era de la informació i dels avenços científics, ens comencem a preocupar per la degradació del medi, per l’escalfament de la terra, per les migracions... Sens dubte som una societat que avança cap al progrés. Volem millores socials i volem ser una societat solidària; i els mitjans de comunicació se’n fan ressò. Efectivament, ja fa uns dies que hi ha un desplegament d’informació destinat a recordar-nos que, malgrat tot, encara hi ha una part de la societat que s’ha quedat estancada, que no avança, que no progressa. Una part de la societat que encara creu en la violència com a forma de resoldre les desavinences.
El 25 de novembre és el DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE i, per això, darrerament els mitjans ens recorden les dones mortes a mans d’aquells que més les havien d’haver estimat: les seves parelles. Ens sentim colpits per la ràbia i la impotència i ho condemnem: “És esgarrifós! i, malgrat tot, ja no hi ha res a fer”... o sí?
Som sensibles i estem sensibilitzats però... i elles? Les dones que estan patint violència, física o psíquica, a casa o a fora, que es troben desprotegides, fins i tot quan les seves parelles tenen una ordre d’allunyament, aquestes dones, com s’estan sentint aquests dies? Us ho diré: senten aquestes històries angoixants i s’hi identifiquen, i les envaeix la sensació que el malson només pot acabar el dia que sigui la seva mort la que encongeixi el cor de l’audiència.
Cal demostrar que les coses poden canviar. Que és possible sortir d’aquest cercle de violència. Que no serà fàcil, que serà dur i llarg. Però que no estem soles. Que hi ha ajudes. Que les que també hem passat pel mateix ens podem donar suport entre nosaltres, i comprensió, i companyia, i solucions. Perquè no estem soles. Perquè la societat no vol acceptar, de cap de les maneres, cap mena de violència. I perquè la violència de gènere afecta tothom. És cosa de tothom. Tothom està implicat en aquest problema social que passa davant dels nostres ulls i que poques vegades sabem veure. Som moltes. Existim. Tenim dret a viure i ho aconseguirem.
Marta Sugranyes i Maria Rosa Nogales ---------------------------------------
Presentació de Sobirania i Progrés, parlament de Joel Joan
És ara o maiSom una nació. Som una nació, no només perquè ho digués el Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 o les set-centes mil persones que van sortir al carrer el 18 de febrer d’enguany, o per la història, la llengua, o la cultura que tenim. Som una nació, sobretot, perquè volem ser-ho.
La nostra nació pertany a un estat, l’Estat espanyol. Però és clar que aquest estat no representa la nació catalana. Ni ho farà mai. Per què hauria de voler potenciar una nació que mai no ha reconegut com a pròpia; és més, que s'ha dedicat a ofegar sistemàticament des del 1708?
Perquè senzillament l’Estat espanyol no s’ha identificat mai amb nosaltres ni amb la nostra llengua, sinó tot al contrari. Encara avui en dia hem de veure com els Sr. José Borrell ens nega l’oportunitat que el català sigui una mica més normal dins la Unió Europea. O com estan impugnats en el Tribunal Constitucional tots els articles de l’Estatut que fan referència a l'espai radioelèctric i a l'ús de la llengua catalana en els mitjans. No fos cas que construíssim un espai de comunicació nacional.
L’Estat espanyol només es reconeix a si mateix amb una llengua i una nació. I no és la nostra. Però, llavors, per què diuen que ens estimen tant si no som allò que ells voldrien que fóssim? No vull ser mal pensat, però jo diria que pels diners. O sigui per la pasta. Per la pasta i per la costa. O per les dues coses. Per fer pasta a les nostres costes.
Necessitem un estat que defensi la nostra nació com qualsevol estat del món. Que vetlli per la nostra llengua. Que es preocupi pel nostre idioma i que sense complexos el faci únic idioma oficial en tot el territori. Perquè tots sabem que el bilingüisme és la fi de la llengua més feble. Perquè quan dues llengües conviuen el desenllaç és fatal per a la llengua minoritària. Qualsevol científic sap que les llengües només sobreviuen si són absolutament necessàries en el seu país. Necessitem un estat que ens ajudi a projectar-nos al món com el que som i volem ser; catalans. Un estat que vetlli per les nostres seleccions i les potenciï. Un estat que respecti les decisions del nostre parlament. Però sobretot necessitem un estat que solucioni els nostres problemes. Els problemes dels ciutadans. Un estat que es faci càrrec de la precarietat del sistema educatiu català o de la nostra sanitat. Que aporti solucions a la immigració. Un estat que posi l’aeroport del Prat entre els millors del món. Un estat que faci millors carreteres i més barates. Un estat que ens comuniqui amb el món amb una bona xarxa de trens d’alta velocitat. És a dir, un estat que ens llenci amb força cap al futur i ens ofereixi progrés per a tots.
Ho sento per tots aquells que pensen que els sobiranistes només ens preocupem per debats identitaris i de banderes i no pas pels problemes reals de la gent. És tot al contrari. Precisament pensant en "la gent" els catalans ens mereixem un altre tracte.
Encara que a la web es digui sobiraniaiprogres.cat, aquesta plataforma vol estar formada per "progres" i per "carques". Per gent de dretes, de centre i d’esquerres. Per heterosexuals i homosexuals, per rossos i morenos, per catòlics, jueus i islàmics. Perquè, per diferents que siguin les nostres creences i opcions polítiques, tots tenim en comú un mateix objectiu: la sobirania dels Països Catalans. Per això demanem a tots aquells politics sobiranistes que militen a qualsevol dels partits del nostre país; des d'òbviament Esquerra, passant per Iniciativa, el PSC, CiU, i fins i tot del PP, que facin un pas endavant i deixin de ser independentistes en la intimitat i ho defensin públicament. Perquè ells i només ells tenen la responsabilitat de liderar aquest país. Perquè ara ja no hi ha excuses. Perquè la por e l’Espanya reaccionària i d'algun general de l’exèrcit ja no és acceptable al s.XXI i en una Europa democràtica. És ara o mai. Perquè mai el temps no havia anat tan de pressa. Perquè l’espanyolització dels Països Catalans és imparable. A penes tenim diaris i revistes. Ni cinema ni esportistes que ens representin.
Perquè la nostra existència no exclou cap altra realitat nacional. Ni tan sols la retalla. Espanya té molt clares les seves fronteres, i si no que li ho preguntin a la Sra. Esperanza Aguirre. No només va ser un lapsus quan va dir que Gas Natural no era una empresa de la seva nació, tenia raó.
No som espanyols, i així ens ho fan saber sempre que poden. Ara és el moment de dir: teniu tota la raó. Som catalans i mereixem el mateix respecte que qualsevol altra nació. Volem la sobirania de la nació catalana perquè volem decidir sobre els nostres impostos, sobre la nostra immigració, educació, sanitat, carreteres, aeroports. Perquè la sobirania ens ofereix un futur més responsable. Més engrescador. Un futur millor per a tots, per als de dretes i per als d’esquerres. Perquè sobirania és progrés.
---------------------------------------
Aniversari de l'afusellament del president Companys
Imagineu aquella alba del 15 d’octubre de 1940, quan el president Lluís Companys va sortir pel portaló del Castell de Montjuïc, arrossegant els peus. Probablement, l’havien torturat. Per darrera vegada, veia la capital del seu país. Del país que havia presidit, que havia volgut salvar, que havia fet tot el possible per salvar. Un país envaït per un exèrcit que, arreu de l'Estat espanyol –també a Melilla, a Galícia, al País Basc o a les Canàries– s’havia autoanomenat Ejército Nacional; fins que, en entrar al Principat de Catalunya, va passar a designar-se en els seus propis documents com a Ejército de Ocupación. Un exèrcit que quan va entrar al primer poble del Principat –la Pobla de Massaluca– va reunir els seus habitants a la plaça de la Vila, i va començar el seu discurs dient: "Catalanes, no sois dignos del Sol que os alumbra". Un exèrcit amb un general com Solchaga que, en veure per primera vegada Barcelona des de dalt del Tibidabo, va exclamar: "¡Dios mío!¿Quién ha permitido esto? ¡Tantos rojos juntos!" Aquest era l’exèrcit que estava a punt d’afusellar el president. Ell, que durant la guerra havia salvat la vida a alguns dels membres del tribunal que ara l’havien condemnat.
La generació dels nostres avis va fer realitat els versos d’Espriu: "Van viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, per ensenyar-nos el recte camí d’accés al ple domini de la terra. I ens van demanar fidelitat. Que ens mantinguéssim fidels al servei del poble".
Nosaltres hem de saber recollir el testimoni de la lluita del president i recordar en cada repte, per minúscul que aquest sigui, que ell va morir per Catalunya, esperant que Catalunya no morís amb ell. Ens correspon donar sentit a aquell compromís genuí, a aquell amor al futur. Hem de ser, com diu J.S. Papasseit, "l’escamot del soldats de la llibertat, dels qui mai no reculen, i sols un bes els pot fer presoners, l’escamot dels que trenquen les reixes, i res els pot fer caure sinó un altre bes; l’escamot dels soldats d’avantguarda, perquè el primer bes se’ns doni els primers”. Ara, més que mai, és precís saber, és necessari recordar, és vital actuar.
------------------------------------ Hèctor López Bofill, organitzar la societat civil
Malgrat que la majoria de partits polítics apostin per consagrar la dependència i foragitar el sobiranisme de les institucions, aquest cop hauran de comptar amb una societat civil que està disposada a denunciar tot acte de servilisme i de cofoisme.
Una organització com Sobirania i Progrés, amb milers de persones mobilitzades, no permetrà cap renúncia en la defensa dels drets nacionals i democràtics, i es prepara per exercir una pressió constant amb l’objectiu de reclamar la competència en matèria de referèndums que permeti organitzar, a curt termini, una consulta popular sobre la independència de Catalunya.
-------------------------------------
Parlament d'Oriol Junqueras, presentació al Petit Palau
Bona nit!
D'entrada voldria confessar-vos que em sento una mica desbordat per aquest escenari i per la presència de tots vosaltres, però també estic eufòric. Estic eufòric perquè vosaltres sou l’orgull i l’esperança de la pàtria! A vegades, els dic als meus alumnes: sou l’orgull perquè sou l’esperança i sou l’esperança perquè un dia en sereu l’orgull, perquè un dia sabreu ocupar el vostre lloc entre els valents, perquè, com va demanar el president Francesc Macià, sabreu fer-vos dignes de Catalunya, cadascú al seu lloc i Catalunya al cor de tots! Però, per a conseguir-ho, caldrà que sigueu els millors, els millors en tot, valents i prudents, orgullosos i modestos, constants i divertits, rigorosos i amables! Potser penseu que això no serà pas fàcil, però, si fos fàcil, ho demanaria a qualsevol i no a vosaltres, que sou "l’orgull i l’esperança de la pàtria", a vosaltres que, en paraules de Joan Salvat Papasseit, "formeu l’escamot dels soldats de la llibertat que sols un bes pot fer presoner", que "formeu l’escamot dels que trenquen les reixes i res no pot fer caure si no un altre bes", que "formeu l’escamot dels soldats de vanguarda, per a què el primer bes us sigui donat als primers".
Fa quasi 300 anys, l’11 de setembre de 1714, després de 10 anys de guerra, de 13 mesos de setge, de 30.000 bombes llançades per 40.000 soldats sobre una ciutat de 35.000 habitants, quan més de 25.000 soldats de les columnes d’assalt enemigues s’escampaven per l’entremat urbà i col·locaven els seus canons sobre els llenços de muralla que encara s’aguantaven drets, les autoritats polítiques del vostre país van redactar la seva darrera crida. En realitat, no anava dirigida als defensors de la ciutat, sinó a vosaltres, a tots vosaltres, a cadascú de vosaltres, perquè sabéssiu que havien defensat a ultrança les llibertats de la pàtria!
A vosaltres us correspon honorar la seva memòria, donar sentit al seu sacrifici, recollir el testimoni de la seva lluita! Per aquesta raó, ens reunim avui aquí per presentar la Plataforma Sobirania i Progrés, per iniciar el camí cap a un referèndum d’autodeterminació, per anteposar un estudi sobre un projecte de desobediència fiscal i per internacionalitzar el nostre afany per la llibertat i la justicia! El nostre triomf no està pas tan lluny com alguns podrien pensar. En aquest moment, al Parlament de Catalunya, hi ha almenys 23 diputats independentistes. Segurament uns quanta més, com a mínim 23. Doncs bé, si els votants de cada un d’ells convencen dues persones més, només dues més, en un any o dos, o deu, en tot cas, tan sols dues persones més, aleshores, en lloc de 23 diputats, n’hi haurà 69! I, a més de ser un número simpàtic, 69 és un diputat més que la majoria absolut. I, quan siguin majoria absoluta, hauran de tenir clar que la independència no es demana. Es proclama i es defensa!!!
-----------------------------------------
Èxit total a la presentació de la Plataforma Sobirania i Progrés
Més de cinc-centes persones han omplert la sala del Petit Palau al Palau de la Música Catalana i unes cent més no han pogut accedir al recinte en l’acte de presentació de la Plataforma Sobirania i Progrés. Al llarg de les participacions dels promotors, s’ha reclamat l’assoliment de la sobirania amb l’objectiu de possibilitar el treball i aconseguir un veritable progrés per Catalunya i la seva ciutadania. En la presentació, i sota el lema "Ara o mai", l’actor Joel Joan ha exposat l'exigència de la sobirania catalana com una necessitat. Com la resta de promotors, que han expressat la seva opinió, també ho ha fet així Maria Mercè Roca, escriptora, per a qui la sobirania és el camí que permet desenvolupar la cultura catalana de forma natural i sense restriccions imposades. Des de la Plataforma es destaca el lligam entre la sobirania i la capacitat de progrés en educació, sanitat, benestar i generació de recursos per als ciutadans i ciutadanes i les seves institucions. L’acte ha estat introduït per la cantant Beth, que ha actuat com a presentadora, i ha comptat amb la presència de Francesc Ribera "Titot", que ha interpretat la seva cançó "Soc d'un país". Entre els promotors i el públic es trobaven persones conegudes dels diferents àmbits de la societat civil catalana, del món de la música, del cinema, empresaris, representants de món acadèmic i del de la política. A curt termini, la Plataforma es concentrarà en el plantejament d'una iniciativa legislativa popular, en què sol·licitarà que el Parlament elabori una llei de referèndum, una iniciativa que dirigirem al Govern de la Generalitat perquè sigui la Generalitat qui recapti els impostos a Catalunya i impulsi, en cas necessari, mesures de desobediència fiscal de la normativa discriminatòria que s’aplica.
--------------------------------------------
Presentació Plataforma Sobirania i Progrés, parlament d'Hèctor López Bofill
Constatat el fracàs d'integració de Catalunya en una Espanya federal i pluranacional, només resta la via d'assolir la completa independència i la construcció d'un estat propi. Espanya ha demostrat la seva incapacitat per reconèixer la nació catalana en peu d'igualtat i per assumir-la com a realitat diferenciada. Només ens resta, doncs, recórrer als instruments del dret internacional o reclamar la transferència de la competència de convocatòria de referèndums via 150.2 CE per materialitzar el dret a decidir. Tanmateix, la previsible resistència espanyola a admetre aquests drets democràtics bàsics poden forçar a una estratègia de ruptura amb el sistema constitucional vigent, cosa que tampoc no hauria de ser cap tabú, perquè la construcció d'un nou estat gairebé sempre ha suposat la ruptura amb el sistema constitucional de l'estat que l'englobava per fundar un nou ordre polític.
En qualsevol cas, un gest d'aquesta envergadura necessitarà la unió dels ciutadans entorn de l'objectiu comú (la plena sobirania del país) que aquesta associació vol contribuir a fomentar. Diuen que la societat està cansada després de les convulsions de l'Estatut. Però només estan cansats els poders que fan negoci amb la dependència, els que volen que no tremoli res. Nosaltres, en canvi, estem més disposats que mai a fer tot el possible per portar Catalunya a la plena llibertat. Si ens organitzem i ens unim aconseguirem el nostre objectiu, 10.000 persones organitzades poden més que un milió, nosaltres estem disposats a crear aquest poder que sempre és inherent a les persones quan, plegades, decideixen acabar d'una vegada amb una situació injusta.
------------------------------------------------
ELOGI DE LA INGENUÏTATL’any 1509, Erasme de Rotterdam va publicar Moriae encomium (Elogi de la follia), dedicada al seu amic Tomàs Moro. El seu cognom deriva de la mateixa paraula llatina present en el títol. En aquella època, la moria (o follia) era l’única excusa per dir la veritat... per actuar amb llibertat contra els poders establerts.
Aleshores com ara, obsessionat per perpetuar-se, el “Poder” sempre intenta ridiculitzar aquells que estimen la veritat i la llibertat, presentant-los com uns bufons ingenus. I, tal vegada per aquesta raó, les nostres millors armes són l’humor, la ironia i la complicitat del somriure.
Aleshores com ara, l’estupidesa posseeix tot allò que és “vell” i decadent. Les velles formes de poder, aquells que sempre han manat... aquells que ens diuen que tot és com havia de ser, que res pot ser de cap altre manera, que no hi ha res per canviar...
De res serveixen les velles institucions si no les podem fiscalitzar lliurement amb la nostra consciència.
I, davant de tanta estupidesa conformista i autocomplaent, nosaltres ens neguem a rendir-nos. No pensem renunciar a l’esforç de treballar pels nostres somnis de justícia i llibertat. Nosaltres no oblidem que l’esforç davant les dificultats és, probablement, l’únic valor moral objectivable. I nosaltres objectivarem els nostres valors morals!
I, quan nosaltres parlem de moral, de justícia i de llibertat, els vells poderosos ens qualifiquen d’ingenus. Doncs bé, enfront de la seva estupidesa mandrosa i covarda, nosaltres estem disposats a reivindicar amb orgull la nostra ingenuïtat.
Ingenuïtat deriva d’ingenu, una paraula composta de la preposició in i del substantiu genuus, genui (i del verb genero, generas, generavi, generatum, generare). Literalment, ingenu significava nascut en el propi país, fill d’un pare cert i legítim. És a dir, fill d’un home lliure. En altres paraules, aquell en qui la llibertat és congènita i natural.
En un sentit figurat, ingenu significa tot allò digne d’un home lliure. I, en aquest sentit, comportava noblesa, generositat, veracitat i sinceritat.
Nosaltres –com Erasme- reivindiquem el passat per construir el futur. Reneguem d’aquest món d’aparences hipòcrites que ens pretenen imposar. Tornarem sobre les nostres passes cap a aquell punt de la història on es va pervertir el veritable sentit de la cultura... de la justícia i de la llibertat. La Història serà el motor del nostre futur. Encara que ens ho repeteixin fins a l’infinit, mai acceptarem les velles mentides. Nosaltres lluitarem per a què els nostres avis tinguin les pensions que es mereixen i que s’han guanyat sobradament. Nosaltres ens esforçarem per garantir la igualtat i la qualitat de les oportunitats dels nostres joves en el sistema educatiu públic i en el mercat de l’habitatge. Nosaltres treballarem per exercir el nostre dret a decidir.
Oriol JunquerasPresentació Plataforma Sobirania i Progrés, parlament de Maria Mercè Roca
Molt bona nit, Aquest no és pas ni de bon tros el primer acte de reivindicació de la sobirania que acull aquest Palau. Avui hi som per insistir en la idea que la sobirania de Catalunya és imprescindible per al benestar i el progrés dels que hi vivim.
Aquest any han passat moltes coses, aquí i a fora. Les d’aquí, tots les sabem; de les de fora, em quedo amb Montenegro. Jo vaig conèixer les ambicions d’independència de Montenegro, fa anys, gràcies a l’escriptor Rex Stout, el creador del personatge Nero Wolfe. Wolfe és un investigador montenegrí arrelat a Nova York, bon vivant, obès, que no surt mai del seu àtic fins que, en una de les novel·les, trenca la seva reclusió per tornar al seu país, on els montenegrins conspiren contra el dictador Tito. La literatura, ja se sap, és plena de desitjos i de somnis i la ficció amaga anhels molts íntims...! Rex Stout és mort i no ha pogut veure que Montenegro ara és un estat sobirà; llàstima! Però jo m’emmirallo amb enveja en tots els creadors de Montenegro, mentre treballo i espero el dia que Catalunya serà també un país independent. Llavors tot semblarà igual però tot serà profundament diferent. Per exemple, la llengua. La sobirania portarà normalitat a la nostra llengua. I la necessitem normal perquè pugui respirar i se salvi. La normalitat traurà al català la càrrega política i ideològica que ara té, i que li pesa, i serà, finalment, simplement, una llengua nacional. Una llengua que se sentirà protegida per la seva nació, que la representarà en exclusivitat. L’estat, el nostre estat, tindrà amb el català una complicitat total, única, absoluta, i el defensarà com les mares defensen els fills, amb convenciment i força.
I així, amb la pervivència de la llengua assegurada, la literatura farà amb naturalitat el camí que ha de fer. Ja no caldrà explicar –justificar a vegades- per què escrivim en català: el català serà la llengua de la tradició i del futur, i no caldrà, per fi, fer-la servir per afirmar ni reivindicar; només fer-la servir per expressar-nos, comunicar-nos i crear, que és per al que serveixen les llengües normals.
I arreglat això, la cultura s’expandirà, els creadors treballaran lliurement buscant l’excel·lència, sense entrebancs ni humiliacions. Perquè un estat sobirà permetrà que els creadors d’aquí –poetes, ballarins, actrius, pintores, cineastes, dramaturgs- siguem vistos, aquí i a fora, com el que realment som: creadors catalans, i totes les nostres obres passaran a ser considerades, amb naturalitat també, com el que són: produccions catalanes. Per tant, la sobirania portarà també, indestriablement, el prestigi dels nostres creadors perquè seran bons i seran nostres i la seva potència creadora projectarà el nostre país arreu del món.
En fi, tot això i moltes coses més, evidentment, seran quan la majoria de la societat catalana entengui que només la sobirania ens portarà el progrés que necessitem i ens mereixem. Tot això quan la majoria ho entengui i, com diem a casa meva, ens traguem tots la son de les orelles. Gràcies.
--------------------------------------------
DEMANAR LA LLUNA
Vivim en un país curiós. Un país on, com diu Josep Pla, el paisatge és l'única cosa que no falla mai, tot i que avui el posem prou a prova... un país amb una llengua pròpia i moltíssimes particularitats més que el conformen i el fan país. Virtuts i defectes.
Però, és precisament la llengua una de les coses que acostumen a fallar. No la llengua, sinó el seu ús. No l’instrument, sinó l’usuari. La normalitat és un estadi, al meu entendre, encara llunyà. Com demanar la lluna.
Avui encara ens hem d’explicar per poder parlar la nostra llengua. Encara no hem assolit la quotidianitat en català, ni l’ús normal en molts àmbits diferents. Avui, arreu, molta gent encara no sap que aquí parlem català. Que estimem, sentim i somiem en català. Que no és una broma. Que som així.
Certament un país curiós.
I malgrat tot sembla que demanem la lluna...
Continuen les agressions.
Volem viure en català. Volem respecte. Volem reconeixement a Europa...
Diu el poeta que tot és possible i està tot per fer.
La lluna és possible.
Demanem, doncs, la lluna, també la de València. La dels Països Catalans. La nostra lluna.
El coneixement de la llengua pròpia és la millor manera d’entendre el seu poble.
Marcel Ludevid i Sanmartí
---------------------------------------
FILOSOFAR EN POLÍTICAÉs possible que la manca de filosofia a la política generi desencís entre els votants? Aquesta pregunta sembla una contradicció en si mateixa, si tenim en compte que els ciutadans volen tractar els problemes quotidians d’una manera pràctica i –si pot ser– ràpida. Aprofitant que certa dosi de realisme sempre resulta molt convenient, els nostres polítics es mostren com a autèntics tecnòcrates, practicant un materialisme d’allò més simplista. Només cal escoltar-los durant els seus mítings de campanya electoral. Molts dels candidats consideren que el millor argument per demanar-nos el vot és autoqualificarse com els millors gestors.
Però no ens enganyem. Aquests polítics pensen que gestionar un país correctament és fer eficaç i eficient la burocràcia existent, sense qüestionar-ne els fonaments. És a dir, confonen la gestió amb la continuïtat del sistema preestablert. I d’aquesta manera, però, deixen per resoldre la majoria dels problemes del nostre país. Per exemple, com evitarem que els nostres ajuntaments depenguin de l’especulació del sòl per tirar endavant les seves finances? No n’hi ha prou amb una bona gestió per part dels regidors i regidores que formin part del consistori local. Cal un replantejament del finançament dels ajuntaments i de com aquests s’han de relacionar amb l’Estat i els diferents agents econòmics des d’una nova concepció.
Per fer possible una reflexió tan complexa com aquesta cal una política econòmica creativa. Algú pot negar la creativitat de què va fer gala l’economista britànic John Maynard Keynes, amb les seves teories sobre com l’Estat ha d’intervenir en cas d’estancament econòmic? El seu llibre Teoria general de la desocupació, l’interès i el diner va ser una alenada d’aire fresc en el pensament econòmic del món capitalista dels anys trenta. Va contribuir a la definició de l’estat del benestar i a la recuperació econòmica dels Estats Units després del crac borsari del 1929 i de la Gran Depressió. Doncs bé, Keynes va demostrar ser tot un filòsof en el camp de l’economia.
Actualment, la filosofia aplicada a la política no és ben vista bàsicament per dues raons. La primera és que per filosofar cal fer-se preguntes. Cal qüestionar els dogmes. Cal posar en dubte que el neoliberalisme sigui l’únic model econòmic possible.
La segona raó és que filosofar en política ens obliga a pensar. Com volem que sigui el nostre país a llarg termini? Quines dificultats haurem d’afrontar? Com les podrem superar? Malauradament, la majoria de polítics pensen en porcions de quatre anys. És potser per tot plegat que els votants estan desencisats de la política quan la tecnocràcia és omnipresent.
Jordi Fornieles---------------------------------
PARLAMENT MIQUEL STRUBELL
"Fa només cinquanta anys Malta i Xipre eren colònies. Lituània, Estònia i Letònia eren territoris, amb un cert grau d'autonomia, d'un imperi. Eslovàquia i Eslovènia formaven part de federacions. Avui els seus dirigents tenen veu i vot en les decisions de la Unió Europea. Fa cent anys, no eren sobirans ni Irlanda, ni Txèquia, ni Hongria...
...i els catalans els hem vist passar.
I a la resta d'Europa, el mateix. Varen esdevenir sobirans, Finlàndia, Islàndia, Noruega, Croàcia, Macedònia... i, ara fa poc, Montenegro. Totes aquestes nacions participen en les deliberacions de l'ONU. I bé que fan...
... i els catalans els hem vist passar.
És un miracle? És un escàndol? O és simplement el resultat -lògic i legítim- de l'avenç de la democràcia, de la presa de poder i de responsabilitat -de mans de règims autoritaris, d'imperis colonials- per part de pobles forjats al llarg de segles, i que han tingut prou autoestima per aspirar a la sobirania?
Cal deixar de ser a la mercè (sempre en minoria) dels vaivens, dels antulls, dels humors, i de vegades dels insults, dels dirigents dels partits estatals, d'haver de somiar sempre en alguna escletxa conjuntural -sempre fugaç- a la política madrilenya.
Se'ns diu amb insistència, perquè arribi bé el missatge a les nostres orelles, que en el món actual la independència és una entelèquia. És cert que els governs estan més condicionats que abans, que han de respectar els drets humans, que veuen impotents com les multinacionals treuen les fàbriques del seu país. Però no fotem, senyors: cap d'aquests que parlen d'entelèquies no permetria que els seus representants polítics deixessin de participar en el Consell de la Unió, o que la seva llengua deixés de poder-s'hi utilitzar. És la sobirania dels catalans el que critiquen, no pas la del seu Estat! Per a ells, el nostre sentiment és "nacionalista" (ecs! irracional, amenaçador, agressiu), mentre que el seu és "patriòtic": (oh! sa, natural, engrescador)!
Se'ns diu que és impossible aconseguir la sobirania... com deien abans, també, als estonians, als montenegrins, als finesos.
Se'ns diu que qui aspira a la sobirania som quatre arreplegats ... com deien abans, també, als irlandesos, els eslovacs, als noruecs.
Senyores i senyors: som milions. Des de la societat civil, unim les veus de mil i una entitats i iniciatives, per dir, amb la nostra plataforma:
· 1. Som capaços de governar-nos.
· 2. Som capaços d'aconseguir que la majoria d'aquest país ho vulgui.
· 3. Som capaços de fer, per la via pacífica, que el país expressi aquesta voluntat.
· 4. Som capaços de fer sentir la nostra veu en el món: una veu nítida, i sempre positiva.
Si la política és fer realitat allò que és necessari (com deia en Pere Esteve), avui i des de fora dels partits, cal que fem política.
Tinc 57 anys. Vull veure la sobirania. I vosaltres?".
Miquel Strubell------------------------------
COM SEMPRESembla que no n'aprenguem. Sempre igual, sempre cedint, sempre renunciant, sempre fent gestos de bona voluntat. I al final, per a què? Els nous pressupostos generals de l'Estat espanyol, que han comptat amb el suport de part dels principals partits polítics del país, tornen a demostrar l’agressió que suposa per Catalunya ser una nació subordinada a una institució estrangera.
Si l’aprovació d’un Estatut consentidament aniquilat des de Madrid ja era una aberració, l'incompliment per part del govern espanyol és un atac moralment imperdonable. I, a més, encara ho acceptem amb la retirada d’esmenes i donant via lliure a l’aprovació dels pressupostos.
Optar per aquest posicionament és, clarament, girar l'esquena al progrés per a Catalunya. És prioritzar els interessos partidistes enfront dels interessos dels ciutadans. Amb aquesta postura estem acceptant que no ens atorguin allò que ens equivaldria per la nostra aportació global al PIB, que continuem ocupant la cua en inversió d’infraestructures, que la gestió del Prat sigui aliena a nosaltres i que el nostre territori sigui un banc de proves en matèria mediambiental.
Està molt bé aconseguir colar fons per al rescat de peatges a Catalunya o incentivar les inversions per a l’arribada del tren de mercaderies al port de Barcelona. Però això no és ni serà suficient. És més, amb relació al País Basc, sofrim un immens greuge comparatiu que hem estat incapaços de fer minvar. Per tot això i més, des de Sobirania i Progrés estem convençuts que el progrés de debò passa, inevitablement, per apostar fort per la via sobiranista.
Eduard Lladó--------------------------------Resposta a Jordi Cabré, diari Avui
En qualsevol grup humà, els seus membres tendeixen a unir-se per intentar assolir determinats objectius. És una característica genèticament programada en la nostra espècie des de fa centenars de milers d’anys. Potser algun milió.
Entre moltes altres coses, som animals socials i ens sociabilitzem a través de partits, sindicats, plataformes, equips de futbol, grups musicals… Una tendència a la sociabilitat que impregna fins i tot els més liberals dels nostres conciutadans.
En la nostra comunitat humana més propera existeixen, almenys, dos grans àmbits que exigeixen la nostra atenció intel·lectual i emocional. Em refereixo al propi reconeixement d’aquesta comunitat nacional (i, per tant, a la sobirania); i al creixement econòmic, a la justicia social i a la sostenibilitat ecològica (i, per tant, al progrés). Tant és així que no conec cap dels meus conciutadans que no es preocupi almenys d’alguns d’aquestes dues grans qüestions i, sovint, de les dues simultàniament.
De fet, la sobirania i el progrés constitueixen dos eixos fonamentals de la nostra trajectòria històrica i del nostre esforç en el futur. Potser, doncs, no és pas estrany que milers de persones s’hagin adherit a la Plataforma Sobirania i Progrés. Tal vegada, tot plegat seveix per a constatar que molts dels nostres compatriotes s’interessen per conceptes tan universals com la llibertat i la justícia. En els darrers dies, però, algunes persones (la majoria de les quals aprecio sincerament com a amigues) han fet pública a través dels mitjans de comunicació una certa inquietud davant la presentació de Sobirania i Progrés. Alguns ens han comparat amb un grup protector dels "giràfids", d’altres han posat en dubte la nostra “independència”, i uns altres de més enllà han menystingut la nostra capacitat intel·lectual… Alguns ens han qualificat d’ingenus i altres ens han animat a avançar cap a l’edat adulta.
Aquells que ja som membres de Sobirania i Progrés només podem agrair tot aquest interès i animem a tots aquests crítics a afegir-se al nostre projecte. Sens dubte, la seva incorporació seria la millor garantia per a la nostra "independència", maduresa, intel·ligència i realisme… encara que confesso que tinc algun dubte sobre la qüestió de les girafes, que de ben segur podrem aclarir ben aviat amb algun somriure.
En tot cas, des del convenciment que tots som necessaris i tenim quelcom per aportar, us animen a tots plegats a continuar treballant per la sobirania i el progrés del nostre país.
Oriol Junqueras (Sobirania i Progrés)
-------------------------------------------------
Convocatòria de referèndums d’autodeterminació
De l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, se'n desprenia la possibilitat de transferir a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de consultes populars per via referèndum, segons ho establia l’article 122 EAC en combinació amb la disposició addicional tercera 1 lletra d.
No obstant això, aquesta transferència competencial per la via de l’article 150.2 de la Constitució espanyola (a través d’una llei orgànica de transferència de competències amb la qual s’havia de desplegar l'Estatut) fou un dels aspectes que va ser eliminat de l’Estatut finalment aprovat el 18 de juny de 2006. En la nova redacció de l’Estatut resultant del pacte de la Moncloa es va establir expressament que quedava fora de l’àmbit competencial de la Generalitat la competència d’autorització de convocatòria de referèndums (inclosos, doncs, hipotètics referèndums d’autodeterminació), reservada a l’Estat per l’article 149.1.32 de la Constitució espanyola.
En aquesta tessitura, l’objectiu de Sobirania i Progrés consisteix a recuperar l’esperit de l’Estatut del 30 de setembre de 2005 i demanar als estaments polítics, i en particular al Parlament de Catalunya, que presentin una proposició de llei davant del Congrés dels Diputats per a l'aprovació d’una llei orgànica de transferència de competències de l’article 150.2 CE, per la qual la Generalitat assumeixi la competència en matèria de consultes populars inclosos referèndums sobre la condició d'estat. Fins que això no passi, i la convocatòria de referèndums d’autodeterminació per la Generalitat es mantingui en la il·legalitat, l’Estat espanyol continuarà vulnerant un dret democràtic bàsic.
-------------------------------------------
SOBIRANIA
La campanya per a les eleccions al Parlament de Catalunya començava la nit del diumenge 15 d’octubre centrada en la controvèrsia del DVD de CiU, en el debat que ha de protagonitzar el binomi Mas-Montilla i en els bonics retrats de polítics que veurem durant les pròximes setmanes als carrers de Catalunya. Però enmig d’aquestes polèmiques, en un míting celebrat dilluns a Figueres, el cap de llista per Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, va fer referència a l’autodeterminació. Curiós. Il·lògicament curiós. Malauradament curiós. I és que enmig d’un país immers en un clima d’elevat partidisme, on els pactes són més importants que les accions i on les rebaixes són les vendes de cada dia, algú tornava a plantejar la qüestió sobiranista. Això sí, es feia a través de la petició que des del govern central es traspassessin cap a la Generalitat les facultats per convocar referèndums en l’àmbit català.
Com res a la vida, elegir ser sobirans no és la solució definitiva als nostres mals. Però molts del principals problemes que afecten el nostre país (insuficiència en infraestructures, en prestacions socials, en el finançament de la universitat pública catalana, en les escoles dels nostres fills, en les pensions dels nostres avis, la contínua ineficàcia dels trens de rodalies, les dificultats d’adopció per la inexistent interlocució Govern-Generalitat...) són conseqüència directa de la impossibilitat d’autogestionar-nos totes les nostres competències que se’ns suposen com a país que som.
Com que el progrés passa necessàriament per la sobirania, la nova i recent creada plataforma Sobirania i Progrés reclama la inclusió de la sobirania dels Països Catalans en el debat d’aquesta nova campanya electoral que acaba d’iniciar-se.
Eduard Lladó----------------------------------
